Cercador
Tota la vida per davant
Un relat de: òliba d'Atenes- Compartir:
Sentia la ciutat sota els seus peus, notava com respirava. Li bategaven les entranyes i aquells petits moviments traspassaven l’asfalt i recorrien les soles de les seves sabates, enfilant-se sense cap mena de mirament per les seves cames, perdent-se en el seient de la moto.
Hi havia moviment, sí, però semblava que tot dansava la mateixa melodia, una cançó silenciosa que tothom sentia alhora. Cotxes, motos, bicicletes, vianants... cada pas, cada tros que algú avançava coincidia amb algun altre moviment: una noia amb una gorra groga s’aturava davant un aparador al mateix temps que una bicicleta vermella i blanca parava al costat del pas de zebra. Un cadell de gos de color canyella saltironejava al pas del seu company de joc: el nen dels cabells rinxolats gairebé daurats sota aquell sol tan viu.
Era una música que la Laura sentia i imaginava, que anava coincidint amb tot el que l’envoltava. I si no coincidia, ho feia coincidir amb una altra versió de la cançó de la seva ciutat. S’imaginava un CD on ella podia avançar a la cançó més adient a cadascun dels moviments amb que s’anava trobant.
El semàfor es va posar verd i ara era el motor de la Vespa qui li pessigollejava l’esquena. El tremolor de la seva ciutat, aquell petit tremolor que li feia sentir que era viva, no va desaparèixer mentre s’adonava de que la primavera ja havia arribat. Lluïa un sol esplèndid, potser aquest era el motiu de sentir que la ciutat cremava de vida, o potser només era el moviment del metro...
La platja la va rebre riallera, tacada de gent que saludava l’arribada del bon temps, tal com ella feia aquell diumenge. Aquestes taquetes que de lluny eren punts vermells, eren gent que vestia ja els colors vius i alegres adients a l’època que arribava.
Va aparcar la moto on sempre ho feia, al costat del restaurant on celebraven els dies importants amb els pares.
La sorra era un superfície que no arribava a conservar massa l’escalfor d’aquell sol, encara arraulit al final de l’hivern. Però s’hi estava a gust. A mida que van anar passant els minuts, va començar a sobrar-li la bufanda, es va obrir la jaqueta de cuir i després se la va acabar traient, quedant-se estesa sobre la sorra de la Barceloneta amb una camisa estampada i els texans arremangats fins més amunt dels turmells. S’havia tret les bambes i jugava a enterrar i desenterrar els peus en la sorra, amb el cap repenjat sobre el casc de la moto i els pensaments alliberats, somrient. Somrient per tenir vint anys.
La primavera li oferia des de feia setmanes el sol que tant necessitava. La vitamina D que penetrava la seva dermis l’omplia de vitalitat i ganes de fer coses. La ciutat li obria un món de possibilitats i tots aquells que la envoltaven dansaven al mateix ritme. Ella ho seguia veient com un joc. Les danses de les fulles a l’uníson dels cants dels ocells, les paraules endreçades de la mare quan demanava que anés a buscar pa, els petits grunys juganers del gos quan volia sortir al carrer... Tot formava part del joc: el seu món.
S’havia posat d’allò més contenta quan li van donar la feina. Era una biblioteca nova amb un volum immens de llibres especialitzats. Li encantava el silenci de la concentració dels qui la visitaven i feia tot el possible per dur a terme les tasques que se li encarregaven de la manera més eficient possible.
Vivia una vida de la qual en gaudia. Només li preocupava una cosa: de tant en tant, sentia una punxada al braç. No sabia de què li venia.
Totes les hores que passava a la biblioteca seguia imaginant el seu joc. Si obria un llibre a l’atzar, llegia una paraula, “desperta’t”, i pensava en quan la mare l’havia de treure del llit per anar a escola. “T’estimo”, i les imatges es desenvolupaven en la seva ment tot projectant aquella paraula tant dolça amb la veu del Pol. “Nina”, i la veu del pare volava suaument sobre les seves orelles, despullades de qualsevol altre so en aquell edifici replet de paraules. Era feliç allà, i les grans finestres permetien que totes les hores de feina es veiessin il•luminades pel sol que hi entrava. En gaudia cada instant.
El seu dia a dia era simple, però l’omplia de joia perquè sentia que estava vivint una vida real, tot i tenir molt clar el seu joc, les seves cançons i danses del vent i la ciutat, les paraules amagades rere un destí... era conscient del que vivia. Tenia vint anys i estava acabant la carrera. Tenia una feina a mitja jornada que li encantava. Una família normal, amb totes les rareses que entren dins d’aquest concepte, uns amics amb qui compartir els bons i mals moments, un xicot que la tractava amb dolçor... era tot el que volia. I era feliç.
Però d’un dia per l’altre, tot va canviar. Es va trastocar aquell món perfecte.
No podia entendre la cara desencaixada de la mare i els ulls buits d’esperança del pare. Les paraules no podien expressar la incredulitat del seu germà ni les carícies febles del Pol. No entenia res.
Cinc anys, quatre mesos i vuit dies eren massa. Era una xifra de dies i hores incomprensibles en aquell moment. No podia donar-li sentit. Cinc anys... cinc anys? Era impossible!
El mal del braç. L’agulla. Les ganes d’anar a la platja. Les taques de gent vermella. El semàfor no s’havia posat verd. Havia estat un enlluernament del sol i, despistada amb alguns pensament, va donar gas quan no era encara el moment. La platja encara queda a uns quants centenars de metres, però la veia. La música que feia coincidir l’harmonia de tota la ciutat era la sirena de l’ambulància, que avançava veloç cap al lloc de l’accident.
Cinc anys eren massa. Com podria passar de tenir vint a tenir vint-i-cinc anys sense ni adonar-se’n? Com podria assumir que el Pol no la podia haver esperat tant de temps?
Tants rius de llàgrimes d’aquells que desitjaven veure-la obrir els ulls de nou li havien assecat els seus propis ulls. La irrealitat era allò que havia construït durant el temps que havia estat en coma. La realitat era un món destruït. Era una família que havia sofert un trencament, era un xicot que havia perdut el desig, eren uns amics que havien anat minvant en nombre i intensitat, era una moto inexistent després d’haver quedat aixafada per aquell camió. Era una vida que calia reconstruir de nou.
Tota la vida per davant. Les paraules del doctor ressonaven encara al seu cap. Tota la vida per davant. Segur? I allò que havia viscut? I la biblioteca? I els peus enterrats a la platja? Res. D’allò no en quedaria més que el record. Ara havia d’afrontar una nova vida, potser no des d’un inici, però era seva i en quedava un bon tros per recòrrer.
Hi havia moviment, sí, però semblava que tot dansava la mateixa melodia, una cançó silenciosa que tothom sentia alhora. Cotxes, motos, bicicletes, vianants... cada pas, cada tros que algú avançava coincidia amb algun altre moviment: una noia amb una gorra groga s’aturava davant un aparador al mateix temps que una bicicleta vermella i blanca parava al costat del pas de zebra. Un cadell de gos de color canyella saltironejava al pas del seu company de joc: el nen dels cabells rinxolats gairebé daurats sota aquell sol tan viu.
Era una música que la Laura sentia i imaginava, que anava coincidint amb tot el que l’envoltava. I si no coincidia, ho feia coincidir amb una altra versió de la cançó de la seva ciutat. S’imaginava un CD on ella podia avançar a la cançó més adient a cadascun dels moviments amb que s’anava trobant.
El semàfor es va posar verd i ara era el motor de la Vespa qui li pessigollejava l’esquena. El tremolor de la seva ciutat, aquell petit tremolor que li feia sentir que era viva, no va desaparèixer mentre s’adonava de que la primavera ja havia arribat. Lluïa un sol esplèndid, potser aquest era el motiu de sentir que la ciutat cremava de vida, o potser només era el moviment del metro...
La platja la va rebre riallera, tacada de gent que saludava l’arribada del bon temps, tal com ella feia aquell diumenge. Aquestes taquetes que de lluny eren punts vermells, eren gent que vestia ja els colors vius i alegres adients a l’època que arribava.
Va aparcar la moto on sempre ho feia, al costat del restaurant on celebraven els dies importants amb els pares.
La sorra era un superfície que no arribava a conservar massa l’escalfor d’aquell sol, encara arraulit al final de l’hivern. Però s’hi estava a gust. A mida que van anar passant els minuts, va començar a sobrar-li la bufanda, es va obrir la jaqueta de cuir i després se la va acabar traient, quedant-se estesa sobre la sorra de la Barceloneta amb una camisa estampada i els texans arremangats fins més amunt dels turmells. S’havia tret les bambes i jugava a enterrar i desenterrar els peus en la sorra, amb el cap repenjat sobre el casc de la moto i els pensaments alliberats, somrient. Somrient per tenir vint anys.
La primavera li oferia des de feia setmanes el sol que tant necessitava. La vitamina D que penetrava la seva dermis l’omplia de vitalitat i ganes de fer coses. La ciutat li obria un món de possibilitats i tots aquells que la envoltaven dansaven al mateix ritme. Ella ho seguia veient com un joc. Les danses de les fulles a l’uníson dels cants dels ocells, les paraules endreçades de la mare quan demanava que anés a buscar pa, els petits grunys juganers del gos quan volia sortir al carrer... Tot formava part del joc: el seu món.
S’havia posat d’allò més contenta quan li van donar la feina. Era una biblioteca nova amb un volum immens de llibres especialitzats. Li encantava el silenci de la concentració dels qui la visitaven i feia tot el possible per dur a terme les tasques que se li encarregaven de la manera més eficient possible.
Vivia una vida de la qual en gaudia. Només li preocupava una cosa: de tant en tant, sentia una punxada al braç. No sabia de què li venia.
Totes les hores que passava a la biblioteca seguia imaginant el seu joc. Si obria un llibre a l’atzar, llegia una paraula, “desperta’t”, i pensava en quan la mare l’havia de treure del llit per anar a escola. “T’estimo”, i les imatges es desenvolupaven en la seva ment tot projectant aquella paraula tant dolça amb la veu del Pol. “Nina”, i la veu del pare volava suaument sobre les seves orelles, despullades de qualsevol altre so en aquell edifici replet de paraules. Era feliç allà, i les grans finestres permetien que totes les hores de feina es veiessin il•luminades pel sol que hi entrava. En gaudia cada instant.
El seu dia a dia era simple, però l’omplia de joia perquè sentia que estava vivint una vida real, tot i tenir molt clar el seu joc, les seves cançons i danses del vent i la ciutat, les paraules amagades rere un destí... era conscient del que vivia. Tenia vint anys i estava acabant la carrera. Tenia una feina a mitja jornada que li encantava. Una família normal, amb totes les rareses que entren dins d’aquest concepte, uns amics amb qui compartir els bons i mals moments, un xicot que la tractava amb dolçor... era tot el que volia. I era feliç.
Però d’un dia per l’altre, tot va canviar. Es va trastocar aquell món perfecte.
No podia entendre la cara desencaixada de la mare i els ulls buits d’esperança del pare. Les paraules no podien expressar la incredulitat del seu germà ni les carícies febles del Pol. No entenia res.
Cinc anys, quatre mesos i vuit dies eren massa. Era una xifra de dies i hores incomprensibles en aquell moment. No podia donar-li sentit. Cinc anys... cinc anys? Era impossible!
El mal del braç. L’agulla. Les ganes d’anar a la platja. Les taques de gent vermella. El semàfor no s’havia posat verd. Havia estat un enlluernament del sol i, despistada amb alguns pensament, va donar gas quan no era encara el moment. La platja encara queda a uns quants centenars de metres, però la veia. La música que feia coincidir l’harmonia de tota la ciutat era la sirena de l’ambulància, que avançava veloç cap al lloc de l’accident.
Cinc anys eren massa. Com podria passar de tenir vint a tenir vint-i-cinc anys sense ni adonar-se’n? Com podria assumir que el Pol no la podia haver esperat tant de temps?
Tants rius de llàgrimes d’aquells que desitjaven veure-la obrir els ulls de nou li havien assecat els seus propis ulls. La irrealitat era allò que havia construït durant el temps que havia estat en coma. La realitat era un món destruït. Era una família que havia sofert un trencament, era un xicot que havia perdut el desig, eren uns amics que havien anat minvant en nombre i intensitat, era una moto inexistent després d’haver quedat aixafada per aquell camió. Era una vida que calia reconstruir de nou.
Tota la vida per davant. Les paraules del doctor ressonaven encara al seu cap. Tota la vida per davant. Segur? I allò que havia viscut? I la biblioteca? I els peus enterrats a la platja? Res. D’allò no en quedaria més que el record. Ara havia d’afrontar una nova vida, potser no des d’un inici, però era seva i en quedava un bon tros per recòrrer.