Tu que m'escoltes

Com cada matí, des de ja fa dos anys aproximadament, m’aixeco pensant que en uns minuts et tornaré a veure.
Em vesteixo amb la roba més maca que tinc per causar-te bona impressió i em pentino amb un raspall que em vaig comprar fa uns dies perquè el vell ja no anava gaire bé.

La colònia esta a punt d’acabar-se però m’és igual, perquè fa temps que només me la poso quan et vinc a veure.
No tinc ganes de berenar, perquè si no bereno et podria veure més aviat, però la panxa no pensa el mateix i he de menjar alguna cosa.
Surto de casa i vinc cap allà on hem quedat com cada matí. Sempre ets allà abans que jo, tan maca com sempre.
Ja et veig de lluny i em poso molt content, em vaig acostant poc a poc cap a tu. Estàs allà, quieta, i esperes la meva arribada impacient.

El vent que fa no et despentina el pentinat que sempre llueixes.
Arribo i et toco l’espatlla.
Tu et quedes allà dreta mentre que jo m’assec a la gespa.
Començo a parlar i et dono les gràcies per haver-me ajudat tant quan més ho necessitava.

Em vas ajudar a superar la mort de la meva dona, amb la qual feia 30 anys que estava casat.
Ella tenia una malaltia incurable i ho passava molt malament, jo cada dia anava a l’hospital a veure-la i sempre que passava per aquí tu hi eres, al principi no et deia res, però al pas del temps vaig anar agafant confiança ja que sempre ens saludàvem.

Ella va morir al cap d’un parell de mesos al hospital i jo em vaig quedar sol al món..
No sabia com havia de tirar endavant la vida, estava acostumat a estar amb ella, a anar a passejar llargues estones, a anar a prendre alguna cosa al bar del costat de casa quan sortíem de treballar.

La casa se’m feia molt gran sense ningú mes que jo. Les parets estaven fredes i la tele gairebé no es veia amb la pols que tenia damunt…
També ho vaig passar malament quan el que va caure malalt vaig ser jo, no podia veure’t, i sort en vaig tenir de la fotografia que ens vam fer aquell dia d’estiu, almenys et podia veure en fotografia.

Ara comença a ploure i ens estem mullant els dos, jo m’acomiado i marxo cap a casa, tu et quedes allà, com sempre, sense moure’t.
Si en comptes d’una estàtua fossis una persona, ja faria temps que t’hauria demanat que sortissis amb mi, i qui sap fins i tot que et casessis amb mi