Torna a sortir el sol...

Miran per la finestra...

Des del llit podia observar el moviment de la gent del seu voltant, com la vida continuava sense que ella ni la seva situació fos visible per ningú mes..
Això no li feia cap bé, sinó tot el contrari, la obligava a tancar-se cada vegada mes en si mateixa... estava intranquil•la, nit i dia donant voltes a la mateixa situació... no veia el final, ni la cruïlla que havia de pendre per reencaminar la seva vida... ja no somniava... tot era monoton, dia rera dia, la mateixa habitació, la mateixa finestra, la cadira on seia mentre li deia que era l’última vegada que vindria a veure-la ....
la pols s’havia apoderat de l’ordinador, la pantalla tenia un to grisos... el llapis no s’havia mogut del costat del paper on en aquell moment, el moment en que tot es va precipitar, estava anotant els pensaments i l’esquema bàsic de l’escrit sorpresa que li estava preparant pel seu aniversari....

no ho podia entendre...
una persona com ella, alegre, riallera, lluitadora, capaç de sobreposar-se a les diferents situacions del dia a dia.. no es movia, s’havia quedat paralitzada i pretenia que el mon es parés a la seva vonluntat, però no era així.
Aquella maleïda finestra era l’encarregada de recordar-li que el món seguiria voltant, que els nens seguien jugant i que la gent ... ai! La gent!
Maleïdes relacions humanes pensava en aquell moment...

Si es que realment continuava pensant... ningú ho savia, ni els mes propers entenien que li havia passat, i el seu silenci... no havia tornat a pronunciar paraula des d’aquell moment...

De sobte un –“ adeu”, que vagi bé! I que siguis molt feliç-, va sortir per la seva boca...
Cinc setmanes després de la última conversa va ser capaç d’acomiadar-se de la meitat de la seva ànima!!!
Es va aixecar, com feia cada matí, es va fer la seva dutxa habitual tot cantant la última cançó que havia escoltat a la radio... el café ben calent amb la tassa mig trencada però que no llençava per que era “la seva taça” un somriure d’orella a orella, i al carrer...
Tornava a sentir el sol a la seva pell, meravellosa sensació... va començar a caminar enmig de tothom i de ningú en concret, observant amb atenció els diferents matisos de cadascú, sense mirar enrera...
De sobte, es va aturar, va fer mitja volta i va mirar cap a la finestra...
Com donant-li les gràcies per haver estat allà amb ella tot aquell temps, sense preguntar, sense jutjar amb la mirada, sense qüestionar si es movia o no.. només havia estat allà.. només mostrant-li que el sol tornava a sortir cada matí i que era qüestió seva i només seva aprofitar-lo o no.