Ulls color mel.

Avui he tornat a veure l'àvia Montserrat. Hem dinat en família: en total, érem nou a taula. L'àvia ha estat perdent la memòria paulatinament aquests darrers anys; però malgrat les seves constants queixes envers el preu que paga per l'edat, amb una veu cada dia -imperceptiblement- més trencada i feble, no deixa de mostrar la seva felicitat i plenitud en veure els seus néts més petits, xerrant al seu voltant de les quotidianes preocupacions que els maregen.

S'asseu i en silenci escolta feliç i radiant, embadalida davant els canvis del temps que cada cop comprèn menys, com tots i cada un de nosaltres intercanviem entre bromes i xafarderies les darreres novetats i activitats realitzades. I és que, després de tants anys, qui no és feliç en veure els fruits de la pròpia vida? Fills i néts sans i bells, joves o madurs, que just comencen a obrir-se el propi camí, sols i amb les primeres pors, o bé duen ja mig segle d'experiència a l'espatlla.

Avui ha estat ella l'única capaç d'arrencar-me aquell somriure que es negava a eixir d'ençà ja gairebé cinc mesos. Des de la seva senzillesa natural, expressava d'una forma única i pura, talment com una criatura, la gran joia que li proporciona el fet de veure les nostres cares. Ja ho diuen, ja, que la vellesa és la segona infància!

És increible la pau i admiració que es desvetlla per part dels néts -en aquest cas jo-, que entre somriures irònics o encuriosits a vegades, alhora que admirats i entendrits, veiem la llum irradiada en els ulls de l'àvia quan li recorden el gendre o la filla les seves escapades i bogeries de l'adolescència.

Com la festejaren de jove tants nois, la galantejaren mentre ella els negava, com n'era de bella i gràcil, i com, finalment, conegué l'avi i va fer front als pros i contres dels seus pares en són tan sols uns petits exemples. I és que no té preu veure aquells ullets irisats d'un blau intens, vells -i bells- per l'edat, enlairar-se en els dolços records, tot intentant dissimular una antiga mirada, sempre enamorada, entre innocent i picarona.

Ara tan sols resta en l'espera per retrobar-se, en pau i feliç, amb l'avi, sempre ben plantat i morè, i explicar-li les mil i una anècdotes de la descencència que han deixat al món. Mentre això no passi, però, seguirà gaudint de les nostres visites, amb els ulls entelats per l'emoció de retrobar-se amb aquells ulls de color mel, heredats del seu estimat, en la majoria de nosaltres.