En memòria teva, Vicenç...

Avui, aquest matí cap a les 8 i deu estava estirada al llit fent el ronso amb els ulls entreoberts. La porta de l'habitació estava oberta i la persiana també lleugerament pujada perquè hi entréssin els raigs de llum justos de primera hora del matí.
La porta del passadís també estava oberta. He sentit la televisió encesa. He sentit com la impotent veu d'en Josep Cuní dels Matins a TV3 ressonava per tota la casa i donava la primera mala notícia del dia: "Vicenç Ferrer ha mort aquesta matinada..."... no m'ha calgut sentir res més. El cor m'ha fet un bot, sí, sí, un bot que ni jo m'esperava. De cop i volta m'ha vingut al cap la noia india que tenim apadrinada la meva família a través de la fundació que porta el nom d'aquest bon home que avui se'n ha anat, Vicenç Ferrer. Ella i molts altres nens i nenes, nois i noies indis m'han vingut a la ment. Les escoles, els hospitals, les ajudes, les il·lusions, les esperances, les accions, els somriures que regalava dia rere dia aquest home a canvi de res a tota aquesta gent d'aquell país que sembla tant llunyà, la Índia.
Realment una pena que sempre se'n vagin els bons.
Que descancis en pau Vicenç saben que aquí a la terra has deixat un bé molt gran.