Cercador
Última carta
Un relat de: NefertitisDe nou aquí, davant de la mateixa llibreta; una pàgina en blanc, uns fulls preliminars que has omplert durant gairebé quatre mesos. Sí, aquells que avui has rellegit de nou, que t'han recordat el moment en qual els vas escriure; la passió, el desig, l'amor, la felicitat d'aquells instants... Milers de sentiments que avui s'entelen en els teus ulls mentre lentament, deixes caure aquelles llàgrimes. Una fiblada el pit, una sensació d'ofec, de ràbia continguda, de passió. Sentiments que de nou atresores dins teu, que intentes empassar, però que en la soledat es patentitzen en aquell mar de llàgrimes que et sembla impossible poder aturar.
Una veu dins teu et crida que no t'enfonsis, que siguis forta, que el temps tot ho cura... Però no pots, almenys ara, deixar-te portar per aquesta veu assertiva. No pots perquè sents que has perdut una part de tu mateixa, perquè sents que no pots més; que de nou algú ha obert aquelles ferides que semblaven començar a cicatritzar i ara, com en tota infecció s'obren lentament.
La primavera per fi s'evidencia. Avui el sol llueix amb elegància, aportant caliu, calor... Però dins teu la tempesta ha començat a aflorar. Els núvols tempestuosos xoquen els uns contra els altres i sí, arriba la pluja... Aquelles llàgrimes que llisquen davall la teva galta desdibuixant el teu rostre. I en aquests moments únicament desitjaries no sentir, ésser capaç d'oblidar aquell moment on has visualitzat de nou la seva imatge, les seves paraules, la seva mirada perduda...
Intentes deixar la ment en blanc, respirar profundament, però la seva imatge intermitent es repeteix cada vegada que obres i tanques els ulls. Pots fins i tot sentir el caliu de les seves mans, del seu cor bategar...
Segueixes qüestionant-te, repassant les teves maneres d'actuar en cada moment... I sí, segurament hi haurien moltes errates, però l'amor és així...
Però una vegada més et toca acceptar la realitat. Prendre consciència que tothom és lliure d'escollir, deixar que les ferides es tornin a tancar de nou.
T'estimo i t'estimaré sempre.... Troba't, escolta't, estima't... I llavors si vols... Estima'm.
Comentaris
-
No...[Ofensiu]natasha | 30-05-2010
... et culpis i et facis mal quan s'acaba una historia (sé que sovint és inevitable).
Malgrat la cruesa del text m'agrada la forma natural i sencilla de la forma que està escrita.
Una abraçada -
primer contacte[Ofensiu]joandemataro | 29-05-2010 | Valoració: 10
un relat molt cru i suggestiu, ple de sentiment i malenconia
et felicito
i t'envio unaabraçada encaixada
fins aviat
joan
l´Autor
105 Relats
126 Comentaris
86722 Lectures
Valoració de l'autor: 9.84
Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.Últims relats de l'autor
- Et recordo
- Nit de Sant Joan. Cercant la màgia?
- Fractures
- Reflexió política psicològica
- 17 de juliol. Què ens està passant?
- Aturar-se per fer de nou un camí
- Una amistat, una muntanya russa?
- La crua i pura realitat
- Nits de festa, nits d'alcohol
- És un refugi
- Batalles perdudes. Aires de superioritat
- Quan sents que no gaudeixes de l'estiu
- Cansada, desenganyada de...
- 4 de setembre....
- A la seva cala estant