Entre dos mars...

Un relat de: Hester
Entre dos mars...

>From: "Maria S.T"
>To: "Marc B.L" mbolin@gmail.net; “Albert R.R” rourea@monn.net
>Subject: Entre dos mars...
>Date: Mon, 22 Nov 2010 23:42:36


Istanbul, quin bell somni, quin bonic lloc per acabar...
Vaig arribar-hi fa només un mes i em va meravellar poder viure entre dues aigües i caminar entre dos continents, sense que això produís en mi, cap mena de trasbals ni angoixa.
Els dies han passat poc a poc, entre la feina i fer una mica la turista per aquesta ciutat que sembla treta d’un conte, però fins avui, no he sabut que el veritable objectiu del meu viatge s’acabaria acomplint.
En realitat, aquesta feina d’uns mesos a Turquia em va venir molt bé. Necessitava allunyar-me, veure les coses des d’una altra perspectiva, i sobretot, prendre una decisió.
Ja fa molt temps, massa, que em llevo amb l’aroma del Mar de Màrmara i me’n vaig a dormir escoltant el xiuxiueig del Mar Negre, mentre penso: “demà prendre una decisió, això no pot continuar així”. Però han passat dies, i anys i jo no he sabut escollir i les circumstàncies no m’han obligat a fer-ho i ara, ara per fi, tinc la solució.
Em sap greu anar-me’n, però al mateix temps em sento alliberada. Per sort, crec que abans podré dir-vos tot allò que tantes vegades he imaginat i que mai he sigut capaç de pronunciar.
Albert, ja et veig, obrint aquest correu electrònic i imaginant-te que es tracta d’una broma de molt mal gust. No amor meu, res d’això. Quants anys fa que ens coneixem? Vint-i-cinc? Potser més i tot... Va ser a la facultat. Te’n recordes? I després vam acabar la carrera i ens vam casar i tu et vas convertir en el marit perfecte, col•laborador, detallista, encantador amb mi i amb la meva família i amb les meves amigues... Però els anys van passar, i jo sentia un buit molt gran al meu interior, però no era per culpa teva, no et sentis malament, t’ho demano de veritat, era perquè jo no sóc perfecta com tu, jo sóc una inconformista que s’avorreix de tot, que constantment necessita sentir-se viva.
Fou en aquest moment que vas aparèixer tu Marc. Jo prenia un cafè a la terrassa d’un bar. Et vas posar davant meu i descaradament, vas començar a mirar-me mentre em feies un retrat. Jo acabava de complir-ne quaranta i no trobava que la meva vida tingués cap mena de sentit. No et vaig dir res i després d’una estona, tu vas acostar-te a mi i em vas mostrar el dibuix. Em vaig reconèixer ràpidament, però m’havies tret, ben bé, vint anys de sobre. Et vaig retreure que no eres gaire bon dibuixant, tot dient-te: “jo no sóc així” i tu em vas mirar intensament i vas respondre: “jo et veig així”. I aquí va començar la meva nova vida, entre dues aigües, entre dues terres totalment diferents...
Quan vaig saber que en Marc tenia uns quants anys menys que jo, vaig pensar que tot plegat era una mena de joc, que ben aviat s’acabaria. Però m’equivocava, poc a poc, vaig anar trobant en ell, en tu, una alegria, i una força que em van tornar les ganes de viure. Potser havia arribat el moment de trencar el meu matrimoni, però com imaginar-me una vida sense l’Albert? Com explicar-te tot això? Com fer-te mal a tu, que ets només bondat, que sempre penses en complaure’m, que ets, gairebé, una part de mi?
I com renunciar a en Marc, a les teves xerrades, a les teves mirades, al teu somriure, a l’emoció de les nostres trobades clandestines, al teu amor incondicional sense demanar-me res a canvi...
I llavors el sentiment de culpabilitat, i l’eterna frustració del qui busca una solució que no existeix i un dia... la llum: una oferta de treball lluny de tots dos, a Istanbul, i més tard el propòsit: “tornaré amb una decisió, i no em faré enrera”. He sigut una il•lusa. La solució només podia ser aquesta. No puc renunciar a cap de vosaltres dos, i deixaria de viure, si ho fes.

Han desallotjat l’hotel quan ha sonat l’alarma d’incendis. Jo era al pis de dalt, i en veure el fum i les flames que s’acostaven ho he entès tot. He agafat el portàtil i he tancat la porta perquè no em trobessin. No us vull fer més mal, per això sé que aquesta és l’única opció. El temps s’acaba, el fum no em deixa veure la pantalla.

Tant de bo el vent d’aquesta terra reparteixi les meves cendres entre els dos mars que la banyen...

Maria

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer