Cercador
Tot allò que la Teresa no podia imaginar...
Un relat de: Hester- Compartir:
Fos qui fos qui trucava, no es cansava de fer-ho. La Teresa va obrir la porta de bat a bat i l’esglai fou tan gran, que no va poder reprimir un crit ofegat.
- Sembla que hagis vist un fantasma! No em convides a entrar?
- Es pot saber què hi fas aquí, Àngela? Hauries de ser a la clínica! Qui t’ha donat permís per sortir?
- Quan dius clínica, et deus referir al psiquiàtric, oi? Tens raó. Jo hauria de ser allà, però sóc aquí. He vingut a avisar-te. Estàs en perill...
- Déu meu! Ja hi tornem a ser! Tu i aquestes històries que t’inventes... Passa i seu. Et prepararé una til•la i trucarem a la clínica perquè no pateixin i et vinguin a buscar immediatament.
L’Àngela va entrar silenciosa i es va asseure al sofà de pell marró. Va fer córrer la mirada per l’habitació que l’envoltava i va pensar, que tot seguia al mateix lloc, que res no havia canviat. Era com si el temps s’hagués aturat dins aquell pis antic situat en un dels carrers principals de Barcelona. Potser era perquè gairebé no hi entrava llum. La llum tot ho remou, la llum fa que tot es transformi, que el mar sigui blau o que sigui negre i que les flors s’obrin o que es tanquin...
Pocs minuts després, la Teresa va aparèixer amb una tassa de til•la i es va asseure en una cadira, davant seu. Estava neguitosa. Feia dies que no es trobava massa bé, i només li faltava allò. No entenia com la seva germana petita s’havia pogut escapar del psiquiàtric amb aquella facilitat. Mentre la mirava, va provar de tranquil•litzar-se. De fet, en vint anys, era la primera que vegada que passava una cosa així. Vint anys! En pensar-hi el cor se li va encongir. L’Àngela ja tenia quaranta anys! No ho semblava. Ara, s’havia tret una cigarreta i un encenedor de la butxaca de l’abric i es disposava a fumar. Tenia la pell tan blanca, el cabell tan ros i el cos tan fràgil, que darrera la columna de fum, semblava transparent. Cada vegada, però, que la Teresa s’atrevia a comprovar-ho convençuda que podria veure a través de la germana com si mirés a través d’un vidre, topava amb aquells ulls verds que l’esguardaven i li recordaven passats llunyans i dolorosos.
- Teresa, de veritat que estàs en perill. El teu marit et vol mal!
- Però Àngela, com t’atreveixes a parlar així del meu marit, com pots parlar així del Dr. Tinell?
- Ell t’enganya. És dolent. És com la Dra. Marlet, la meva psiquiatra.
- Àngela, no et penso escoltar més. Estàs malalta i t’inventes coses, com sempre has fet. La teva psiquiatra és de les millors professionals del país, i jo i el meu marit et paguem l’estada a la seva clínica perquè és el millor per tu.
- No sóc jo qui està en perill. Ets tu. Creu-me!
Va sonar el timbre. Era l’ambulància. L’Àngela es va acabar el glop de til•la que li quedava, va fer una última mirada a la sala, i encara fumant, va respirar la soledat i la tristesa d’aquell espai. La Teresa es va quedar immòbil esperant que marxés, i no fou fins que va sentir com s’allunyava l’ambulància, que va deixar anar un sospir profund.
Aquella criatura aconseguia posar-li els nervis a flor de pell. Sempre acabava preguntant-se quin mal havia fet ella perquè Déu l’hagués castigat amb una germana com l’Àngela. Ho recordava com si fos ara: el pare, la mare i ella, tots tres feliços a la casa pairal de l’Empordà, amb les minyones, la senyoreta Pilar que era la professora de piano, la tia Mercè que venia a passar els estius, i els masovers amb tants fills, que sempre n’hi havia algun disposat a jugar. El pare, però, volia un hereu. I l’hereu no arribava i la mare ja començava a ser gran.
Era el dia del seu aniversari. En feia deu. Els masovers s’havien apropat a la gran casa per acompanyar els seus fills, que com cada any, estaven convidats a berenar xocolata desfeta amb xurros. El pare va aprofitar el to festiu de la reunió per donar la gran notícia: en arribar l’estiu naixeria l’hereu, el tan esperat hereu, i es diria Àngel, tal i com s’havia dit l’avi, per seguir la tradició familiar. Dit això, tothom es va posar a felicitar-lo i l’aniversari de la Teresa es va acabar abans d’hora. Després van venir les riotes:
- Pubilla! Has ben caigut de l’escambell!
La Teresa no tenia cap ganes que nasqués aquell hereu, però no gosava dir res, perquè el pare estava tan il•lusionat, que no volia disgustar-lo.
La mare va posar-se de part a mitja nit, quan la Teresa ja era al llit. Aquell dia feia una xafogor tan insuportable que no podia dormir. Sentia crits, corredisses i per les veus, reconeixia els que anaven entrant. Van anar a buscar la llevadora. Més tard va arribar el metge. No es podia aixecar. Li havien dit que era massa jove per presenciar el part. No s’ho vaig fer repetir. No en tenia cap ganes de veure néixer l’hereu que la faria caure de l’escambell.
Ja clarejava i es continuaven sentint passes amunt i avall. Sentia l’olor del fum de la pipa del pare. S’havia passat totes aquelles hores d’espera fumant. Va acostar-se a la finestra i va veure com una tempesta s’apropava des del mar. Es veien els llamps però encara no es podia sentir tronar.
El “NO!!!!” desesperat del pare, va coincidir amb el primer tro, i les llàgrimes de les minyones, de la llevadora i de la tia Mercè, amb el ruixat que va caure a continuació.
Va sortir de la seva habitació. La tia Mercè la va abraçar i li va dir, sense deixar de plorar:
- La teva mare era massa gran per aguantar un part tan difícil.
L’Àngela sempre va ser una nena estranya. Li agradava jugar sola i constantment s’inventava personatges i hi parlava com si existissin de veritat. A les nits tenia somnis horribles i els seus crits tallaven el cap de la Teresa com si fossin navalles. Ella no va poder estimar-la mai. La considerava culpable de la mort de la mare. A més, tampoc va ser l’hereu que el pare volia. Malgrat tot, el pare i la petita tenien una complicitat que la Teresa no podia entendre. A les nits, els veia des de la seva cambra, asseguts al jardí, prenent la fresca i contemplant els estels. No deien res, però es feien companyia. El pare, que després de la mort de la mare va perdre l’alegria que tant el caracteritzava, no es cansava de repetir:
- Oi Teresa que li escau el nom? Té aquests ullets tan verds i el cabell tan ros i la pell tan blanca... si sembla un angelet!
Realment no s’assemblava gens ni mica a la primogènita de la família, de pell fosca, ulls bruns, alta i de constitució forta, parladora i simpàtica com cap altra. L’Àngela era un nina de porcellana, silenciosa i solitària.
La Teresa, que cada vegada es sentia pitjor en aquella casa, va començar a passar llargues temporades a Barcelona, al pis de la tia Mercè. I així fou com va conèixer a en Josep Tinell. Ell era el fill d’una íntima amiga de la tia, que estava estudiant medicina.
Van casar-se al poble de la núvia, a l’Empordà. Aquella nit abans de l’enllaç, l’Àngela no va parar de cridar a causa dels malsons. Els crits eren com laments, feien venir la pell de gallina i encongien el cor, com si portessin escrit, el mal presagi. La Teresa es va jurar que no tornaria a dormir mai més sota el mateix sostre que aquella criatura.
Després del casament i d’una breu estada a Montserrat, els nuvis van instal•lar-se al pis del costat de la tia Mercè, a Barcelona. Aquell pis havia estat el regal de noces que el pare havia fet a la Teresa. La distància entre les dues germanes cada vegada es va fer més gran, i van acabar per veure’s només dues vegades a l’any: per Nadal i per l’aniversari del pare.
Quan l’Àngela va entrar a l’edat de l’adolescència els metges li van diagnosticar una malaltia nerviosa. El pare no en volia ni sentir a parlar d’ingressar la seva petita.
- L’Àngela és així – deia tot convençut- No sé perquè us entossudiu a voler-la fer passar per malalta. A més, ella i jo estem bé en aquesta casa. No ens falta de res, i de nit, sortim al jardí i mirem els estels...
El pare no s’adonava que l’Àngela creixia. Per a ell, continuava essent la seva petita, el seu angelet, l’única que no l’havia abandonat. Li agradava veure-la pintar aquells quadres tan estranys, i sentir-la murmurar frases o cançons, mentre passejaven entre els arbres del jardí.
No va ser fins que va sentir-se arribar el final, que va començar a pensar en el futur de la seva nena, i llavors va fer cridar a la Teresa.
- T’he fet venir perquè vull demanar-te una cosa.
- Digueu-me pare.
- M’has de prometre que quan jo falti, tindràs cura de la teva germana. Ella només et té a tu, i tu seràs la pubilla de tots els meus béns, però m’has de jurar, que a l’Àngela, no li faltarà mai de res.
Quan el pare va morir, la Teresa no es va ni plantejar la possibilitat de portar-la a viure amb ella i el seu marit. Fou el Dr. Tinell qui es va encarregar de buscar-li una bona clínica a Barcelona. L’anaven a veure poques vegades a l’any, i els anys passaven ràpidament.
El Dr. Tinell es va convertir en un cardiòleg molt conegut i la seva feina cada vegada li absorbia més temps. Viatjava sovint a l’estranger per tal d’assistir a congressos i conferències.
La Teresa era la seva ombra. Déu no els havia donat fills i ella, es dedicava en cos i ànima, a servir el seu marit. Sempre confiava en ell i no li negava cap petició, però hi havia una cosa, una sola cosa, que la Teresa no havia consentit de fer: vendre les propietats que el pare tenia escampades per l’Empordà i que eren moltes. El Dr. Tinell hi insistia sovint però ella, s’hi negava. Alguna cosa molt de dintre, li ho impedia. Sentia que fer-ho, seria com tornar a trair el pare.
La nit de la visita de la germana, la Teresa no podia dormir. Imatges reals i somnis es confonien i es barrejaven en la seva ment. Li costava pensar amb claredat. Ja feia uns quants mesos que es trobava estranya, tenia petits atacs d’angoixa i malgrat havia començat a fer una medicació, no es sentia millorar. Els dies que pitjor ho passava eren aquells en els que estava sola, com aquella nit, ja que el seu marit era a un congrés a París i no tornaria fins l’endemà. Va decidir llevar-se i escoltar una mica la ràdio. Es va asseure al sofà de pell marró i es va adonar que l’Àngela s’hi havia deixat l’encenedor. El va agafar i la seva sorpresa va ser tan gran, que per uns moments, es va quedar pàl•lida: aquell encenedor era del seu marit. L’havia perdut feia uns mesos. Havia dit que l’havia oblidat a l’avió, i tot i que va fer tot el possible per recuperar-lo, no hi va haver manera. Era un objecte molt especial, perquè havia sigut el regal que la Teresa li havia fet el dia que celebraven les noces de plata. Hi havia una inscripció... Com és que l’Àngela el tenia?
No va dormir en tota la nit, i es va passar tot el matí tancada a casa, esperant que el seu marit arribés. A la una en punt es va obrir la porta.
- Teresa! Que hi ets?
- Sóc al menjador.
- Que no et trobes bé? Què hi fas a les fosques? Que no hi ha res preparat per dinar?
- Com és que Àngela tenia el teu encenedor?
- El meu encenedor? L’has trobat? On era?
- El tenia l’Àngela.
La Teresa va relatar al seu marit la visita de la germana.
- No entenc com va escapar-se de la clínica, Josep, però t’asseguro que ella portava el teu encenedor.
- El més probable és que em caigués al sofà i que no te n’hagis adonat fins ara. No sé com és que hi dónes tanta importància. Anem a dinar a fora?
- No vull anar a dinar! Aquest encenedor no era al sofà. La Carme hi ha passat l’aspiradora desens de vegades i des de llavors, jo mateixa m’hi he assegut un centenar de cops, l’hauríem vist!
- Teresa estàs molt alterada. Et prepararé alguna cosa que et calmi.
La Teresa es va veure el contingut del got que li allargava el Dr. Tinell i va sentir com tot el seu cos es relaxava. Llavors, la va envair un son profund.
Quan va despertar-se era de nit. El doctor no era a casa i ella, continuava ajaguda a sofà de pell marró. Va sentir una veu. Era la veu de l’Àngela:
- Estàs en perill, ell et vol mal, estàs en perill!
Va tapar-se les orelles, però fou impossible. La veu, continuava ressonant pel seu cap, però l’Àngela no hi era, o potser... s’havia tornat transparent? Va intentar obrir la làmpada, però al seu davant tot apareixia borrós. En aixecar-se va veure que era incapaç de mantenir l’equilibri i va caure.
- Josep! On ets? Què em passa? Calla, Àngela! Per Déu, calla!
En arribar a casa, el Dr. Tinell va trobar-la al terra, cridant.
- Per què tenies l’encenedor del meu marit? Jo no estic en perill! Calla, Àngela! Calla! No vull sentir-te! T’odio!
- Teresa beu això. T’ajudarà a relaxar-te.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Per fi obre els ulls, Teresa. Fa dies que només dorm i dorm. A veure si avui podrà anar a dinar al menjador comunitari. Ja n’hi ha prou d’estar tancada en aquesta habitació!
- On sóc?
- Posi’s la bata, que allà hi fa més fresca. L’ajudaré a aixecar-se.
La infermera va acompanyar-la fins a un menjador on hi havia dues taules llargues plenes de gent que estaven a punt de començar a dinar.
- Vostè seurà aquí, d’acord?
I llavors, es va adonar que la persona que tenia al seu davant era gairebé transparent. Però en esguardar-la, va topar amb els seus ulls verds. D’una revolada, va córrer fins a ella i se li va tirar al damunt.
- Avui no te m’escaparàs com si fossis fum! Per què el tenies tu l’encenedor? Què hi faig aquí? Et mataré, no havies d’haver nascut mai! No cridis! Odio els teus crits! Calla!
La Teresa va notar una punxada al braç i va sentir que perdia la força. En aquell moment va entrar la Dra. Marlet.
- Ja m’ho imaginava. Caldrà que li fem un tractament d’aïllament. On és l’Àngela?
L’Àngela, que després dels fets s’havia quedat totalment immòbil, en veure la psiquiatra va córrer fins als seus braços. La Dra. Marlet també va abraçar-la.
- Com estàs Àngela? Ho has fet tot molt bé. Ets la meva pacient preferida. Et mereixes un regal. Vols un altre encenedor?
- Sembla que hagis vist un fantasma! No em convides a entrar?
- Es pot saber què hi fas aquí, Àngela? Hauries de ser a la clínica! Qui t’ha donat permís per sortir?
- Quan dius clínica, et deus referir al psiquiàtric, oi? Tens raó. Jo hauria de ser allà, però sóc aquí. He vingut a avisar-te. Estàs en perill...
- Déu meu! Ja hi tornem a ser! Tu i aquestes històries que t’inventes... Passa i seu. Et prepararé una til•la i trucarem a la clínica perquè no pateixin i et vinguin a buscar immediatament.
L’Àngela va entrar silenciosa i es va asseure al sofà de pell marró. Va fer córrer la mirada per l’habitació que l’envoltava i va pensar, que tot seguia al mateix lloc, que res no havia canviat. Era com si el temps s’hagués aturat dins aquell pis antic situat en un dels carrers principals de Barcelona. Potser era perquè gairebé no hi entrava llum. La llum tot ho remou, la llum fa que tot es transformi, que el mar sigui blau o que sigui negre i que les flors s’obrin o que es tanquin...
Pocs minuts després, la Teresa va aparèixer amb una tassa de til•la i es va asseure en una cadira, davant seu. Estava neguitosa. Feia dies que no es trobava massa bé, i només li faltava allò. No entenia com la seva germana petita s’havia pogut escapar del psiquiàtric amb aquella facilitat. Mentre la mirava, va provar de tranquil•litzar-se. De fet, en vint anys, era la primera que vegada que passava una cosa així. Vint anys! En pensar-hi el cor se li va encongir. L’Àngela ja tenia quaranta anys! No ho semblava. Ara, s’havia tret una cigarreta i un encenedor de la butxaca de l’abric i es disposava a fumar. Tenia la pell tan blanca, el cabell tan ros i el cos tan fràgil, que darrera la columna de fum, semblava transparent. Cada vegada, però, que la Teresa s’atrevia a comprovar-ho convençuda que podria veure a través de la germana com si mirés a través d’un vidre, topava amb aquells ulls verds que l’esguardaven i li recordaven passats llunyans i dolorosos.
- Teresa, de veritat que estàs en perill. El teu marit et vol mal!
- Però Àngela, com t’atreveixes a parlar així del meu marit, com pots parlar així del Dr. Tinell?
- Ell t’enganya. És dolent. És com la Dra. Marlet, la meva psiquiatra.
- Àngela, no et penso escoltar més. Estàs malalta i t’inventes coses, com sempre has fet. La teva psiquiatra és de les millors professionals del país, i jo i el meu marit et paguem l’estada a la seva clínica perquè és el millor per tu.
- No sóc jo qui està en perill. Ets tu. Creu-me!
Va sonar el timbre. Era l’ambulància. L’Àngela es va acabar el glop de til•la que li quedava, va fer una última mirada a la sala, i encara fumant, va respirar la soledat i la tristesa d’aquell espai. La Teresa es va quedar immòbil esperant que marxés, i no fou fins que va sentir com s’allunyava l’ambulància, que va deixar anar un sospir profund.
Aquella criatura aconseguia posar-li els nervis a flor de pell. Sempre acabava preguntant-se quin mal havia fet ella perquè Déu l’hagués castigat amb una germana com l’Àngela. Ho recordava com si fos ara: el pare, la mare i ella, tots tres feliços a la casa pairal de l’Empordà, amb les minyones, la senyoreta Pilar que era la professora de piano, la tia Mercè que venia a passar els estius, i els masovers amb tants fills, que sempre n’hi havia algun disposat a jugar. El pare, però, volia un hereu. I l’hereu no arribava i la mare ja començava a ser gran.
Era el dia del seu aniversari. En feia deu. Els masovers s’havien apropat a la gran casa per acompanyar els seus fills, que com cada any, estaven convidats a berenar xocolata desfeta amb xurros. El pare va aprofitar el to festiu de la reunió per donar la gran notícia: en arribar l’estiu naixeria l’hereu, el tan esperat hereu, i es diria Àngel, tal i com s’havia dit l’avi, per seguir la tradició familiar. Dit això, tothom es va posar a felicitar-lo i l’aniversari de la Teresa es va acabar abans d’hora. Després van venir les riotes:
- Pubilla! Has ben caigut de l’escambell!
La Teresa no tenia cap ganes que nasqués aquell hereu, però no gosava dir res, perquè el pare estava tan il•lusionat, que no volia disgustar-lo.
La mare va posar-se de part a mitja nit, quan la Teresa ja era al llit. Aquell dia feia una xafogor tan insuportable que no podia dormir. Sentia crits, corredisses i per les veus, reconeixia els que anaven entrant. Van anar a buscar la llevadora. Més tard va arribar el metge. No es podia aixecar. Li havien dit que era massa jove per presenciar el part. No s’ho vaig fer repetir. No en tenia cap ganes de veure néixer l’hereu que la faria caure de l’escambell.
Ja clarejava i es continuaven sentint passes amunt i avall. Sentia l’olor del fum de la pipa del pare. S’havia passat totes aquelles hores d’espera fumant. Va acostar-se a la finestra i va veure com una tempesta s’apropava des del mar. Es veien els llamps però encara no es podia sentir tronar.
El “NO!!!!” desesperat del pare, va coincidir amb el primer tro, i les llàgrimes de les minyones, de la llevadora i de la tia Mercè, amb el ruixat que va caure a continuació.
Va sortir de la seva habitació. La tia Mercè la va abraçar i li va dir, sense deixar de plorar:
- La teva mare era massa gran per aguantar un part tan difícil.
L’Àngela sempre va ser una nena estranya. Li agradava jugar sola i constantment s’inventava personatges i hi parlava com si existissin de veritat. A les nits tenia somnis horribles i els seus crits tallaven el cap de la Teresa com si fossin navalles. Ella no va poder estimar-la mai. La considerava culpable de la mort de la mare. A més, tampoc va ser l’hereu que el pare volia. Malgrat tot, el pare i la petita tenien una complicitat que la Teresa no podia entendre. A les nits, els veia des de la seva cambra, asseguts al jardí, prenent la fresca i contemplant els estels. No deien res, però es feien companyia. El pare, que després de la mort de la mare va perdre l’alegria que tant el caracteritzava, no es cansava de repetir:
- Oi Teresa que li escau el nom? Té aquests ullets tan verds i el cabell tan ros i la pell tan blanca... si sembla un angelet!
Realment no s’assemblava gens ni mica a la primogènita de la família, de pell fosca, ulls bruns, alta i de constitució forta, parladora i simpàtica com cap altra. L’Àngela era un nina de porcellana, silenciosa i solitària.
La Teresa, que cada vegada es sentia pitjor en aquella casa, va començar a passar llargues temporades a Barcelona, al pis de la tia Mercè. I així fou com va conèixer a en Josep Tinell. Ell era el fill d’una íntima amiga de la tia, que estava estudiant medicina.
Van casar-se al poble de la núvia, a l’Empordà. Aquella nit abans de l’enllaç, l’Àngela no va parar de cridar a causa dels malsons. Els crits eren com laments, feien venir la pell de gallina i encongien el cor, com si portessin escrit, el mal presagi. La Teresa es va jurar que no tornaria a dormir mai més sota el mateix sostre que aquella criatura.
Després del casament i d’una breu estada a Montserrat, els nuvis van instal•lar-se al pis del costat de la tia Mercè, a Barcelona. Aquell pis havia estat el regal de noces que el pare havia fet a la Teresa. La distància entre les dues germanes cada vegada es va fer més gran, i van acabar per veure’s només dues vegades a l’any: per Nadal i per l’aniversari del pare.
Quan l’Àngela va entrar a l’edat de l’adolescència els metges li van diagnosticar una malaltia nerviosa. El pare no en volia ni sentir a parlar d’ingressar la seva petita.
- L’Àngela és així – deia tot convençut- No sé perquè us entossudiu a voler-la fer passar per malalta. A més, ella i jo estem bé en aquesta casa. No ens falta de res, i de nit, sortim al jardí i mirem els estels...
El pare no s’adonava que l’Àngela creixia. Per a ell, continuava essent la seva petita, el seu angelet, l’única que no l’havia abandonat. Li agradava veure-la pintar aquells quadres tan estranys, i sentir-la murmurar frases o cançons, mentre passejaven entre els arbres del jardí.
No va ser fins que va sentir-se arribar el final, que va començar a pensar en el futur de la seva nena, i llavors va fer cridar a la Teresa.
- T’he fet venir perquè vull demanar-te una cosa.
- Digueu-me pare.
- M’has de prometre que quan jo falti, tindràs cura de la teva germana. Ella només et té a tu, i tu seràs la pubilla de tots els meus béns, però m’has de jurar, que a l’Àngela, no li faltarà mai de res.
Quan el pare va morir, la Teresa no es va ni plantejar la possibilitat de portar-la a viure amb ella i el seu marit. Fou el Dr. Tinell qui es va encarregar de buscar-li una bona clínica a Barcelona. L’anaven a veure poques vegades a l’any, i els anys passaven ràpidament.
El Dr. Tinell es va convertir en un cardiòleg molt conegut i la seva feina cada vegada li absorbia més temps. Viatjava sovint a l’estranger per tal d’assistir a congressos i conferències.
La Teresa era la seva ombra. Déu no els havia donat fills i ella, es dedicava en cos i ànima, a servir el seu marit. Sempre confiava en ell i no li negava cap petició, però hi havia una cosa, una sola cosa, que la Teresa no havia consentit de fer: vendre les propietats que el pare tenia escampades per l’Empordà i que eren moltes. El Dr. Tinell hi insistia sovint però ella, s’hi negava. Alguna cosa molt de dintre, li ho impedia. Sentia que fer-ho, seria com tornar a trair el pare.
La nit de la visita de la germana, la Teresa no podia dormir. Imatges reals i somnis es confonien i es barrejaven en la seva ment. Li costava pensar amb claredat. Ja feia uns quants mesos que es trobava estranya, tenia petits atacs d’angoixa i malgrat havia començat a fer una medicació, no es sentia millorar. Els dies que pitjor ho passava eren aquells en els que estava sola, com aquella nit, ja que el seu marit era a un congrés a París i no tornaria fins l’endemà. Va decidir llevar-se i escoltar una mica la ràdio. Es va asseure al sofà de pell marró i es va adonar que l’Àngela s’hi havia deixat l’encenedor. El va agafar i la seva sorpresa va ser tan gran, que per uns moments, es va quedar pàl•lida: aquell encenedor era del seu marit. L’havia perdut feia uns mesos. Havia dit que l’havia oblidat a l’avió, i tot i que va fer tot el possible per recuperar-lo, no hi va haver manera. Era un objecte molt especial, perquè havia sigut el regal que la Teresa li havia fet el dia que celebraven les noces de plata. Hi havia una inscripció... Com és que l’Àngela el tenia?
No va dormir en tota la nit, i es va passar tot el matí tancada a casa, esperant que el seu marit arribés. A la una en punt es va obrir la porta.
- Teresa! Que hi ets?
- Sóc al menjador.
- Que no et trobes bé? Què hi fas a les fosques? Que no hi ha res preparat per dinar?
- Com és que Àngela tenia el teu encenedor?
- El meu encenedor? L’has trobat? On era?
- El tenia l’Àngela.
La Teresa va relatar al seu marit la visita de la germana.
- No entenc com va escapar-se de la clínica, Josep, però t’asseguro que ella portava el teu encenedor.
- El més probable és que em caigués al sofà i que no te n’hagis adonat fins ara. No sé com és que hi dónes tanta importància. Anem a dinar a fora?
- No vull anar a dinar! Aquest encenedor no era al sofà. La Carme hi ha passat l’aspiradora desens de vegades i des de llavors, jo mateixa m’hi he assegut un centenar de cops, l’hauríem vist!
- Teresa estàs molt alterada. Et prepararé alguna cosa que et calmi.
La Teresa es va veure el contingut del got que li allargava el Dr. Tinell i va sentir com tot el seu cos es relaxava. Llavors, la va envair un son profund.
Quan va despertar-se era de nit. El doctor no era a casa i ella, continuava ajaguda a sofà de pell marró. Va sentir una veu. Era la veu de l’Àngela:
- Estàs en perill, ell et vol mal, estàs en perill!
Va tapar-se les orelles, però fou impossible. La veu, continuava ressonant pel seu cap, però l’Àngela no hi era, o potser... s’havia tornat transparent? Va intentar obrir la làmpada, però al seu davant tot apareixia borrós. En aixecar-se va veure que era incapaç de mantenir l’equilibri i va caure.
- Josep! On ets? Què em passa? Calla, Àngela! Per Déu, calla!
En arribar a casa, el Dr. Tinell va trobar-la al terra, cridant.
- Per què tenies l’encenedor del meu marit? Jo no estic en perill! Calla, Àngela! Calla! No vull sentir-te! T’odio!
- Teresa beu això. T’ajudarà a relaxar-te.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Per fi obre els ulls, Teresa. Fa dies que només dorm i dorm. A veure si avui podrà anar a dinar al menjador comunitari. Ja n’hi ha prou d’estar tancada en aquesta habitació!
- On sóc?
- Posi’s la bata, que allà hi fa més fresca. L’ajudaré a aixecar-se.
La infermera va acompanyar-la fins a un menjador on hi havia dues taules llargues plenes de gent que estaven a punt de començar a dinar.
- Vostè seurà aquí, d’acord?
I llavors, es va adonar que la persona que tenia al seu davant era gairebé transparent. Però en esguardar-la, va topar amb els seus ulls verds. D’una revolada, va córrer fins a ella i se li va tirar al damunt.
- Avui no te m’escaparàs com si fossis fum! Per què el tenies tu l’encenedor? Què hi faig aquí? Et mataré, no havies d’haver nascut mai! No cridis! Odio els teus crits! Calla!
La Teresa va notar una punxada al braç i va sentir que perdia la força. En aquell moment va entrar la Dra. Marlet.
- Ja m’ho imaginava. Caldrà que li fem un tractament d’aïllament. On és l’Àngela?
L’Àngela, que després dels fets s’havia quedat totalment immòbil, en veure la psiquiatra va córrer fins als seus braços. La Dra. Marlet també va abraçar-la.
- Com estàs Àngela? Ho has fet tot molt bé. Ets la meva pacient preferida. Et mereixes un regal. Vols un altre encenedor?
