Cap d'any a Lisboa

Totes dues es varen precipitar a l'interior, sufocades per les presses, com si les perseguís un esperit, encara que aquesta impressió xocava amb l'expressió alegre dels seus rostres -lleugerament perlats de suor, les galtes enceses- i les rialles esbojarrades que ompliren la recepció de l'hotel. Era al capvespre d'un trenta u de desembre i arribaven tard respecte al que havien previst quan varen sortir a primera hora de la tarda, tot havent dinat. Encara s'havien de banyar, assecar els cabells, pentinar, vestir i pintar per al sopar de cap d'any que es faria al menjador principal d'aquell hotel del centre de Lisboa. Ja eren gairebé les vuit i tenien tot just una hora per arreglar-se. Havien sortit a passejar pel barri mariner i s'havien quedat bocabadades veient la posta de sol. Allà, a Barcelona, les postes de sol eren sempre darrera de les muntanyes, mentre que aquí, a la banda de l'Atlàntic, el sol s'enfonsava dins del mar en un esclat de colors, primer violetes pàl·lids, més tard d'un roig esglaiador, que les havia deixat trasbalsades, alhora que se n'havien oblidat del lent transcórrer del temps. A més, ja de tornada i essent fosc com era, s'havien perdut pels estrets carrerons del casc antic.
Van dirigir-se al taulell de la recepció a demanar la clau de la seva cambra -la tres-cents vint- i, un cop se la hi van donar, entraren a l'ascensor que les va portar a la seva planta. Era un hotel modern habilitat dins d'un edifici antic i distingit. Tot i no fer ostentació de luxe, tots i cadascun dels detalls que decoraven la sala principal estaven escollits amb gust i distribuïts amb criteri, donant alhora una sensació elegant i acollidora.
Mentre l' Anna era a la dutxa, la Lola s'assecava el cabell davant del mirall, embolcallada en una tovallola blanca amb el nom de l'hotel brodat de fil blau. En acabar d'assecar-se es va treure l'embolcall i es va quedar mirant-se, reflectida al mirall, nua. Era una noia ben maca, la Lola. Alta, amb els cabells llisos del color de la nit, uns ulls blaus que convidaven a capbussar-s'hi i uns llavis molsuts que dibuixaven un somriure encisador.
-Hauria d'aprimar-me -es va dir, tot passant-se les dues mans planes pel ventre, acariciant-se, fins a arribar als pits, que no es podien contenir amb les mans. Els seus pits li agradaven: eren ferms i generosos i sabia que la feien especialment desitjable per als homes. El seu cabell també li agradava i se n'acurava prou que li caigués lleugerament i estudiada despentinat sobre les espatlles. Amb les mans sobre el costat dels malucs, va pensar que també eren massa amples i les cames massa gruixudes. Però el que de debò li agradava menys del seu cos, tant que fins i tot li feia sentir-se incòmode eren les anques, el cul. El considerava massa gros, massa voluminós segons els patrons de bellesa que imperen al món. Es posava nerviosa, fins i tot violenta, quan algun noi li havia fet cap comentari de tot punt adulador sobre les seves corbes. Tot era, però, fruit d'una certa inseguretat en si mateixa, d'una certa manca d'autoestima ja que qualsevol home capaç d'embogir per una dona, embogiria davant del seu cos rotund, de les seves formes voluptuoses.
-Què et posaràs, aquesta nit? -es va sentir de l'interior de la dutxa, alhora que s'apagava el soroll de l'aigua escolant-se pel desguàs del bany. Era una pregunta recurrent, ja que n'havien parlat abastament.
-La camisa vermella que vaig comprar-me a Barcelona -va dir la Lola, mentre s'ajustava les mitges- si no me'l poso avui, ja em diràs quan ho faré.
-La transparent? -va preguntar l'Anna, traient el cap a través del cortinatge de la dutxa, amb un somriure entremaliat.
-La transparent -va assentir- si no me'l poso a Lisboa, que no em coneix ningú, a Barcelona no ho faré. Em moriria de vergonya!
-Doncs jo me'n sé d'uns quants que els agradaria veure't vestida amb aquesta roba... -es va sentir, amortit el so a través d'una tovallola.
-Si, ja em diràs qui? -A la Lola li van venir al cap tot un seguit d'imatges del seu últim amant estable. L'havia estimat de veres, encara que sabia des del principi que no podia anar bé. Ell era divorciat i no tenia cap interès per comprometre's de nou. A més, i per acabar d'adobar-ho, li va fer el salt amb una amiga seva de tota la vida, precisament a qui li contava els seus secrets més íntims. Va apartar ràpidament aquest pensaments. Avui no podia permetre que res ni ningú li esgarriés la festa.
-Avui penso divertir-me -va dir-se en veu alta.
-Pots estar-ne ben segura que et divertiràs, avui. Amb aquesta camisa de ben segur que feina tindràs per treure't de sobre els homes -L' Anna va dir aquesta frase fent ostensius gestos amb les mans, com apartant mosques. -Per cert, com ens ho fem per saber si l'habitació ja està ocupada? Vull dir que si trobem a...
-Si, si, ja t'he entès -va tallar la Lola- Ja sé per on vas. Doncs deixa el cartell de no molesteu a la porta.
-Deixa? -va preguntar, sorpresa, l'Anna- I tu? Que no penses trobar a un atractiu portuguès que t'acompanyi aquesta nit?
-Ja veurem. -va sentenciar- De moment no he vist res d'interessant a l'hotel. Encara que mai se sap...
-O millor encara, un d'aquells impressionants mulats brasilers que vàrem veure ahir a la discoteca del port -insistí al cap d'una estona, intentant alegrar l'ànim de la Lola, que de cop li semblava un tant decaigut. -Te'n recordes de com el movien el cul? -va fer l'Anna, alhora que el movia ella, exòticament i sensual, al ritme d'una imaginària música.
-No et diré -rigué- que no m'aniria gens malament un d'aquells mulats -alhora que ella també, amb les mans als malucs, començava a interpretar una dansa del ventre com si es tractés d'una ballarina egípcia.
-Diuen que t'has de posar la colònia allà on vols que et besin -continuà- així que avui cal fer-ho bé. -digué mentre es posava unes gotes al coll, sota les orelles i al profund camí que deixaven els dos pits. L'Anna, en sentir de la Lola aquesta declaració d'intencions, va esclafir a riure, en part alegre, en part alleugerida per allò que li havia semblat una baixada dels ànims de la seva amiga.
-Anem-hi doncs! -digué l'Anna, que ja havia creuat el marc de la porta de l'habitació i es trobava al passadís.
La Lola es deturà uns segons enfront del mirall, s'acabà de posar el collaret de plata, que s'havia comprat per a l'ocasió a un mercat ambulant d'orfebres allà a Lisboa, es sacsejà lleugerament els cabells per tal de tenir-los perfectament despentinats i sortí darrera l'Anna, tancant la porta.
En arribar de nou a la recepció de l'hotel, que havien de creuar per anar al menjador, el recepcionista de torn els va fer senyal amb el braç de que s'acostessin. Ho van fer i els va donar una nota mentre no treia els ulls, indissimuladament, dels pits de la Lola que, amb aquella camisa, lluïen magnífics.
-L'han portada fa uns minuts -els va dir en un més que correcte espanyol i es va girar a fer veure que endreçava les notes de les capsetes amb el número de cadascuna de les habitacions, sense perdre fil de les dues noies a través d'un mirall que quedava enfront seu.
La Lola es va posar a llegir-la, intrigada ja que no coneixien a ningú a Lisboa, i en acabar-la, el seu rostre no denotava sinó sorpresa i incredulitat.
-És d'en Josep -va encertar a dir, finalment- diu que si volem venir a una festa privada a prop d'Estoril, aquesta nit, que estem convidades totes dues i que un cotxe ens espera a la porta de l'hotel.
-Què hi fa el Josep a Estoril? -va preguntar l'Anna, sorpresa- no era a Barcelona?
-Això em pensava jo però... -respongué, encara sense creure-s'ho del tot- Que fem, hi anem? Diu que hi haurà molta gent.
-Anem-hi, doncs! -va respondre, resolta, l'Anna mentre ja es dirigia cap a la sortida de l'hotel a cercar el cotxe que les havia de dur a la inesperada festa.

Si fa no fa, la cosa hauria anat així. Jo soc, efectivament, el Josep i si, estava a Estoril, a casa d'un amic. La manera en que hi vaig arribar va ésser una mica rocambolesca i precipitada però, això ja és una altre història...
La casa en qüestió estava sobre un turonet, voltada de pins i amb unes impressionants vistes sobre l'oceà. Allà, a una de les terrasses esperava jo, nerviós i impacient, amb una copa de vi de Porto a la mà, mentre mirava embadalit el jardí, amb una font ara sense aigua al bell mig, voltat per un bosc de pins i matolls i, més enllà la blava, fosca, ara quasi negra immensitat del mar. Era una casa gran, de planta quadrada. Estil neoclàssic, m'havien dit. Tota blanca, amb unes columnes dòriques, o jòniques o que sé jo! i tot de estucs a les finestres i portes i cantonades pintats de groc i ja deslluïts, amb algun esbornac ací i allà. El jardí era també de la mateixa època, encara que li calia urgentment la mà pacient d'un jardiner. Aquí i allí, entre la malesa i la brossa del jardí treia el cap una figura femenina, nua, ara sense mans, ara sense braç, probablement de marbre.
Una brisa fresca em colpejava la cara, en contrast amb la dolça escalfor del vi de Porto, excel·lent, que anava bevent a petits glops. Un sinuós camí de grava recorria el jardí, voltant la font, i es perdia entre les copes dels pins fins a la reixa de l'entrada principal, invisible des de on era jo. Per aquí havia d'arribar la Lola, si finalment venia al meu encontre, i aquí pensava esperar-la tota la nit si calia. De la sala gran arribava fins al balcó una remor de música, converses entreteixides amb riures i algun xisclet de dona. De tant en tant s'acostava algú fins al balcó, ens saludàvem, prenia una estona l'aire i, gèlid com era, tornava cap a la festa.
Portava ja una bona estona al balcó, a més d'unes quantes copes, quan en Fernando, el meu amic i amfitrió de la festa, es va acostar interessant-se per mi.
-Et quedaràs glaçat aquí fora -em va dir, mentre m'agafava pel braç i m'estirava cap dins-. Pots esperar aquí dins, a la festa, amb la resta de convidats. Ja t'avisaré quan arribin.
-Es que, de moment, no tinc gaires ganes de festa jo.
Ja t'he dit que si no ve me n'aniré a la meva cambra a emborratxar-me i oblidar aquesta nit. -vaig dir-li, patètic.
-No ho sé si faràs això que dius. El que si que et puc assegurar és que com no afluixis el ritme amb l'oporto, -em va reprendre, assenyalant la copa que duia a la mà- no arribaràs a veure-la encara que arribi d'aquí a mitja hora. Apa! entrem.
Vaig seguir-lo, dòcilment i resignat, cap l'interior de la casa, deixant la copa buida sobre el faldar de la llar de foc, ara encesa amb un foc viu que feia dansar estranyes ombres a la paret oposada d'aquella saleta, la qual comunicava directament amb la sala on se celebrava la festa.
-Au, Josep, integra't. Deixa que la gent et conegui i coneix tu a la gent. Hi ha persones, amics tots, molt interessants dins d'aquesta sala. I dones molt maques. -va dir-me mentre es perdia entre la multitud de gent que el saludava, l'abraçava, li tustava l'esquena i el besava. Ja t'avisaré quan arribi, vaig creure escoltar quan la multitud ja se l'havia empassat.
Vaig fer-li cas a mitges. Si bé, per una banda, em vaig barrejar entre els convidats, tant aviat com va passar un cambrer pel meu costat, vaig fer meva una copa de vi, més per tenir quelcom amb que ocupar les mans que per ganes de beure. Com vaig poder, amb una mà ja ocupada, em vaig encendre un cigarret per tal de acabar de fer-me malbé el cos i, armat d'aquesta manera, vaig començar a observar la gent. Devíem ser un centenar llarg de persones, dins d'aquella sala, més els que estaven repartits per la resta, més petites. Hi havia, sobretot, molts portuguesos però també es veien alguns que ben bé podien ser alemanys o holandesos, algun nòrdic, brasilers a més de la dotzena de cambrers i el personal de servei habitual. Vivia força bé, en Fernando.
Sonava una música suau -Jobim o algú altre d'estil similar- que permetia ser escoltada alhora que conversar sense haver de cridar a cau d'orella. Ja hi havia una altre sala destinada a ballar fins a desllorigar-se les vèrtebres. Aquesta era per conèixer gent, xerrar animosament i menjar alguna de les delicadeses que havien portat els del càtering. En definitiva, tot un seguit d'activitats de les que no n'estava gaudint. Com ja he dit abans, era una sala gran, rectangular i gairebé tota folrada d'uns miralls emmarcats de filigranes daurades, tot massa carregós per al meu gust. A banda i banda de les dues parets curtes del rectangle s'havien muntat unes taules amb la teca, diligentment reposada pels cambrers i hàbilment preparada per uns invisibles cuiners.
Estava jo fent aquestes observacions, la cigarreta a mig consumir, quan una rossa, vestida com per agafar fred, se'm va acostar, va assenyalar la cigarreta i es va portar dos dits als llavis, junts i estirats, fent l'imaginari gest de fumar. Com que tinc força rovellat el meu domini del suec, o noruec, vés a saber, no vaig badar boca, li vaig demanar que m'aguantés la copa fent un gest i, furgant a la butxaca interior de l'americana, vaig treure el paquet de tabac i de dins un Camel. Se'l vaig posar entre els llavis, roig de sang, humits i lleugerament oberts i l'hi vaig encendre amb l'encenedor a una mà, mentre que amb l'altre li agafava la copa de vi, tot amb el meu millor somriure, que no deixa de ser un rictus mig torçat lleugerament burleta. Són els efectes de basar el meu sentit de l'humor en el cinisme. La rossa, nòrdica rotunda, amb un escot que donava por de caure dins i mig cobria uns pits lluents, com fruita madura, va acostar-se torbadorament a mi per dipositar-me un thank you a cau d'orella, en un murmuri, que em va recórrer tota la columna vertebral fins a perdre's, vibrant, a l'entrecuix. Es va girar per, mentre s'allunyava, deixar-me veure tota la seva esquena fins a l'os del còccix, o fins i tot per sota, que es torsionava, flexible, al ritme de les seves anques. Vaig restar uns segons pecant de luxúria -de pensament- fins que, buidant-me la copa de vi coll avall, em vaig refer.
Vaig acostar-me a una de les taules per fer honor al piscolabis que hi lluïa sobre grans safates de pisa portuguesa. Mentre apagava la burilla a un cendrer, donava un cop d'ull a la taula: pernil, patés, angules, petites cassoletes de pasta de full farcides de bolets, gambes i d'altres delicadeses, ostres, caviar, varis tipus de pa, salses, etc. No sabia per on començar, així que mentre em decidia vaig demanar una copa de xampany francès. L'alcohol ja començava a fer el seu efecte, en forma de formigueig a les mans i cames. A més, començava a fer calor allí dintre. Vaig decidir-me de començar per les pastes de full, per ésser més consistents i per tal d'aguantar bé tota la nit bevent, mentre m'afluixava el nus de la corbata, invent diabòlic que denota elegància.
Estava xarrupant la closca d'una ostra quan es va obrir la porta principal de la casa per deixar-la entrar. Allí estava la causa de les meves torbacions i angoixes, el motiu decisori del meu viatge, l'objecte del meu desig, era ella, la Lola, vestida per causar admiració i sabent que la causava. Vaig quedar-me uns segons quiet, mirant-la, devorant cada centímetre de pell amb els meus ulls fins que vaig veure que es mostrava inquieta, buscant alguna cara coneguda i sense trobar-la. Sense trobar-me. Eixugant-me les mans amb un tovalló, vaig començar a caminar cap on era ella. Tot just havia fet dues passes, quan algú se'm va aferrar al braç, tot impedint-me avançar. Amb un gest sec i brusc vaig provar de desempallegar-me però, al mateix instant, algú va cridar-me pel meu nom.
-Josep, Josep Maria! -insistí una veu de dona estranyament coneguda. Què estava passant? Aquella veu... Què hi feia la meva dona a Lisboa?
-Josep, desperta! Estaves parlant en somnis i m'has espantat.
Vaig entreobrir els ulls per veure la meva dona quasi al meu damunt, sacsejant-me amb insistència el braç. Què havia passat? A on era jo? I la Lola? Donant un ràpid cop d'ull a banda i banda vaig començar a recordar. Estava assegut al seient del tren que ens portava de nou a Barcelona, després d'haver passat uns dies a València. A través del vidre de la finestra es veia una immensa extensió de tarongers, fins allà on arribava la vista i, més enllà, la difusa línia que separava l'horitzó del mar. D'entre la catifa verda del arbres emergien, ací i allà, unes petites construccions de planta rectangular, totes pintades de blanc, amb una torreta annexada que no sé si seria per a desar un generador elèctric o un pou d'aigua. Vaig quedar-me mirant fixament una d'aquestes torres que s'allunyava, inexorablement, mentre una insuportable sensació de desassossec, de pèrdua irreparable, em va arraulir tot el cos, formiguejant-me per braços i cames fins a fer-me un nus a l'estómac, dipositant-me un gran pes al pit. Em varen venir ganes de plorar. Havia perdut la Lola uns centenars de metres allà enrera, a Lisboa. Paradoxalment, jo era al tren i ella s'havia quedat, a peu de via. Però aquest tren duia amb mi el dolor del plaer sense gaudir, que m'acompanyaria fins a la fi del trajecte, allà on fos.