Improbable

Creieu en les casualitats? Em refereixo a aquelles situacions en que et succeeix quelcom que sembla improbable però que, tot i així, alguna cosa et diu que passarà i finalment passa. I llavors penses "és massa casualitat" i ho atribueixes a alguna mena de força superior perquè és molt poc probable que precisament quan hi penses es dóna el cas, sabeu què vull dir? Per exemple quan fa molt temps que no veus una persona i el dia que la recordes precisament te la trobes pel carrer. A tots ens ha passat i ens hem dit "això és el destí" o, com a mínim, "quina coincidència més increïble". Doncs vaig conèixer un home que us diria que això és simple casualitat, que, per poc probable que sigui una situació, no deixa de ser possible. En casos com el que us he dit penses "deu tenir raó, simple casualitat", però a mi em va passar la casualitat més gran de la història de les casualitats.
El cas és que una freda nit d'hivern que anava conduint, vaig passar amb el meu cotxe per una carretera força glaçada, pel mig d'un polígon industrial. En un moment donat les rodes van patinar i em vaig trobar anant a cinquanta per hora en direcció a un mur que no semblava tenir intenció d'apartar-se. Vaig trepitjar el fre a fons i em vaig resignar, amb els ulls tancats i cara de pànic, a un accident que probablement faria que el meu cotxe i jo estiguéssim més units que mai.
Diu el tòpic que en aquests moments veus tota la teva vida passant-te per davant dels ulls; jo, francament, només ho veia tot negre. Vaig esperar l'impacte amb por, però al cap d'uns segons eternament llargs vaig començar a sentir-me impacient. "Potser el mur quedava més lluny del que em pensava i he tingut temps de frenar" em vaig dir, però la última imatge que tenia abans de tancar els ulls era el mur a uns pocs pams del meu nas. Al cap d'un minut em vaig indignar i vaig obrir els ulls amb intenció de demanar-li a l'accident que qui es pensava que era i que quanta estona em pensava fer esperar, però el què vaig descobrir és que el cotxe estava aturat i que davant meu no hi havia cap mur.
Després de fregar-me els ulls i canviar una mica la cara d'idiota que se m'havia quedat, per si algú em veia en aquell polígon fosc i solitari, vaig sortir del vehicle esperant trobar un comitè de benvinguda al Cel i resant un parenostre per si em tocava anar a l'Infern. No és que jo sigui mala persona, però avui en dia mai se sap. En no veure re d'això vaig recordar, mentre rondava el cotxe buscant una explicació, diverses pel·lícules de gent que es mor i no sap que s'ha mort i es converteixen en fantasmes i donen voltes pel món com ànimes en pena i... bé, ja sabeu què vull dir.
I va ser mentre em plantejava la meva nova vida com a fantasma i la millor manera de contactar amb un mèdium per acomiadar-me dels meu familiars i amics, quan vaig arribar a la conclusió que el mur que hi havia justa darrera del meu cotxe era el mateix que, uns minuts abans, m'havia plantat cara amb intencions homicides.
Dubtant de la meva pròpia estabilitat mental vaig mirar i remirar tots els edificis de la zona per confirmar que, efectivament, em trobava a l'altra banda del mur, i no a la banda per on m'hi havia acostat. Tal i com estava situat, era impossible que li hagués donat la volta i no recordava cap rampa o similar que m'hagués permès saltar per sobre en una d'aquelles escenes espectaculars a càmera lenta que es donen a les pel·lícules. Llavors em vaig acostar al mur pensant en hologrames i portes giratòries secretes, però després de tocar-lo durant una bona estona vaig acabar acceptant que era totalment ferm.
El que vaig veure, però, és que al terra hi havia les marques de la frenada, i aquestes anaven des del mur fins les rodes del meu cotxe. Sentint-me una mica estúpid, però desesperat per resoldre aquell enigma, vaig rodejar el mur, i a l'altra banda i havien les marques d'una frenada que arribaven just fins als maons. Vaig repetir uns quants cops aquesta operació, mirant que les marques fossin les mateixes, contant passes quan donava la volta per veure que entraven i sortien pel mateix punt, comprovant, com si fos un policia amb anys d'experiència, que les marques eren igual de recents, i en definitiva, dedicant una mitja hora a anar d'una banda a l'altra del mur.
Quan vaig decidir que, efectivament, tant les marques d'una banda com les de l'altra eren les mateixes, i que per tant jo i el meu cotxe havíem travessat el mur, em vaig permetre el luxe de recuperar la meva cara d'idiota i quedar-me allà palplantat. Vaig mirar el mur amb l'esperança de que em donés alguna explicació, però ell semblava tant sorprès com jo.
Una mica marejat, totalment descol·locat i pensant que el mur, un cop frustrat el seu intent d'assassinat, podia estar planejant deixar-se caure a sobre meu, vaig decidir pujar de nou al cotxe i marxar d'aquell indret, que per mi s'havia convertit en una versió reduïda del Triangle de les Bermudes.

Aquella nit vaig somiar en murs homicides que em perseguien en una pista de patinatge sobre gel, de manera que, quan em vaig llevar, em vaig llançar directament al terra per allunyar-me de les parets. Després d'observar al meu voltant vaig mirar el sostre, tot plantejant-me a quin bàndol devia pertànyer, però llavors em vaig adonar, mentre acabava de sortir del meu somni, que el terra aguantava les parets i aquestes el sostre, cosa que establia una mena d'equilibri de poder a casa meva que em permetia sentir-me segur. Donant gràcies a Déu per viure sol i que ningú em veies fent el ridícul, em vaig dirigir cap a la cuina per preparar-me l'esmorzar.
Amb les torrades calentones a la boca i el cafè sobre la taula, se'm va acudir que la meva missió dels propers dies seria esbrinar què havia passat amb el meu accident, o més aviat no-accident. Però donat que els meus coneixements en aquest tema eren més aviat escassos -de fet jo dubtava que existís algun tema on s'hi pogués incloure el què m'havia passat-, vaig decidir que publicaria la meva història al diari amb l'esperança que algun entès es poses en contacte amb mi i em tragués el neguit que duia a sobre.
De manera que, uns dies més tard, en algun racó d'una publicació modesta de la meva ciutat hi sortia un anunci per paraules que deia alguna cosa com: "He travessat màgicament un mur. Busco una explicació. Per contactar amb mi:" seguit del meu telèfon.
Algunes de les trucades que vaig rebre van de ser de graciosos que, molt amablement, recomanaven al meu ingrés a un centre psiquiàtric. Altres trucades, molt més serioses, em van recomanar el mateix. Però, quan ja em començava a plantejar la possibilitat de fer cas a aquests suggeriments, es van posar en contacte amb mi persones disposades a donar-me diverses solucions.
Una d'elles va ser un psicoanalista que em va comentar la possibilitat que tot fos un somni molt real produït per la fatiga, que potser em vaig adormir mentre conduïa o potser fins i tot ho vaig somiar tot des de casa meva, però prometo que em vaig pessigar unes quantes vegades mentre rondava el cotxe a la recerca de respostes. Un altre va ser un psicòleg que em deia que tot era producte del trauma per haver estat a punt de patir un accident, que jo sempre havia estat a la mateixa banda del mur, però respecte de les marques de rodes a banda i banda no em va saber dir res més que: "Casualitat?". Cap d'aquestes dues respostes em va resultar gaire satisfactòria, així que vaig seguir concedint entrevistes a suposats experts.
Més endavant vaig parlar amb un capellà que davant del què m'havia passat ràpidament va al·legar: "És un miracle!". Segons ell, jo havia estat triat per Déu per una de les seves demostracions d'amor vers la humanitat i no sé què més, però quan li vaig explicar que jo no era precisament un cristià fidel, va començar amb la coneguda frase "Els camins del Senyor..." i vaig penjar el telèfon sense deixar-lo acabar.
El següent va ser un parapsicòleg -d'entrada jo no sabia què era això- que em va parlar de fantasmes i manifestacions ectoplasmàtiques, de la possibilitat que el mur fos el reflex d'una entitat del més enllà, o fins i tot que jo tenia poders mentals que em van permetre travessar-lo. Però quan em va demanar que el portés al lloc dels fets per dur a terme mesures de la presència d'esperits i camps d'activitat psíquica, i jo li vaig comentar que, de passada, podíem trucar els caça-fantasmes, es va encendre dient-me que la seva carrera era molt seriosa, que hi havia molts casos documentats de fenòmens paranormals, que la gent té por d'acceptar el què no coneix i així durant una llarga estona. Molt amablement li vaig recomanar que es busqués una feina de debò i vaig penjar sense esperar la seva resposta.
Poc abans de rendir-me i d'estar disposat a acceptar que el què m'havia passat seria una d'aquelles coses que un ha d'amagar la resta de la seva vida per evitar que el prenguin per boig, però que finalment t'acaba devorant i et deixa tirat a una cantonada de casa teva mentre et repeteixes: "el mur fantasma, el mur fantasma...", vaig rebre la trucada d'un home que es va voler citar amb mi, per tal de donar-me una explicació mentre preníem un cafè tranquil·lament.
Aquest home va resultar ser un estudiant de física, que afirmava poder explicar científicament el què m'havia passat. Malgrat el seu aspecte poc cuidat i l'aire de despistat que l'acompanyava, vaig decidir donar un vot de confiança a aquell jove despentinat. Total, ja no hi tenia res a perdre i a més a més em va convidar a cafè. Per tant, mentre ell treia un full i un bolígraf li vaig dir:

-Endavant, il·lumina'm.
-En realitat és molt senzill. Bé, senzill no, de fet és un cas únic, però té una explicació totalment lògica donada per la física quàntica. -Això ja em va començar a sonar a ciència ficció i la meva esperança inicial va virar ràpidament cap a l'escepticisme, però abans de tenir temps d'apuntar mentalment aquell noi a la meva llista d'explicacions absurd
es, va continuar- Coneixes l'efecte túnel?
- N'he sentit a parlar -Vaig mentir, però se'm devia notar a la cara, o potser només tenia ganes de demostrar els seus coneixements, perquè a continuació em va donar una d'aquelles avorrides xerrades que jo recordava dels meus temps d'estudiant.
- Veuràs -va començar-, en física quàntica, és a dir, a nivell de partícules, com per exemple electrons o fotons, és dóna el que els físics coneixem com efecte túnel. La idea, explicada de forma molt simple, és que una partícula que es troba amb una barrera que d'entrada no podria travessar té una petita possibilitat de passar a l'altra banda. Per exemple un electró que es trobi amb una capa de càrregues negatives, que com saps el repel·lirien, si no té la velocitat suficient frenarà abans d'arribar a la capa, però si contra la capa hi llancem un feix d'electrons, de tant en tant un d'aquests electrons passarà a l'altra banda malgrat les circumstàncies.
- Comprenc -Seguia mentint. De fet, provava d'analitzar la cara d'aquell noi per veure si m'estava gastant una broma. De qualsevol manera, em parlava de coses que travessen barreres, i havia d'admetre que era exactament el meu cas, tot i que jo no havia sentit mai que per molta gent que és tirés alhora contra un mur n'hi haguessin hagut alguns que el travessessin. Lleugerament interessat li vaig fer un gest perquè continués.
- Per descomptat, i com et deia abans, aquest és un cas únic per les baixíssimes probabilitats de que es doni. Mira, faré un càlcul ràpid per tal que te'n facis una idea -va dir mentre començava a guixar el full-. Faré moltes aproximacions poc rigoroses, de manera que la xifra que obtindrem ni tan sols s'acostarà a la realitat, però ens servirà per veure l'ordre de magnitud. Imaginem, d'entrada que tu i el teu cotxe esteu formats exclusivament per aigua -He d'admetre que aquí el vaig mirar amb expressió d'incredulitat; si començàvem així la resta no prometia gaire-. Llavors, diguem que el teu cotxe i tu junts peseu uns vuit-cents quilos.
- Home, jo més aviat diria que entre el cotxe i jo...
- Tranquil, tranquil -em va interrompre- només és una aproximació, no importa que no sigui real. Com anava dient, vuit-cents quilos. Això són, aproximadament... -es va aturar uns segons, amb cara de concentració- entre quaranta-quatre mil i quaranta-cinc mil mols de molècules d'aigua. I si multipliquem aquesta xifra pel nombre d'Avogadro obtenim unes... dos coma set per deu a la vint-i-vuit molècules d'aigua.
A mi tot això em sonava a xinès. El cotxe fet d'aigua, dir-me que hi havia milers de molts d'alguna cosa -això, per força, s'ho havia inventat- i no sé què d'un tal Avogadro. Vaig estar temptat de marxar, però se'l veia molt emocionat i em va saber greu interrompre'l. A més a més, aquell noi m'oferia una explicació científica, o això deia ell. Em vaig plantejar que potser valia la pena escoltar-lo fins al final per veure on arribava.
- Fem una nova suposició -va continuar- sobre la quantitat de partícules que formen una molècula d'aigua, posem unes vint-i-vuit, i imaginem que són totes iguals, cosa que ens dóna que al conjunt hi ha set coma sis per deu a la vint-i-nou partícules, més o menys. Ara apliquem el concepte de l'efecte túnel. Suposem, donat que tenim partícules diferents, que per cadascuna d'elles la probabilitat de travessar el mur és de un u per cent, per dir-te alguna cosa. Calculant les probabilitats que totes les partícules del conjunt aconsegueixen travessar el mur, ens trobem que el resultat és zero coma zero u elevat a set coma sis per deu a la vint-i-nou -nombre que per mi tenia tant sentit com si m'haguessin dit quatre dos-cents quinze vuitanta mil zeta jota-. Per simplificar, direm que per comptes de ser set coma sis, és deu, de manera que tenim deu a la menys dos elevat a deu a la vint-i-nou. Deixem de banda el dos i tenim deu elevat a menys deu a la vint-i-nou, és a dir, deu elevat a menys un nombre amb vint-i-nou zeros. Això és un nombre tan increïblement petit que és gairebé el mateix que dir que és zero. -Aquí va fer una pausa, com si hagués acabat, i jo seguia sense entendre el que em deia.
- Llavors...
- Llavors, podem calcular les probabilitats de que es doni un fet tant poc probable en el temps que fa que l'univers existeix, segons la teoria del Big-Bang. Imaginant que hi ha un milió de col·lisions com la teva cada segon...
- Un milió!? - vaig exclamar, imaginant-me que cada segon un milió de cotxes es llançaven de cap contra murs homicides.
- Això et sorprèn? És una de les aproximacions menys absurdes que he fet fins ara.
- Tens raó... -vaig dir, de cop sentint-me una mica estúpid i decidint que seria la meva última intervenció fins que hagués acabat.
- Com deia -va continuar- un milió de col·lisions per segon, sabent que la vida de l'univers és de uns quinze mil milions d'anys ens dóna unes... cinc per deu a la disset col·lisions com la teva en el que va de temps que fa que l'univers existeix. Com veuràs, la probabilitat que vuit cents quilos de massa travessin un mur en aquest temps segueix sent immensament baixa, és tan altament improbable que és gairebé impossible.
En realitat jo no veia res de res. L'únic que havia entès de l'estranya llengua que parlava aquell noi és que el que m'havia passat era impossible que passés.
- Però si és impossible...
- No és impossible, és altament improbable. La diferència entre impossible i improbable és la que permet, per exemple, que hi hagi vida a la Terra. De fet, seria molt més lògic imaginar que en tota la vida de l'univers un cas com el teu no es donaria mai, però s'ha donat. Com et deia, és un fet únic que trenca les estadístiques, però segueix sent possible.
Això em va fer recordar la teoria del capellà. Tal i com jo ho entenia, aquell jove em deia que el meu cas era un miracle. Esgotat i una mica marejat després de sentir tantes xifres incomprensibles, li vaig fer la última pregunta que em rondava pel cap.
- Però, perquè m'ha passat a mi, quin és el motiu?
- Motiu? -El noi em va mirar amb cara de sorprès, com si hagués fet una pregunta totalment fora de lloc, i llavors es va posar a riure- No hi ha cap motiu! Senzillament ha estat qüestió de probabilitats. O, com se sol dir, pura casualitat.
I aquesta va ser la conclusió final. De nou, res més que una casualitat. No una casualitat qualsevol, per descomptat. Si jo ho havia entès bé, cosa que dubtava, aquella era la mare de totes les casualitats, però una casualitat al cap i a la fi. El jove estudiant de física va seguir parlant, però jo ja no l'escoltava, així que uns minuts més tard vaig fer veure que arribava tard a una cita important i vaig marxar cap a casa.

Després d'aquella entrevista vaig donar per acabada la meva recerca de respostes. Havia aconseguit una explicació científica, per molt fantàstica que sonés, i no estava disposat a seguir donant conversa als personatges més peculiars de la ciutat. Potser una mica més decebut que satisfet, vaig continuar amb la meva vida com si tot allò no hagués estat res més que un episodi curiós.
Al cap d'un temps vaig quedar amb un amic meu que feia temps que no veia, i em va semblar que la història de com havia travessat un mur màgicament tenia suc per fer la conversa més entretinguda, així que li vaig explicar. En arribar al final em va demanar, amb força escepticisme, que com era possible que una persona travesses un mur d'aquella manera. Pensant en totes les explicacions que jo havia rebut, vaig preguntar:
- Què em diries si et parlo de probabilitats molt baixes, de casualitats úniques i de l'efecte túnel?
- De què?
- Era un mur fantasma.