Trens

Fins que els designis desideratius d'allò que estimo no esdevinguin voluntats possibilistes em sentiré buit. És mentida que les esperances tanquen en sí mateixes vertaderes oportunitats de canvi: totes les esperances són sempre esquizofrènqiues. Avui escric paraules amargues perquè m'ha sobrevingut de nou la recurrent metàfora del tren, aquesta metàfora que els que caminem pels soterranis de la ciutat a diari constatem amb freqüència, tristament: els trens passen a velocitats que desconeixem, perquè desconeixem els trens que passen a altes velocitats, i en la majoria dels casos en desconeixem també els destins. Tu possiblement viatgis en un d'aquests trens, sinó en la teva existència material, almenys en la meva imatge de tu, que és per mi precisament això, tu. Parlo de metàfores, i ho faig més sovint des que no et tinc amb mi, perquè les absències obliguen sempre a convertir en al·legories els records encara palpables.

Ahir vaig fer l'amor amb les estrelles. Creia que la que més brillava era l'espurna dels teus ulls, que recordo amb una precisió que em sorprèn, i la vaig estimar per fer-la meva. Quan l'amarg sabor del whisky va deixar de passejar els meus llavis per cremar-me l'estómac vaig adonar-me que només eres un desig, solsament un record en una estrella. I he conegut la soledat de la forma més tràgica, just després d'un orgasme tan sols suposat. Llavors he sabut que t'estimo, perquè és en la soledat que emergeix la necessitat de tenir-se, i en la tristesa de la buidor on es descobreix la felicitat d'estimar, encara que aquest amor sigui tan lluny que, com els trens, tan sols sigui capaç d'abastar-se amb la mirada.