Tomba de guerra

Un soldat restava ajupit, quiet, enmig de la foscor. Respirava agitadament, amb l'esquena recolzada en el mur de fang i la mirada perduda endavant. Plovia amb força i l'aigua se li colava pel coll de l'uniforme, glaçant-li els ossos. Això, junt amb la por, el feia tremolar de manera gairebé convulsiva.
Amb un moviment ràpid, doblegà el cos endavant i mirà a ambdós costats, per inmediatament tornar a enganxar l'esquena a la terra molla. Res. Feia estona que no veia ningú, fora d'alguns cadàvers en posició grotesca o enfonsats en tolls, repartits al llarg de la trinxera. La idea macabra de comparar-ho amb una fossa comuna li assaltà els pensaments, produint-li una esgarrifança violenta. Ben poc li habia faltat per passar a formar part d'aquella gal·leria dels horrors, però per sort…
Una explosió.
Tancà els ulls instintivament i s'encongí encara més. Aquesta habia caigut molt a prop. Tot i la tempesta, els avions seguien bombardejant, causant la mort i la confusió entre els soldats, fins i tot en els del propi bàndol. Junt amb les detonacions eixordidores i els trons, el repiquetejar de la ametralladores i l'esclat dels fusells se sentien constantment. Precisament una bala perduda habia xocat contra el seu casc, amb tal força que li habia fet perdre momentàniament la consciència o, si més no, ell tenia la impressió de què, durant uns instants, la seva memòria estava en blanc. Es recordava rebent l'impacte, i a l'instant es veia ajupit en aquell forat on ara es trobava.
No sabia quanta estona feia que s'amagava, mig protegit i mig enterrat, en aquell pou de fang, però era clar que no hi podia romandre indefinidament. Potser, al nivell del terra, podria veure algun aliat. Reunint tot el valor que li quedava, s'alçà i mirà al seu voltant. Per sobre de la trinxera només s'observava un paissatge dessolat, amb línies defensives excavades en totes direccions. Tot i la pluja, es podien apreciar els esclats lluminosos de les armes. De tant en tant, li semblava veure soldats corrent pel camp obert o arrecerant-se en a les cobertures que el terreny oferia. I una estora de cadàvers que cobria el terreny.
Llavors una imatge li cridà l'atenció, una representació viva de la destrucció psicològica que la guerra causava en les tropes: un home, tant s'hi valia el bàndol, que agenollat no gaire lluny cridava al cel amb força i desesperació, enmig del foc encreuat, sense cap mena de cobertura que el pogués protegir. Probablement no ho havia pogut suportar, era boig i en poc temps seria mort.
El soldat tornà a acotar-se en el seu racó fred i fangós, amb els ulls tancats i les mans cobrint-se el cap. No havia sigut mai un home veritablement religiós, però ara resava amb un balanceig constant. No resava a Déu, més aviat pregava desesperadament que algú el traiés d'aquell infern, sense importar qui fos ni d'on vingués. Intentava imaginar casa seva, la tranquilitat, la felicitat… la pau. Però alguna cosa, el terror, les explosions, qui sap què no li permetia concentrar-se, i només era capaç de veure una boira borrosa allà on desitjava tenir els seus records més apreciats.
En aquell moment un soroll li feu obrir els ulls. Alguna cosa queia sobre seu des de l'altra banda de la trinxera. Cridà i es clavà encara més al mur, agafant amb força el fusell. S'adonà que era una persona. Un enemic? Un cadáver que volia formar part de la col·lecció? Però aviat la veu d'aquell inesperat intrús li aportà una estranya sensació d'alegria. Conexia aquella persona que el saludava amb un somriure des de la tenebra pantanosa. No recordava… era… un moment, sabia que el conexia, un company, sí, un dels soldats amb qui havia trabat amistat, però hi havia alguna cosa que no…
- Ei! Escolta! Que t'has quedat sord? Ei! Sóc jo, no em reconeixes? -Sí, el reconeixia, sí. S'havien fet molt amics, els dos treballaven del mateix en les seves vides, en els seus records… llunyans, borrosos… treballaven del mateix, treballaven de…
- Sí… sí, et reconec! -Respongué amb ànim. Aquesta trobada li omplia el cor de joia, però també de l'estranya sensació de que algun detall fallava, quelcom no era com havia de ser… Tot i així, tot el que el rodejava era inusual, pel qual no li donà massa importancia- Ostres! Déu meu, me n'alegro de veure't! Com és que ets aquí? I què hi feies a camp obert? Que ets boig? -L'altre no pogué sinó riure amb força, al temps que s'asseia al seu costat- Què et fa tanta gràcia? -preguntà el primer soldat, mig enfurismat.
- Perdona'm, perdona'm. Mira, odio aquestes maleïdes trinxeres, s'assemblen tant a una puta tomba. -Suspirà amb un somriure irònic. Mirà a banda i banda i de nou al seu company.- No m'esperava trobar a ningú per aquí, de debó, ja fa dies que camino perdut i ets el primer amb qui he topat, la resta semblen haver desaparegut. -Feu un moment de silenci. El bombardeig prosseguia infatigable, així com els trets i la pluja.- On es deu haver ficat tothom?
Aquella pregunta li semblava fora de lloc. És que no veia els cadàvers? Mirà un dels caiguts. Treia mitja cara del fang i tenia la mirada perduda, morta… Una esgarrifança li feu oblidar l'alegria momentània que la presencia del seu amic li havia produït.
- Deuen ser morts… tots… tots morts… -De nou el balanceig convulsiu s'apoderà del seu cos. Però el seu company encara mantenia mig somriure. S'hi fixà millor. No portava fusell ni pistola. No duia el casc ni cap peça de l'equipament. Es parà a pensar. Segons ell feia dies que caminava, però si formava part del seu regiment només podia fer unes quantes hores que s'havia quedat aïllat, des de l'inici de l'enfrontament. No, era cert que feia dies que no el veia i això era a causa de que…- En quin moment et vas perdre? No recordo ben bé quan va ser l'últim cop que ens vam veure…
- Es fa difícil recordar, oi? Si t'he de ser franc no recordo quan fa que buscava algú. Sé que fa més d'un dia, més de dos diria. I també recordo que va ser desagradable. -Tancà els ulls un moment i negà amb el cap. Llavors alcà el rostre al cel i entreobrí els ulls, amb expressió reflexiva- Quina merda, oi? Qui havia de dir que seria així? -La pregunta cridà l'atenció del soldat.
- Em sembla que t'entenc. Jo sempre m'havia considerat valent, però mai m'havia sentit tan acobardat com ara. És infinitament més terrible del què m'imaginava. -De cop una imatge l'assaltà. Recordava… havien ferit el seu company. Però…
- Tens por? No, jo no tinc por, però em sento frustrat, tot i que la desesperació dels primers moments ja m'ha començat a passar. Potser tú creus en Déu i en el Cel. -Acotà el cap i mirà el terra. Els ulls li brillaven amb un toc de… ràbia?- Jo no, però tampoc m'esperava això. Es fotudament embogidor, no et sembla? -Li somrigué uns instants, i després colpejà el terra amb furia. No acabava d'entendre… la ferida… la ferida havia sigut greu. El metge s'hi havia esforçat, però… havia dit, havia dit que… Una idea se li formà al cap. Un desig.
- No vull morir aquí. -Pregà amb totes les seves forces. El seu company el mirà, mig sorprès, mig divertit. I de cop esclatà a riure. Aquell riure sonava cruel, com el d'un sàdic nen entremaliat. Li feia por, li feia mal, el desesperava… La bala, aquella bala que li havia colpejat el casco… la ferida del seu amic… no… Tancà els ulls i es tapà les orelles amb totes les seves forces, al temps que suplicava- No, siusplau, no…
L'altre soldat li aferrà el braç, i obrí els ulls. Feia que no amb el cap mentre els seus llavis dibuixaven un somriure. Amb un moviment àgil, juganer, li treié el casc del cap i li plantà davant dels ulls. No era possible, no ho volia creure…
- La bala entra per aquí i surt per aquí. Una arma bastant potent, sens dubte. - Els seus dits assenyalaven els dos forats considerables que hi havia a banda i banda del casc. El propietari obrí tan els ulls que semblà que s'haguessin d'escapar de l'aterroritzada expressió que formava el seu rostre. De nou, el company somrigué- Però que encara no ho entens? -El soldat s'encongí. Intentà cobrir-se tot el cos amb els braços, s'agafava el cap, es debatia frenèticament mentre negava amb crits de pànic.
De nou l'explosió terrible de les rialles. Sonaven com un cruel i eixordidor terrabastall que el destroçava sense pietat. Cridà amb totes les seves forces per fer-lo callar, però com més cridava més el sentia. Desistí. Plorava, tremolava, es convulsionava. Buscant refugi a la pròpia por els seus ulls ballaren per les parets de la trinxera, fins que aturà la mirada. Ja ho entenia… clar, sí, no podia ser cap altre cosa… un malson... un espantós malson. Sí, aviat despertaria. Aviat… Se sentiria tan bé quan despertés… Llavors seria ell qui riuria. Tot era un malson.

L'aire feia pudor d'humitat. I de mort.

Un malson?