Un bes de sol

Un relat de: Jofre

Diuen que els princeps blaus existeixen.
Diuen que si una bella damisel·la besa un gripau, aquest es converteix en príncep, blau.

Jo sé que els gripaus existeixen.

També sé, Laura, que t'hi vas casar ben enamorada.
Almenys nosaltres t'hi vèiem. Els teus ulls ens són bellament sincers.
Ens vas dir que era el teu príncep blau, i com una princesa -verament- el besaves.

Vaig ser jo qui et recitava contes quan eres menuda. Gairebé a cau d'orella perquè dormissis no pas en somnis d'englantines blanques, sinó ben tranquil·la i il·lusionar-te amb el nou dia. Per tant, si en això, no hi vaig reeixir, pots assenyalar-me amb el dit. Saps que ets la nineta dels meus ulls. Sempre desperta, viva i ben joliu: sense cap ombra de temença que et privi de veure-hi per tu mateixa i ben clar.

Tu ets la nostra damisel·la. Però, insisteixo, assenyala'm a mi.

Recordes, Laura, quan t'explicava que, a força de besar un príncep, aquest es pot tornar en un gripau?
I que tampoc tots els gripaus es transformen en prínceps encisadors?

Ja sabies que no existien ni uns ni altres.
Així de cru, així de cert, així de bell.
Has tastat la mel i el fel de l'encanteri.

Els teus ulls beuran, de nou, del foc de l'amor; d'això, no en dubtis mai.

Les rondalles, Laura, són fragments d'un mosaic antiquíssim i preciós que la mar s'endugué a bocins. N'ha acaronat els contorns, i, a cada platja, n'ha deixat un fragment que cadascú l'ha interpretat de manera sorprenent i diferent.

Convé estimar aquest saber antic quan vols explicar el més essencial de la vida, com si fos un conte. Posa-hi, si vols, cavallers i princeses, déus i deesses, amb els dracs i els éssers fabulosos que tu desitgis.

Recordes quan amb els dits resseguies les paraules gravades sobre el marbre, ofrena al mar, del mite de Pasífae?
Tots els pescadors et fitaven encuriosits quan et volies encabir dins aquell bèstia grandiosa esventrada que ja verdejava. La teva mare feia desistir la teva germana Ariadna d'imitar aquesta gosadia i amb el seu esguard turquesa em demanava d'abraçar-te i a portar-te, de nou, prop de l'escullera on les onades enfurides es coronaven, davant nostre, amb diademes de nacre.

Al final vam hibridar -enginyosament- cavallers i deesses, déus i princeses; i la realitat, per uns instants, adoptava una aparença esperançadora en què els sentits es desvetllaven prests, veient molt clar que l'amor també necessitava il·lusions, mites, llegendes, fantasies per seguir bategant cada vegada amb més audàcia i coratge.

No t'has perdut dins de cap laberint.
Mai t'has deixat confondre.
Simplement, que la vida és aquest vaivé permanent, com el de les onades.
Probablement, ara els contes que tu declamis siguin -sortosament- força diferents dels que jo t'explicava. Després, sense gairebé adonar-te'n, tornaran a aparèixer prínceps i damisel·les i no temis pas si em vols assenyalar a mi, que amb un sol bes fugisser com un estel, saps prou bé, que en tinc prou.


Comentaris

  • Una recerca existencial[Ofensiu]
    Sibil·la | 16-08-2005 | Valoració: 10

    Aquesta recerca del príncep blau, de les deesses, de gripaus... o de coloms! Realitat i ficció s'entrelliguen cada dia de la nostra vida, aquesta és la nostra rutina. Hem de somriure i creure en aquests híbrids que ens brindes, ja que relats com els teus fan més benèvoles les estones en les quals la realitat és més feixuga.
    I tranquil que el meu somriure - entre carrers i coloms - no s'esvaiex mai pensant que existeixen altres persones amb "sentiments en un estadi evolutiu, roent i afable"!
    Una forta abraçada i un especial agraïment pel teu comentari a Identitat (i pels ànims!!)
    Sibil·la

  • aquest "hibridar"[Ofensiu]
    Lavínia | 01-08-2005

    enginyosament cavallers i princeses, potser, ha va ser perquè els contes que explicava el narrador a la Laura eren, senzillament, belles històries que li ensenyaven a estimar i valorar la vida i l'amor, tenint en compte que aquest sentiment es converteix, a vegades, en l'eix de l'existència.

    Un bell monòleg dedicat a la Laura i a qui vulgui comprendre que els vaivens de la vida són onades que hem de saber "saltar" amb prudència i sense por.

    Petons, Jofre. T'haig de dir que m'ha agradat molt aquest relat.

  • Quin bes més dolç, proper i eteri alhora![Ofensiu]
    ROSASP | 31-07-2005 | Valoració: 10

    Cadascú té una especial forma de sentir la vida i la naturalesa de cada cor és molt distinta.
    Aquesta imaginació somiadora forma part de tots nosaltres en una certa mesura.
    N'hi ha que ens hem passat mitja vida entre la realitat i els somnis, volant i sentint intensament, ensopengant molts cops amb cada nou aterratge, però no crec que per això s'estigui perdut en cap laberint.
    Només forma part del viure i de la recerca de nosaltres mateixos.
    Al qui és romàntic i somiador de mena, sempre li queda quelcom dins del cor que l'impulsa a sentir cada instant amb la força del colpeig de les onades a les roques, amb l'ínfim raig de llum que es filtra entre els núvols.
    I els somnis amb els pas del temps passen a tenir d'altres colors i d'altres imatges, però continuen formant part de la pell de l'ànima.

    El teu relat és un bes de vida molt sensible i humà, una il·lusió que no es marcia.

    Una abraçada i fins la propera!



  • Tots som Laura...[Ofensiu]
    Estel d'argent | 31-07-2005 | Valoració: 10

    Ja ho vaig dir una vegada, tots volem ser rescatats alguna vegada... tots els contes, els paisatges encisadors, les marevelles indescriptibles, els prínceps blaus, tot, absolutament tot, ens porta a desitjar que ens rescatin, a oferir la nostra vida a algú i que faci d'ella el que més li plagui...

    A vegades tenim la sort que aquell gripau resulta ser un príncep blau, i tot el que havíem cregut fins llavors, sembla fer-se realitat màgicament. Llavors t'assenyalaríem a tu, jofre. No obstant això, altres vegades tan sols són utopies per fer-nos avançar, cercant la "pastanaga", com acostumo a dir...
    Malgrat la sort que corressim tots plegats, sort que hi ha encara conta-contes!

    :-)

    Una abraçada!

    N.

  • Encanteris...[Ofensiu]
    Maragda | 30-07-2005 | Valoració: 10

    Hi ha qui té tendència a ser somniador per naturalesa i des de la més tendra infància, tal vegada esperonat per fantasies i rondalles, comença a vestir els seus dies amb bells teixits d'il.lusions inexistents. Fent volar la imaginació inventa móns de felicitat inacabable, inventa prínceps o princeses, dames o cavallers, salvadors que estimaran màgicament i per sempre. Es somnia en terra de meravelles que la vida acaba transformant en paratges espinosos.
    I sí, s'estima de nou -per què la il.lusió mai no defalleix? -però de nou, també, sempre s'arriba al desencís...
    M'ha abordat molt endins el teu relat, Jofre, per què, -qui sap si influenciada pel meu veritable nom- he esperat sempre aquell negre navili que m'havia de dur l'heroi perdut, el nàufrag. Només que l'horitzó, enlloc seu, m'ha dut enganys i boires impossibles d'esquivar.
    Deixant això de banda, he trobat realment encísador, admirablement escrit i d'una inefable poesia, el paràgraf de Parsífae.
    Has llegit "Les Noces de Cadmos i Harmonia" d'en Roberto Calasso? Hi fa un encadenat de realcions mitològiques que penso que et podria agradar.
    Una abraçada!
    (Per cert, què vol dir GliKys o Glicys?)

  • el tendre aprenentatge[Ofensiu]
    quetzcoatl | 30-07-2005 | Valoració: 10

    Un lexic sublim, suau, tendre, amb un ritme pausat que acarona aquesta lliço de la vida com una ofrena: aprendre per creixer, creixer aprenent de la vida.

    M'ha encantat aquesta teranyina de mots realment bells inspirats en contes i mites...

    Felicitats, de bell nou, sempre fascinant-me!

    una abraçadassa,

    m

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: