Un amor retrobat

- Mmmmmm……sí, si que ho recordo, era una tarda del mes de Novembre, feia força fred i plovia, plovia molt i no portàvem paraigües, tan poc previsors com sempre nosaltres.
Et vas treure la jaqueta per posar-me-la per sobre perquè m'estava glaçant per moments. Vam córrer i córrer per arribar a casa teva. Recordo que vam entrar i vam deixar el passadís ple de petjades, tot moll i quan ho vam veure ens vam posar a riure com dos estúpids. Vam anar directes a la teva habitació de color taronja que seguia plena, com sempre, de pòsters d'en Bob Marley, i ens vam començar a treure la roba i a abraçar-nos per donar-nos escalfor corporal sota de l'acollidor nòrdic. Abans però tu vas encendre la radio i just en aquell moment sonava la cançó "More than words" de Extreme, aquella cançó que a partir d'aquell dia es va convertir en la nostra cançó, que maca que era, recordo que vaig pensar que la lletra era perfecta ja que expressava tot el que et volia dir en aquell moment. Vaig riure i em vaig sorprendre de que tots dos hi cabéssim més o menys bé en un llit per una sola persona. Ens vam tapar ben tapats; i que a gust que estava jo envoltada pels teus braços calents i protectors. Era tan feliç.
Ja no tenia fred ni estava xopa però el que sí que recordo que va quedar ben xop va ser el coixí a causa dels nostres cabells molls.
I tu em feies uns petons encisadors, uns petons càlids i dolços que per mi eren més que paraules. Eren amor.
Els dos enroscats i abraçats un a l'altre com nens petits, que perfecte que va ser tot allò.
I es va acabar la cançó i tu vas quedar adormit i jo escoltava la teva pausada i compassada respiració i observava les teves llargues pestanyes negres i pensava en la sort que tenia de tenir-te allà amb mi, de tenir algú que m'estimés tant, algú que em feia companyia, algú que em protegia i que sabia que no em deixaria mai per res del món. Algú que ho era tot per mi, que em pertanyia i que mai em faria sentir sola. Llavors et vaig per un petó als llavis i vaig aclucar els ulls per reunir-me amb tu en aquell infinit paradís de somnis.
- Veig que ho recordes força bé. Me'n alegro tant, va ser tan bonic i especial per a nosaltres... Tenia por que tot això que ara ha passat t'hagués afectat a la memòria i a coses tant importants i significatives com aquesta.
- Home, em costa recordar bastantes coses, després de l'accident i després d'haver estat tres mesos en coma aquí a l'hospital amb prou feines recordo els millors moments i els més importants que he passat.
- Quina sort carinyo. No saps com he patit durant tots aquests mesos, pensava que et perdria per sempre i que no et tornaria a veure mai més. I això m'horroritzava i em causava un pànic immesurable.
- Ja m'han dit que has estat dia i nit aquí al meu costat, gràcies, no ho dubtava.
- T'estimo tant Èlia.
- Jo també Damià.

I es van fondre en un dels seus millors petons.