Hi ha dies en que...

Hi ha dies en que tan sols s'asseu al meu costat al sofà callat i seriós i es limita a contemplar els pesats i patètics anuncis que es veuen a la tele esperant a que aparegui ja l'home del temps, en canvi hi ha altres dies que no s'asseu no, sinó que s'hi tira al sofà, amb un cop de cul que el fa ballar tot i jo li repeteixo "un dia el trencaràs...!", i es posa a veure els anuncis esperant a que comenci El Temps, i els comenta tots, no s'en deixa ni un, que si m'agradaria provar aquests bombonets "mon cherri" que si "oi! avui fan el barça per la tele, que bé!" i tantes coses més. Perquè hi ha dies que no sembla ell, i són aquests dies en que jo li faig un petó als llavis i es reconforta, i em somriu de cop i volta, i m'agafa en braços fent-me un petó al front i em porta a l'habitació, m'estira a llit tota engabiada i acorralada entre els seus musculats i forts braços, aquells braços que un dia em van encandilar, amb les seves imponents venes; ens mirem al ulls durant una bona estona, els seus ulls negres com el carbó que m'intimiden més que mai i que al mateix temps em tornen boja, i em comença a petonejar com un desesperat, jo li corresponc, no em puc resistir a uns petons tan dolços i sensuals com aquells, tot seguit repasso la seva nou del coll mentre ell em va xiuxiuejant a la orella amb la seva veu greu i aspre uns mots semblants a un "t'estimo".
Em comença a descordar la brusa taronja, me la treu, i des de darrere l'orella fins a la punta del peu em ressegueix amb els seus dits càlids, amb les seves mans grans i protectores lentament tot el cos.
"T'estimo Damià" aconsegueixo dir amb esforç i amb el to de veu just perquè ell em pugui sentir, per no trencar l'harmonia d'aquell moment tan romàntic i íntim.
Recolzo el meu cap sobre el seu pit nu sense aquella samarreta d'estar per casa, i ell, suaument i amb tendresa em passa els dits per entre mig dels meus cabells llargs i sedosos.
M'hi adormo mentre penso que mai havia sentit tan d'amor i amb la persona em feia la noia més feliç del món, i sento la seva respiració i el seu batec del cor, un cor que sé que em pertany i que és tot meu.
És meravellós, és com un somni que creia que mai arribaria, indescriptible tot i que ho estic descrivint. Allò era un niu d'amor, allò era amor de debò. Semblava màgic, era màgic.
Mai m'havia sentit tan protegida com en aquell moment en que tots els meus sentits estaven concentrats en ell.
I vaig pensar: "Feia falta esperar la persona indicada."