Tot allò que ja no pots perdre

Un relat de: Jofre

En el fons de la retina, en aquest tapís àvid de llum i de sentiments, hi viu tot un ecosistema de pretèrits de servitud.
Sota la pressió selectiva d'un present implacable amb la simplicitat perduda dels rituals infantils, viuen i volen perviure devessalls de paraules fuetejades per la sorra del temps. Un recer de balmes suaus, tendres i d'una intangibilitat qüestionable reneix i es refà -una vegada i una altra- irreflexiblement incansable.

Convençut, per tant, de la seva supervivència que tant em neguitejava; he decidit, cercar ara jo, el que em pertoca. Desconec si he de vorejar aquests esculls amb la mateixa celeritat que havíem après, desconec si he d'anar de cala Puncet al Pi Tort o, a l'inrevés. Només disposo d'un llenç de colors blavosos i verds que s'ofereix per fer-me de guia o de talaia… o de pedaç, potser, perquè em resigni a desar-ho tot i les esgarrinxades i les ferides no coguin més.

Ho tinc molt clar. Si aquest paisatge m'és impossible d'oblidar, és perquè aquí fou on hi vaig obrir els ulls, on vaig entendre que es pot vèncer la feixugesa de les pedres, on vaig veure que convé sovint aprendre a caminar sobre la pinassa, que fins i tot els aleps més inabraçables són descarnables per l'acció del mar de la mateixa manera que és necessari llevar-se ben d'hora per anar a recollir pades i deixar-les morir en la mateixa galleda, amb la mateixa aigua salada i, comprovar després, quines han sobreviscut als nostres gestos cruels.

Ho tinc molt clar. Si aquest paisatge m'és impossible d'oblidar és perquè l'he compartit. El vam fer nostre. Tal vegada, el vam interpretar cadascú de manera diferent. La meva visió, probablement, no és un calc de cap altra. Això també és bo. Però encara ho és més, saber que si no calia patir quan l'aigua pujava embravida per sobre dels molls del contingent ciment, tampoc calia témer res d'aquell bram rogallós contra el ventre del rocam.

És més plaent sortir després de la tempesta, de darrere les vidrieres de fusta corcada per omplir els pulmons amb aquell aire fresc, pur, noble i lliure de qualsevol rancúnia; únicament per sentir -de més a prop- aquella remor de pedres que les onades feien anar amunt i avall, com si no es decidissin a expulsar-les del tot del seu àmbit i abans volguessin fer-les rodolar.

Les onades: prodigiosament selectives, paradoxalment eficients… sempre aquells que creuen haver-se'n lliurat, s'equivoquen. Ningú pot saber del cert quin d'aquells joiells primaris ha sortit més ben parat de la comtesa. Els innocents i els savis, no els recriminaran haver-se quedat lluny de l'aparent trasbals més sorollós, no els diran que prendran el sol una bona temporada. Tampoc, els que no han pogut fugir de la força de l'onatge i es manten dintre l'aigua, seran objecte de recriminació per la seva poca diligència en voler defugir de la influència d'aquella immensitat engolidora. El mar, amb les seves tonalitats indiscriminables, ens retorna a un estadi rudimentari i primordial, en el qual, la temença al desencert no ens fa més vulnerables, sinó més prudents i sorprenentment més humans.

Nosaltres admiràvem el mar, la seva vora argentada no ens enfredoria, i recollíem joiells tant d'un lloc com d'un altre. Acabats de ser foragitats, i amb la mullena de la salabror que els delatava, semblaven, en aquells moments, iguals.

L'important era l'acció. L'instant. La nostra vivència de sentir-nos elements indestriables d'aquell paisatge d'acollida. D'una revolada, l'Airina i jo, ens havíem passejat d'una punta a una altra. Si volíem anar més lluny agafaríem les bicicletes i ens pararíem, més enllà, molt més enllà, on la carretera ja no estava esfaltada i hi començaven a aparèixer reixes rovellades de privacitat.
Nosaltres vivíem. Un fet inusual avui, malauradament. Érem com la innocència d'aquelles bosquines que arribaven fins arran de mar i s'hi abocaven. Qualsevol ventada insolent, còmplice d'aquelles tempestes d'estiu podrien convertir la seva escorça blanquinosa, en un altre Pi Tort.

Jo ho vaig aprendre tot de l'Airina, sobretot del seu silenci, que jo respectava d'una manera similar al d'aquell horitzó blau que ens llicenciava per creure'ns nus de baules de servitud.

Recordo, encara, com si fos ara, quan baixo amb aquella galleda plena de pades mortes. Aquest cop, havia estat per deixadesa: les volia vives, però tot havia seguit el mateix protocol de sempre.

Miro, com dins aquell petit mar on hi he abocat l'aigua, els cossos dels bernats morts que es desancoren de les seves temporals estances calcàries, i aquells que han vençut la pressió selectiva d'aquesta estratègia de supervivència indecent, miro com tot es barreja i cau al fons i al costat dels forats de la roca. Al cap de poca estona, malgrat la meva presència, el fet d'haver buidat la galleda en aquell petit mar particular, s'albiren les primeres pinces dels crancs peluts i, al mateix temps, de dintre el mar pròpiament, van acostant-se, feixugament, joves pades cap aquell estanyol salat. Un espectacle de manual. Tanmateix, en aquest cas, conseqüència d'un paroxisme evitable.

Tot i el risc natural i excessiu, moltes bestioles surten del seu habitacle temporal, ocupat ja anteriorment, i avui, havent adquirit ja les dimensions propícies per canviar el jaç nacrat que els acull, vénen delerosos seguint una rutina ancestral que jo contemplo, de nou, meravellat.

Mai, acabem de distingir bé, el que és nostre i el que és dels altres.
L'Airina sempre deia que hi ha alguna cosa que no pots perdre, que perviu en el temps i per damunt de tot i de tothom. Només ha de complir un requisit exquisidament senzill: ha de poder arrelar, amb l'elegància de la llibertat, en el fons d'un univers de complicitat infinita, en el fons d'un tapís àvid de llum i sentiments. Naturalment, l'Airina, tenia raó.

Comentaris

  • increïble![Ofensiu]
    mjesus | 21-11-2005 | Valoració: 10

    Molt bo, no se com explicar-ho, però m'he quedat molt impressionada. Les paraules son com sons musicals. Amb expressions rebuscades però molt poètiques. Enhorabona!

  • La mar, aquesta dolça amiga[Ofensiu]
    kukisu | 17-11-2005 | Valoració: 10

    He quedat meravellada de com descrius el paisatge i les situacions viscudes prop de la mar, aquestes imatges que ens fas sentir tan autèntiques.
    Moltes gràcies Jofre!

  • cinc estrelles, cinc[Ofensiu]
    quetzcoatl | 04-09-2005 | Valoració: 10

    Jofre,

    M'he quedat sense paraules. Et renyo una mica per no haver-me recomanat aquest text i agraeixo a l'editora haver-lo destacat (evidentment destacable). Així me l'he trobat avui, per casualitat, i no saps com me n'alegro.
    Si escrivís com tu, m'hauria agradat escriure'l exactament igual.
    Tens una poesia madura i inesgotable que em fascina.

    M'agrada com comences amb una descripció i vas introduint-hi temes cada vegada una mica més propers a la teva vivència, per acabar parlant d'una etapa de la vida que et va marcar (com a narrador o com a protagonista, això no ho sé mai!!). Sempre d'una manera tant subtil.

    la frase "Mai, acabem de distingir bé, el que és nostre i el que és dels altres. " (sobra la coma després de mai!), és un un epíleg rodó.

    Tenia molta, molta raó l'Airina. L'últim paràgraf és un tresor.

    P.D. Després de tot això et diré que no em van agradar especialment els 'CTRL + ALT + SUPR!' ni els 'El pes de cada nou gest'. Són interessants des d'un punt de vista d'exercici literari però no em diuen res com a literatura en sí.
    Sóc una lectora exigent, jo...!

    Una abraçadassa, m'encantes i m'encanten sempre els teus comentaris; intueixo que ets un molt bon lector i, perquè negar-ho, afalagues de primera!

    Gràcies i felicitats, i amb el teu permís m'enduc el teu relat a preferits!

    m

  • un realt ple de color...[Ofensiu]
    naimma | 04-09-2005

    És un relat d´una gran sensibilitat i ple de color. M´ha encantat.

    Felicitats !

    naimma

  • si l'hagués llegit abans ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 18-07-2005

    no t'hauria demanat si eres mallorquí, bell relat i m'ha recordat tantes estones de petita devora la mar, agafant pegellides, crancs sabaters i peluts ... copinyes per fer collarets ... tens una forma d'escriure que captiva ...

  • Remor d'ones i de mots plens de bellesa[Ofensiu]
    Sibil·la | 08-06-2005 | Valoració: 10

    "Nosaltres vivíem. Un fet insòlit avui en dia". No ho sé, aquesta frase m'ha fet reflexionar sobre tantes coses... Aquest ball de mots concisos i de bellesa extremada m'ha transportat cap a les ones del mar que tu descrius. Crec que en Jofre té molt futur i en seré una fervent seguidora.
    Per cert, gràcies pel comentari.
    Una abraçada.
    Sibil·la

  • Benvingut[Ofensiu]
    Carles Malet | 04-06-2005 | Valoració: 10

    Pels dos relats que he vist fins el moment, intueixo en en Jofre una obsesió per la forma i la correcció. El plaer d'escriure, més enllà del missatge.

    Salutacions.

    Carles

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: