Tot és silenci...

Sembla que a qualsevol moment...
El cel vagi a tombar i amb escreix
m'abriga el cor, tot passejant.

Als carrers empedrats de temps ençà,
m'assec al bistrot més descuidat
i aturo el temps al meu voltant.

A París tot és silenci,
tot sembla engolir-se
una bohèmia nostàlgica
un desordre caòtic,
alhora bell i melàngic.

A París la pluja no amaina,
esdevé costum inevitable
sortir arreu amb paraigües,
el tabac, el llibre,
una bona pinta de cervesa
i un poema al cap
rodolant per la vorera.

Sembla que a qualsevol moment...
Tot sigui bell, toc sigui encís,
sembla que fins i tot la pluja
trenqui el silenci amb un vals
que ni tan sols pots somniar.