TORNAR (TARD) A SEPHARAD

Un relat de: 050184

Schlomo Saporta va obrir la guia telefònica de Castelló de la Plana i va buscar el seu cognom: només dos Saporta, amb segons cognoms del Campo i Goterris, i quatre Saports, no era una xifra massa gran però sí suficient per saber que el vell cognom seguia viu a les terres originàries de Sepharad. En baixar feia quinze dies a l'aeroport del Prat, en aquell vol d'El Al, el jove Schlomo no tenia cap intenció de viatjar fins aquella ciutat, per a ell completament desconeguda, d'on ara sabia que havien eixit els seus avantpassats aquell nefast any 1492 dels cristians els cinc-cents anys del qual acabaven feia poc de commemorar. Schlomo, recent llicenciat en Història del Judaisme per la Universitat de Jerusalaim, havia viatjat fins a Barcelona per consultar la documentació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó referida a un procés contra els membres d'una família de conversos, anomenats justament Saporta, condemnats com a judaitzants per la primitiva inquisició catalana, pels voltants de l'any 1450. Tot havia començat feia uns anys, quan li calgué dur a terme un treball per al professor Samuel Toledano, una de les màximes autoritats en judaisme sefardita que hi havia a tot Israel. Va ser el mateix Toledano qui li va suggerir aquell estudi:

-- Es diu vosté Saporta, veritat? I els seus pares deuen de venir de... Salònica o d'Istambul?

-- De Salònica, professor. Van arribar a Israel el 46.

-- Supervivents?

A Israel no calia preguntar més. "Supervivents" sempre feia referència
als camps d'extermini nazi.

-- Austwitz el pare; la mare havia aconseguit salvar-se; la va amagar una família "goyim".

Els grecs de Salònica no havien compartit mai l'antisemitisme d'altres pobles dels Balcans. Els pocs sefardites que van aconseguir escapar de les SS havien estat ajudats per famílies cristianes, és a dir, "goyim". I va ser el mateix Toledano qui li va donar la primera pista:

-- El seu cognom no és pròpiament ladino. Si més no, no prové de l'espanyol antic, sinó d'una altra llengua de Sepharad, el català. La llengua que parlen encara avui a Catalunya.

Aquest nom quasi no li deia res, a Schlomo; però la capital que va esmentar Toledano, sí. Barcelona feia menys de dos anys que havia estat la seu dels Jocs Olímpics, i era cert, havia llegit en algun lloc que s'hi parlava una llengua distinta a l'espanyola. I curiosament ara resultava que... Realment, sempre l'havia sorprés aquella forma "porta", sense diptongar. Tant el ladino familiar com l'espanyol normatiu que havia aprés a la universitat obrien en "puerta" la paraula llatina. I el professor Toledano prosseguia les seues explicacions:

-- Es tracta d'una forma catalana antiga, molt arcaica. Ve del llatí "ipse" i no d'"ille" com els articles normals en les llengües romàniques...

Quan el professor Toledano s'embalava, no es podia saber mai el final. Va passar bastant de temps abans que no li proposara el treball concret:

-- Per què no investiga sobre els orígens de la seua família?

I aquella proposta va canviar la vida de Schlomo Saporta. El senzill treball de classe va acabar esdevenint tesina, i la tesina investigació doctoral. I ara, a la recerca d'una pista que havia resultat millor que no pensava, Schlomo havia adreçat els seus passos cap a aquella ciutat on feia sis-cents anys una petita aljama, de no més de vint famílies, havia conegut l'existència d'uns Saporta. Es tractava d'una branca de la família que, si havia de creure l'informe inquisitorial, s'havien convertit al cristianisme després dels ferotges pogroms de 1391 i mai no havien retornat, si més no públicament, a l'autèntic fe que Jahvé havia revelat a Moisés en el Sinaí. Uns Saporta cristianitzats que havien escollit l'abjuració abans d'emprendre la llarga i perillosa ruta que va conduir els "seus" Saporta primer a Itàlia i després a Salònica, per retornar finalment, segles després, a la Terra promesa de l'Eretz Israel.

.....................................................

En arribar a la ciutat, s'havia inscrit en un cèntric hotel on el recepcionista, que a bon segur no devia estar massa acostumat a trobar-se amb un passaport israelià, se li va adreçar en anglés per comentar-li, fent-se el simpàtic, allò que el va sorprendre tant: "No sé si ho sabrà vosté, senyor Saporta, però el seu cognom és molt d'ací. D'ací de Castelló, vull dir, no sé si m'entén", per de seguida passar a aquella explicació que tant l'havia impressionat de bon principi a Barcelona però a la qual ja s'havia anat acostumant, "que la gent d'ací tots mig descendim de jueus, que si ací se'n van quedar molts que es van convertir, quan l'expulsió, que mire, els meus mateixos cognoms, que són Conill i Lleó, que són noms d'animals en valencià, sap vosté, diuen que si són d'orígen jueu, perquè quan es convertien, com que no tenien cognoms cristians, m'entén? (per què no havia d'entendre'l? l'obsessió d'aquest recepcionista per la incomunicació humana era notable) i per això els ficaven noms d'animals i de plantes". Si feies cas a aquella gent, tot Sepharad, almenys tota la seua part oriental, estaria poblada per jueus convertits al cristianisme. I era en una habitació d'aquell hotel on havia consultat la guia i on havia descobert aquells cosins remots.

Saber de l'existència real de persones d'aquell cognom a la ciutat era molt interessant, però si volia anar més enllà li calia prendre una decisió o altra; però, què podia fer? ¿Visitar un d'aquells Saporta i dir-los. "Hola, bon dia, sóc un cosí vostre molt molt llunyà, fill d'una branca que es va separar de vosaltres fa més de 500 anys, i he vingut a esbrinar què en recordeu, de tot allò, què en sabeu dels vostres orígens i si heu conservat algun tret, alguna característica, per menuda que siga, de la vostra pertinença al poble escollit?". Si una part del cor l'incitava a fer-ho, l'altra, la més racional i sensata, li deia a crits que allò era una bestiesa, i s'imaginava també la cara d'estupor, quan no una reacció pitjor, d'aquells Saporta més que cristianitzats, que no només haurien oblidat els seus orígens, sinó que devien mantenir cap als jueus aquella profunda aversió, quan no odi declarat, que era tan típica de tots els pobles catòlics, per més que els seus dirigents fera una dècades, poques, que la negaven, afirmant que es tractava d'una "trista rèmora del passat". S'imaginava el rostre d'aquell ignotíssim i remot cosí, potser un bon funcionari de l'administració, potser un treballador de banca (seria encara la sang, va somriure?), potser fins i tot un llaurador, aquella professió que durant tants i tants segles els havia estat vedada als seus avantpassats, perquè és difícil dur-te amb tu els camps i els collites, quan has de fugir d'una dia per l'altre del poble on has nascut...

Va decidir tornar a les vies més acadèmiques: visitaria l'arxiu de la ciutat, on era possible que poguera trobar alguna informació interessant sobre la seua nissaga familiar.

...................................................

L'interés de l'arxivera quan li va explicar el cas el va sorprendre:

-- Saporta, diu vosté? I tant què sí.

Va recercar en una prestageria. El llibre que va treure era prim, d'aquell format amb què un investigador dóna a conèixer, de forma resumida i divulgatòria, els seus esbrinaments. L'arxivera va preguntar-li:

-- No entendrà el valencià, el català medieval, vosté, supose.

Scholomo va somriure:

-- Fins fa quinze dies, no. Després de tots els documents que m'he hagut de mirar a Barcelona, ja no sabria dir-li.

Com siga, l'arxivera, sense major comentari, començà a llegir en espanyol. Es notava que traduïa:

-- "Una de les càrregues impositives més elevades de l'aljama castellonenca anterior a les conversions forçades de 1391 i a la seua pràctica desaparició anava a càrrec d'un Salomó Saporta, la professió del qual consta en alguns documents com a "corredor d'orella" i en altres, generalment posteriors, com a "mercader". Degué tenir dos fills, pel que es veu en l'última peita anterior al pogrom, un dels quals era anomenat "Salomó Saporta, juheu, menor de dies, fill de Salomó Saporta, mercader" i el nom de l'altre no consta enlloc, perquè l'única referència és l'esment "e l'altre fill de Salomó Saporta major, juheu, mercader", a continuació del nom del seu germà; Però amb quasi total seguretat es tracta de la mateixa persona que trobem referenciada, anys després de la desaparició de l'aljama, el 1419, com a "Vicent Saporta, mercader", perquè el domicili que se li assigna, "una casa al carrer del pou de la juheria" i les terres que se li atribueixen coincideixen, si fa no fa, amb les de Salomó Saporta major. Tot fa pensar que aquest fill convertit al cristianisme i batejat com a Vicent --un nom ben significatiu del resultat de les prèdiques del taumaturg valencià-- va ser l'únic que va romandre a la ciutat. Del seu germà major, Salomó, desconeixem si va marxar, si va morir en els tumults o si es va batejar per marxar després a una altra població..."

Scholomo la va interrompre:

-- No, no es va batejar.

I sense major explicació va començar a recitar en ladino una antiga canturel.la familiar:

-- "Io so fixo de Samuel, fixo que era d'Eliâh, fixo que era de Solomo, fixo que era de Samuel, fixo que era de Joshuà, fixo que era...". I el final de la cançó --va afegir-- era clar: "...fixo que era de Samuel, que era fixo de Solomó, que era fixo de Solomó que murió por la Ley a Sepharad". El meu avantpassat va morir en el pogrom, i el seu fill va fugir per no convertir-se. L'altre germà... bé, l'altre germà s'estimà més la terra que la llei, supose.

L'arxivera el va mirar amb simpatia:

-- D'això ja fa molts anys, molts segles. Ara... volem que tot siga distint.

I Schlomo:

-- Que siga distint, sí, és clar --i retornant a la realitat; ell era, al cap i a la fi, un investigador-- Em pot passar la referència del llibre?

El sol entrava amb intensitat pels finestrons d'aquella ciutat de Sepharad
, l'any del senyor de 5.758, 1997 per als "goyim". Des de les branques d'un arbre proper, un ocell refilava el seu cant. I la gent, pels carrers, anava atrafegada a les seues feines.

Castelló de la Plana, 1994-2002.



Comentaris

  • Mai es tard, si la ditxa es bona, oi ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 30-04-2005 | Valoració: 10

    Hola,
    Comparteixo amb tu l'amor pel passat, jueu i àrab ; tots tenim de ben segur avantpassats d'una i altra procedència.
    La tasca de retrobar el fil, d'arribar fins als anys 1300 més o menys, sovint omple molts anys de vida, però ens deixa una sensació encara incomplerta, i abans ?.
    M'agradat molt, tot i que les terres valencianes, tenien per percentatge més població d'origen àrab que jueva. D'aqui els BENI tant abundosos i una llista quasi infinita de mots d'origen àrab.
    Estenc que caldria fer també una exhumació dels mots de la llengua catalana i castellana, que deriven de la parla dels jueus, oi ?
    Felicitats !!!!!

  • molt bo[Ofensiu]
    quetzcoatl | 24-04-2005

    El final, obert; l'argument interessant i la recerca historica bonissima. Felicitats i gracies!

    m

  • em reïtero.[Ofensiu]
    mistika | 08-11-2004 | Valoració: 7

    hola de 9
    doncs bé com té dit abans crec que publiques uns relats massa llargs;si els dividicis en varies parts, serien més fàcils de llegir, però bé així és com escrius tu i no pretenc fer-te canviar, és clar..
    de totes maneres i perquè vegis que no tot són crítiques opino q sempre està bé llegir relats d'aquests perq d'aquesta manera pots contrastar la informació q et donen en el "col.le".
    ÀniMs!

  • Sepharard[Ofensiu]
    Lavínia | 29-10-2004

    M'ha agradat molt i també jo estic llegint a J. B. Culla. Hi ha coses difícils d'acabar, però jo espero que algun dia s'acabin els conflictes
    entre palestins i jueus, però el que és cert és el que el nom de Sepharard diu i ha dit moltes coses, sobretot a persones com Salvador Espriu i a tu que també el mantens viu.

  • idò ja som dos[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 27-10-2004

    jo també he començat a llegir el llibre de Culla, hi ha un desconeixement molt gros d'Israel i del conflicte amb els palestins, ara per èsser politicament correcte s'ha de defensar la causa palestina sense coneixer els fets que han duit a aquesta bogeria, seria molt interessant per tothom coneixer amb profunditat la història per poder arribar a una pau que tothom vol, bé no tothom per les dues bandes hi ha els de sempre, no importa sin son israelians o palestins, el fanatisme no te color, només el negre de la mort ....

    Conxa ( Aurora)

  • Jueus[Ofensiu]
    deulonder | 27-10-2004 | Valoració: 10

    Sempre va bé de conèixer la història del poble jueu, ni que sigui perquè a Europa l'antisemitisme és un vici continental

  • Interessant[Ofensiu]
    deulonder | 27-10-2004

    He trobat interessant aquest relat, ara que he començat a llegir-me la història d'Israel d'en Joan B. Culla.

    Xalom

  • entenc molt bé el teu relat[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 26-10-2004 | Valoració: 10

    Com a descendent de jueus mallorquins, m'agradat molt el teu relat, a Mallorca nosaltres no hem d'anar a cercar les nostres arrels, encara que convertits els anys 1391 i 1435 sempre hem constituït un col.lectiu apart dins la societat mallorquina i molts encara després de més de 600 anys mos sentim que formam part del poble d'Israel.

    Xalom

Valoració mitja: 9.25

l´Autor

050184

2 Relats

10 Comentaris

3752 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80