Tunning social

Feia una setmana que el Personatge s'havia comprat un cotxe de l'any de la picó, o, com a mínim, de quan els seients dels primers de cotxes produïen picors a les esquenes i extremitats de qui, inevitablement, les hi refregaven.
El dia de la compra li van entregar una ferralla blanca, quadrada, rallada, amb quatre rodes mal inflades, i els cendrers plens de purus, tiquets i pols. I ara, en canvi, conduïa un autèntica avioneta multicolor, amb els cantons corbats, la xapa perfectament polida i lluent, les rodes inflades al punt per superar les corbes al més pur estil F-1, i els nous cendrers, fashion i de colors, plegats de xustes de porro i condons.
Se sentia com en Winston traçat per G. Orwell a 1984 en una orgia romana. Ajagut a la butaca de control d'aquell aparell - que perfectament podria ser fruit de la butxaca màgica d'en Doraemon - res el preocupava, perquè no hi havia res més. Les tones de calers tallaven el vent en forma de retrovisor aero-tunning-visor-mola o fent sonar els temes més mítics de Pont Aeri a ritme de bum-bum-a-que-molo-buen-royito. La qualitat, però, era excepcional, això si! Amb les mans aferrades al volant, la camisa descordada i el peu a l'accelerador, es feia capaç de respondre a les preguntes més essencials de la història de la humanitat: venia de la ciutat, conduïa el seu cotxe, i es dirigia a mostrar el seu tresor al món. No recordava quin era el partit de futbol de diumenge ni quina seria la discoteca on s'auto-realitzaria el proper cap de setmana. Era el seu propi Déu, un semi-Déu per als pensadors més amargats que no voler reconèixer que, ni per sort ni per desgràcia, a vegades la ignorància fa la felicitat. És un fet.
Curt de benzina, va decidir aturar-se en una estació de servei. Va treure les claus. El cotxe va deixar de fer veure que cremava querosè i va escopir, per sota, unes bafarades de calor tot fent un fort sospir. Ufff! El Personatge va baixar de cotxe. Era fosc, però es va posar les ulleres de sol per dirigir-se a la caixa. I, un cop allí, va buidar tot el que duia a les butxaques i la cartera. La situació podia considerar-se un auto-atracament impulsiu i tímidament meditat. Va pagar i de seguida va començar a omplir el dipòsit amb la mànega vermella mentre una veu li recordava que "Heu escollit benzina sense plom noranta-cinc". I amb el cotxe ple i les butxaques buides, els llums encesos i la música recitant els últims versos d'en Dj. Piyuli, va engegar la marxa de nou. Acabava de gastar-se els últims cèntims que li quedaven. El rumb era el que decidia a cada curva; la meta, el lloc on es quedés sense benzina. El cotxe no volava, però ell si.
Ni jo ni ningú sap on va arribar aquella nit. El que si que us puc assegurar és que aquest cotxe a hores d'ara corre per la seva fosca ciutat amb un cartell gris on hi ha escrit: "en venda. buen estado. razón: Centre de Salut Mental de Sant Boi. preguntad por mi". El Personatge no va poder acceptar que el seu somni s'acabés allà on el cotxe l'havia abandonat amb els seus últims cèntims podrint l'aire en forma de fum pudent.
I es que si els millors moments no es poden comprar amb diners, per què ens preocupem tant pels diners i no de viure un xic més feliçment? Però, vaja, qui li fa entendre això al Personatge? Que es compri una VISA de les que ho compren gairebé tot i comenci a estalviar pel següent somni, o deliri.