El darrer jueu de Castelló

A finals del mes de juliol de l'any 5273 de la creació, 1492 segons el compte (i potser el conte) dels cristians, feia calor pels carrers de València. Una calor xafogosa, que s'enganxava entre les robes d'Abraham Legem i el feia notar-se apegalós, amb una sensació semblant a aquella quan has hagut d'estar en contacte amb persones i objectes impurs; i sabia l'Altíssim que Abraham ho havia d'estar ben sovint, per raó del seu càrrec. Perquè a Abraham Legem, adelantat de l'aljama dels hebreus de la vila de Castelló, li calia negociar contínuament amb els maleïts cristians, amb somriure submís i maledicció ben a dintre, per resoldre les pressions i nous decrets amb què s'estestaven des de feia uns anys en fer la vida impossible als fills del Poble Escollit.

Sinó que ara era encara molt pitjor, perquè els dies d'Abraham com a adelantat de la juderia castellonenca, i els de la juderia tota, de Castelló com de totes les terres i regnes on manava el rei Ferran, semblaven haver arribat a la seua fi. Les amenaces que es congriaven des de feia temps havien pres forma, el decret no deixava cap forat per on escapolir-se'n: o conversió al culte idolàtric o expulsió de les terres de Sepharad només amb allò que poguessen endur-se a sobre. Dins del mal, però, Abraham n'estava orgullós, cap ni un dels membres de l'aljama castelloennca havia vacil.lat ni un moment. Al cap i a la fi, tampoc no hi feia tant ni tant que hi vivien, ells; els seus pares, com a molt els avis dels més joves, havien arribat de bell nou, els uns, com els mateixos Legem, de la veïna Morvedre; altres de més lluny, d'altres regnes de la Corona, o de Castella i de Portugal. Havien omplert el buit de l'antiga aljama, destrossada fei quasi cent anys per les masses fanatitzades per aquell maleït dominic que l'Altíssim havia de tenir al més profund dels inferns. No hi havia lloc per al dubte, el món era molt gran, però el Senyor només era U, i cap jueu no es podien permetre ni un moment de vacil.lació quan el Déu d'Abraham era en un plat de la balança.

Però marxar d'un lloc no era gens fàcil: hi havia les terres i les cases, que calia malbaratar; hi havia els prèstecs, els deutes que els cristians havien contret amb ells i que ara es negaven a pagar-los; i hi havia també el que reclamaven les autoritats locals, desitjoses d'exprèmer-los fins el darrer moment, no fos cosa que se'n duguessen massa or i massa argent, les dues raons de tota aquella sobtada dèria que els havia entrat, en descobrir tot de colp i després de segles d'indiferència la indignitat de cohabitar amb aquells que no adoraven la creu. Però bé calia resoldre tot el que es pogués, d'aquella tèrbola marxa cap a un destí desconegut --bé, no tant desconegut; els Legem feia anys que s'ho oloraven, allò de l'expulsió, i s'ho havien fet per desviar els guanys de la terra i dels prèstecs cap a uns corresponsals italians, de Ferrara, membres també del Poble Escollit-- i per aquesta raó l'encara adelantat, acompanyat del seu amic Devosal, venia ara de la Cort del Justícia del Regne, per demostrar la falsedat del Consell castellonenc,que volia encolomar-los uns suposats deutes i unes peites que segons ells tenien endarrerides, deutes i peites que Abraham Legem era en condicions de demostrar pagades i ben pagades, documents del batlle en mà.

I tan gran que era València, una de les ciutats més grans de tots els regnes de Sephapad, i justament havien de trobar-se de cara, en girar una cantonada, amb el mentider de Llorenç Gascó, jurat de la vila i principal participant --i a bon segur beneficiari-- de la corxorxa aquella per acabar de traure'ls el poc suc que encara els xuclarien abans de la seua imminent marxa de la vila. Llorenç Gascó en persona i, com no podia ser de cap altra manera, el seu inseparable company de paranys i embolics, el síndic Jaume Agramunt, el cadell d'una de les millors cases de Castelló, als quals justament els feia ombra la prosperitat comercial dels Legem. Bé, ara podran confitar-se-la, tota la riquesa; ja veurem com s'ho faran sense nosaltres, aquesta colla d'idolatres. Seran una joguina en mans dels mercaders florentins i genovesos, això ho sap tothom; el que sovint no sospitaran serà qui hi haurà darrere d'aquests mercaders tan cristians.

Abraham es rellepava pensant com faria mal, d'Itàlia estant, a aquella colla de brètols que volien foragitar-los d'una terra que gràcies justament a ells feia segles que prosperava, i havia decidit d'ignorar els representants del municipi, als quals per altra banda coneixia tan bé, perquè podien dir ara el que volguessen, però els diners no sabien de llengua ni de religió, i els darrers anys havien fet amb ell i amb els seus parents negocis no gens ruïnosos... per a cap de les parts. Però Gascó no pensava deixar passar així com així l'ocasió de buscar-li al jueu les pessigolles:

-- Bon dia tingueu, misser Legem. Us veig molt content, avui; es nota que encara no heu vist el Justícia, veritat?

El cert era que Abraham tot just acabava d'entrevistar-se amb el Justícia, i havia aconseguit d'aquest un document reconeixent els comptes de l'aljama que li havia fet arribar. Potser sí que havia reconegut la validesa dels seus arguments i l'autenticitat dels documents, potser sí; però el que era segur és que sí que s'havia assegurat de la puresa de l'or que Abraham havia fet relliscar per entre les seues mans; unes mans enguantades, això sí, per no tocar les d'un assassí de Jesucrist, no en faltaria una altra, per Déu. Així és que no té massa ganes de respondre-li al jurat, i més quan sap que això és el pretext que Gascó voldria, per embolicar més la ja delicada situació dels jueus encara castellonencs.

Però el cristià sembla decidit a armar-la. Potser ni tan sols ha estat tan casual com ell imaginava, l'encontre:

-- Ben aviat no podreu gallejar ja de res, infidels. La Setmana Santa de l'any vinent serà la primera que celebrarem sense ensumar la vostra flaire d'infern, deicides!

Això de deicides és una paraula nova, i més encara en boca d'una persona sense massa estudis com és el Gascó. De sempre havien estat els "assassins de Jesús Crist", "els qui van matar el Nostre Senyor" i altres perles semblants; però això de deicida Gascó ho ha d'haver escoltat en algun dels sermons que tant sovintegen els darrers mesos, de capellans i frares que no paren de donar gràcies als seus déus i als seus reis per la decisió d'expulsar-los.

Però si Abraham ha restat immutable, no ha ocorregut el mateix amb Devosal. Aquest, jove encara com és, fa només tres anys que ha assolit la majoria d'edat --Abraham no el supera molt en edat, però va haver de fer-se càrrec de l'herència fa ja anys, en morir el pare, i això va guanyar en prudència--, ha sentit com la seua sang se li encenia --potser tampoc no ha entés l'insult, i deu creure que li acaben d'esmentar la mare--, i li ha mancat temps per respondre-li. "Ja estem, que pensa, Abraham, ja la tenim muntada, ara i ací, quan menys ens convé una baralla", i intenta inútilment d'aplacar el seu amic. Però és en va, el cristià ja té finalment el que volia.

Les autoritats van creure la versió dels contrincants, és clar. ¿Quina neutralitat podien observar entre jurats i síndics d'una ciutat cristiana del Regne i un jueu a les portes de l'exili, per molt adelantat d'aquesta mateixa ciutat que pogués haver estat? Segons ells, "quan es trobaren pel carrer ab Abraham Legem adelantat, e ab Devosal, juheus d'aqueixa juheria, aquells los insultaren, e els digueren males paraules, e tot per causa del deute que han els dits jueus amb la universitat de Castelló, e ells res no els respongueren, e los dits jueus els atacaren ab los punys, e encara l'un d'ells, el tal Devosal, va fer gest de traure's un coltell que duia, contra llei, e los dos jueus bravejaren e cridaren tant que tota la gent del carrer s'avalotà". Sort que el justícia es va interessar pel cas, per justificar així la seua sentència, i acomiadà els dos bàndols sota manament de deixar-se estar de batusses, això sí, amonestant els jueus una volta més a aprofitar la misericòrdia del rei i convertir la duresa del seu cor a l'autèntica religió de Jesucrist... amonestació que Abraham i Devosal escoltaren amb tot respecte i sense respondre res, com calia.

Mesos després, un vaixell genovés se'n duia Abraham Legem i els seus familiars i criats, i encara algunes altres famílies de l'aljama castellonenca que vulgueren acompanyar-los, cap a terres italianes, on durant segles covarien alhora el despit per la injusta expulsió i el record idealitzat d'aquella rica terra d'on havien estat obligats a marxar per mantenir-se fidels al Déu d'Abraham d'Isaac i de Jacob. I tots els Gascó i els Agramunt i els altres com ells foren des
de llavors els senyors indiscutibles de la vila de Castelló.