Última parada: La Habana

Quan vaig arribar al seient que m'havien assignat a l'avió, al costat de la finestra, el de la banda del passadís ja estava ocupat per un home que rondava la cinquantena, impecablement vestit. Demanant-li disculpes vaig passar entre ell i el seient del davant per asseure'm. Per la forma en que va dir "no hay de que", vaig deduir que era un cubà que -vaig suposar- anava a visitar la família.
Se'l veia intranquil. Amb el cap cot, mirava fotografies de persones, ara soles, ara en grup, que anava passant amb les mans tremoloses. De sobte s'aturava i en mirava fixament una, aixecava el cap i s'estava així, ensimismat i amb la mirada perduda durant uns segons. Després tornava a baixar el cap i seguia passant-les parsimoniosament. Va estar-se així durant tota la rutinària explicació de les virtuts dels salvavides i les mascaretes d'oxigen per part de les hostesses, sense fer-ne el més mínim cas. Crec que no n'era conscient, del que succeïa al seu voltant. Poc després, varen demanar-nos per megafonia que ens cordéssim el cinturó de seguretat, però ell tampoc va fer-ne cas.
Va deixar de marejar les fotografies quan ja feia uns minuts que ens havíem enlairat. Jo quasi m'havia oblidat d'ell, incorporant al meu subconscient el frec que feia al passar-les endavant i endarrera del feix que duia. Ara però, va començar a fregar-se les mans. Quan deixava de fer-ho era per, amb els palmells cap avall, fregar-se les cames. Després se les rascava i, altre cop, començava a fregar-se les mans. Se'l veia cada cop més inquiet i començava a inquietar-me a mi també. De bon principi havia pensat que era el típic passatger que té por de volar, però vaig descartar-ho ràpidament. Aquesta gent, el primer que fa quan arriba al seu seient és cordar-se el cinturó de seguretat, ben apressat, i no perden fil de les explicacions i avisos de les hostesses. Ell no va fer res de tot això. Així doncs, només quedaven dues raons per al seu nerviosisme: O bé era un contrabandista o bé un terrorista que faria volar l'aparell a la que ens en descuidéssim. Aquests pensaments no varen assossegar el meu ànim precisament. Com que la meva intenció era arribar sencer a Cuba, vaig pensar que si iniciava una conversa amb ell podria treure'n alguna cosa. A més a més, tenint en compte que ens esperaven un munt d'hores de viatge, si les meves inquietuds eren sense fonament, si més no ens distrauríem xerrant.
-¿Va a visitar a la familia? -vaig encetar.
Se'm va quedar mirant una estona, sorprès. Semblava com si l'hagués fet tornar d'un lloc remot i ara s'adonés que hi havia algú al seu costat.
-Perdón -vaig insistir- pero me pareció que usted era cubano...
-Sí, sí -va dir-me finalment-. Perdóneme usted. Estaba distraído y no reaccioné. No he sido muy cortés, le pido disculpas.
-Tranquilo, no pasa nada. Le preguntaba si iba a Cuba a ver a la familia.
-Así es. Permítame que me presente. Me llamo Mijail Cifuentes, aunque prefiero que me llamen Miguel. I sí, voy a visitar a la familia...
Aquesta última frase va quedar a l'aire, inacabada. Semblava que anava a dir-me quelcom més, però les paraules no varen sortir de la seva gola. Vaig dubtar. Que potser m'estava ocultant alguna cosa? Sense que em donés més temps a fer les meves cabòries va afegir, quasi com si vomités la frase.
-También voy a morir.
"Ja està. Ara ve quan ell s'aixeca i s'obre l'americana per mostrar una faixa d'explosius" vaig pensar. Suposo que va veure la meva crispació, les mans aferrades als braços del seient i a punt d'aixecar-me per cridar, perquè va posar-me una mà oberta a sobre l'avantbraç i amb tota la calma del món va afegir:
-Tengo un cáncer i vuelvo a casa para morir.
Paradoxalment, aquesta desgraciada noticia va alleugerir-me notablement. Després em vaig odiar per alegrar-me d'aquest fet.
-Lo... lo siento -vaig encertar a balbucejar.
-Según los médicos ya estoy fuera de plazo. Así que, como ya dejé todo atado en Madrid decidí volver a Cuba. No he vuelto desde que me fui, hace ya más de veinticinco años.
Va quedar-se uns segons callat, mirant endavant però sense veure, pensatiu. De sobte va agafar les fotografies.
-Mire -em digué mostrant-me-les -. Ésta es mi madre. Es una foto vieja, ahora tiene setenta años, pero se mantiene fuerte y aún se fuma su cigarro después de cenar. Esta otra... en esta estamos mis hermanos y yo en el campo de béisbol de la universidad. Yo soy el de en medio. Al pequeño, Boris, se lo comieron los tiburones cuando se hundió la balsa que debía llevarlo a Miami. Iván tuvo más suerte. La noche anterior lo habían detenido por unos panfletos que habían repartido en el campus... Qué paradoja ¿no le parece? La policía de Castro le salvó la vida.
De cua d'ull vaig veure com se li humitejaven els ulls. Va seguir mostrant-me fotografies. N'hi havia de molt velles, en blanc i negre, engroguides pel pas dels anys, amb les cantonades arrodonides i desgastades per l'ús. D'altres, en color, eren més recents. Segurament els hi havien anat enviant per correu. Totes formaven un ampli àlbum familiar de varies generacions. Des dels seus avis fins al net de sa germana Natacha, un marrec bru i rialler que a la foto tindria unes poques setmanes. Moltes tenien com a denominador comú una casa, vella i atrotinada, amb esbornacs al guix de la façana, pintada de blanc amb els marcs de portes i finestres d'una tonalitat groguenca. Era de l'estil de moltes de les cases que hi ha als pobles costers del Garraf o del Maresme, però més senzilla. De façana estreta, s'aixecava encaixada entre altres cases, amb una porta i una finestra a la planta baixa i una balconada al primer pis. Algunes fotos estaven fetes a peu de carrer, a d'altres la gent s'asseia a les cadires a l'ombra del portal. Alguna mostrava part de la família saludant des de la balconada. A les altres fotos es veien ara una platja, ara un pati interior, amb la gent cantant i fent música amb guitarres i timbals. Veient-les, hom podia pensar que aquesta gent sempre estava de festa, que els problemes se'ls feien fugir cantant i ballant. Malgrat tot, si li hagués mostrat les que jo guardo a casa, si qualsevol mostrés les seves, ell podria arribar a la mateixa conclusió. I és que sempre fem les fotografies quan estem de festa.
En Miguel va haver-se de treure un mocador de la butxaca per eixugar-se les llàgrimes, que ara ja eren visibles corrent galtes avall. Em va fer venir una sensació de vertigen, veient-lo allà, un home de gairebé cinquanta anys, plorant per la seva gent. Però sobretot per que tots dos sabíem que estava tocat de mort i que no en gaudiria gaire, dels seus. Ni la seva gent d'ell. Li vaig preguntar perquè va marxar de Cuba.
-Yo tuve suerte -em digué-, pude huir. Mis compañeros fueron apresados y nunca más supe de ellos. Injurias a la Causa de la Revolución, dijeron. Estando en la Universidad, a finales de los setenta, empezamos a publicar una revista clandestina. En ella contábamos lo que no nos gustaba de la política en la isla, recopilábamos artículos de la prensa extranjera, prohibida en Cuba, o publicábamos libros no autorizados por capítulos. Alguien nos delató y yo pude escapar en un carguero que se dirigía a México. Desde allí pude venir a España y me puse a trabajar en lo que encontraba mientras acababa mis estudios de ingeniería. Años más tarde me concedieron la nacionalidad española y solicité una plaza de profesor de instituto.
-Entonces ¿usted está buscado aún en Cuba? -li vaig preguntar intrigat.
-Así es. Y no tengo ninguna esperanza de que no sepan que voy en este vuelo. Lo más probable es que, cuando aterricemos en La Habana, me estén esperando para detenerme. No me va a librar de ello ni mi nacionalidad española. Entre que se tramiten los papeles y me dejen libre, lo más probable es que ya haya muerto. Eso si no me extraditan. Tengo pocas esperanzas de ver a los míos. Muy pocas. Y la casa donde nací seguro que no la volveré a ver. Aún y así, he decidido intentarlo. No tengo nada que perder. Ya nada me queda.
Em vaig quedar mut. Desitjava dir-li algunes paraules d'ànim. Fer-li costat. Però no vaig ser capaç de pronunciar cap mot, cap so. Ara pensava que la meva escapada a Cuba, fugint dels problemes de la feina, de la rutina diària i l'estrès, es quedaven en res davant de la història d'aquell home. Allò si que eren problemes, no les meves angoixes per la feina, els plaços de la hipoteca o les discussions amb la meva noia. Ara la meva ex. Em sentia un estúpid i miserable ploramiques.
-Le voy a pedir a usted que me haga un gran favor -em digué clavant-me els ulls.
-Por supuesto -vaig dir-li, no sense un deix de dubte.
-Hágame el favor de entregarle esto a mi familia -digué traient-se un voluminós sobre de la butxaca interior de la seva americana-. Es dinero. Dólares. Sé que cuando me detengan van a repartírselo entre los agentes de la aduana, así que la única posibilidad que tengo de que llegue a mi familia es usted. Ahora ya los conoce. Seguramente me estén esperando en el aeropuerto. Si no los viera, vaya a mi casa, ya la ha visto en las fotos. Aquí tiene la dirección completa -em va dir acostant-me un paperet escrit-. Confío en usted.
No es va equivocar, en Miguel. Tan bon punt vàrem arribar al control de passaports se'l varen endur detingut. Ens vam mirar al ulls, fugaçment, acomiadant-nos sense paraules. Posant-me una mà al pit, vaig donar-li a entendre que compliria amb l'encàrrec. Quan vaig sortir a la sala d'espera de l'aeroport els vaig veure. Allà enmig de la gentada s'estaven, esperant inútilment, la Natacha amb el seu fill en braços i l'Ivan. M'hi vaig acostar.
-Ustedes no me conocen -vaig començar- pero yo sí a ustedes. Su hermano Miguel me encargó que les diera esto. A él se lo llevaron detenido. Lo siento.
Una llàgrima va recórrer la galta de la Natacha, fins arribar al coll. Abans però, ja n'hi havia d'altres que seguien el mateix camí.