Un any i deu dies

Un any i deu dies ja fa d'aquell dia que ens vas abandonar. Vas marxar lluny d'aquí. Alguns, els més religiosos, dirien que al cel. D'altres, que ja no saben en què creure, que simplement vas marxar. No puc dir que ens vas abandonar perquè sé que tu haguessis seguit en aquest món. Però que estrany se'm fa tot. Un any i deu dies i encara no he assimilat no veure't asseguda a la teva butaca. Cansada, veient com els anys et pesen; però, al cap i a la fi, asseguda allà. Esperant-nos. No puc dir que fos la besnéta perfecta. Mai ho estat, mai ho seré i mai ho he intentat. També sé que mai vaig ser la teva besnéta predilecta. Els majors, els primers, sempre se'n duen la "palma". Però el que sí que sé és que, encara que no t'ho digués mai, t'estimava i t'estim. Perquè encara no puc llegir res del que et vaig escriure sense que em caiguin les llàgrimes. Perquè m'agradaria haver sabut què haguessis dit quan haguessis sabut que la petita, la palmesana, la que baixava tots els caps de setmana a veure't marxava a viure a Barcelona. M'hagués agradat tant que continuessis al meu costat. Al nostre costat.
Però la vida és així. Uns dies els toca a uns, uns als altres. I no pots dir que no fossis afortunada. 98 anys per aquest món.
T'estimo. Mai podré oblidar que jo, a diferència d'altra gent, vaig tenir el plaer de conèixer la meva besàvia. Mai te n'adonaràs de quant necessites una persona fins que no ha marxat. I això és el més trist de la història.