Tolstoi i la guerra

"En la història és inevitable el fatalisme per explicar successos que no tenen sentit (és a dir, aquells que no comprenem). I quant més intentem explicar racionalment aquests fenòmens històrics, tant més mancats de raó i incomprensibles ens semblen". Heus ací com Lleó Tolstoi obre el segon volum de la seva obra mestra, Guerra i Pau, escrita a mitjan segle XIX i que esdevé la millor reflexió literària de la guerra de tots els temps, escollint la contesa bèl·lica entre Napoleó i l'emperador Alexandre de Rússia als inicis del mateix segle. El paràgraf escollit es troba al primer capítol de la segona i última part del relat, en què l'anàlisi de Tolstoi de la guerra es fa més àlgid i cruent. Una ment meravellosa, la de Tolstoi, que tracta de referir un tema tan antic com controvertit d'una manera al·legòrica i anònima, posant noms i cognoms a la guerra, sí, i fins i tot dates, però generalitzant-ne el contingut i els efectes de la mateixa. L'obra és un clàssic del gènere històric en què Tolstoi maneja amb habilitat la conjunció de les referències històriques amb la ficció. És, realment, una de les obres més completes de la literatura universal, però en aquest punt suposa també un tresor de valor incalculable per la obertura d'un debat entorn a la propietat dels enfrontaments bèl·lics per tal de reflexionar sobre la guerra. No és un manifest de rebuig a la guerra, ni tampoc un pamflet a favor de la mateixa. És una reflexió. Un teixit de personatges, fets, llocs i dates que duen al lector a meravellar la descripció d'un moment històric concret, i a despullar qualsevol cabòria sobre la guerra i els seus efectes en la humanitat.
Tolstoi és un noble rus. Amb el títol de compte sota el braç, l'autor esdevindrà el més gran referent de la intelliguentsa russa, moviment intel·lectual que, en l'època tsarista de divisió social en què només els més rics posseïen el do de la saviesa, estava format exclusivament per nobles del país. No obstant, el savi Lleó Tolstoi no tingué mai consciència de classe, almenys d'elit, sinó que va saber aprofitar el seu nivell intel·lectual per esdevenir un escriptor socialment compromès, contrari a l'acomodament burgès i la subscripció als valors d'un sistema arcaic. És el que feren molts altres autors, polítics i filòsofs, que acabarien, molts d'ells, sent la gènesi i el paradigma dels moviments socials més sòlids de la història contemporània, com el socialisme o l'anarquisme. No oblidem que autors com Marx, Engels o Bakunin, o polítics com Lenin, provenien de les classes més altes i des dels estrats socials benestants és des d' on gestaren els seus principis polítics i socials. Per tant, Tolstoi no reflexiona sobre la guerra des d'una posició social alta, ja que en l'obra l'escriptor no parla des d' enlloc, i esdevé un autor pròfug de la seva condició per tal de lliurar la narració de qualsevol determinisme social. L'obra, Guerra i Pau, és la narració de la vida de cinc famílies aristòcrates, dues de rellevants -els Rostov i els Bolkonski-. És cert que l'obra analitza, doncs, la vida de les classes socials dominants d'una època concreta de Rússia, però és precisament per això que la història no queda congelada aquí, de tal manera que, com un mecanisme precís d'engranatges, entronca a la perfecció la vida de l'aristocràcia russa amb les bases socials de les classes desafavorides, amb la relació de la noblesa amb els camperols o el servei, per exemple. En resum, doncs, ens trobem davant d'una reflexió autònoma i franca de la guerra, sense vinculacions socials.
Si bé Tolstoi no pretén convertir la novel·la en una obra política, un mer pamflet on posicionar-se a favor de certes tendències respecte la guerra o altres qüestions d'estat, sí vol utilitzar el fil argumental per esdevenir una consciència, no del poble rus, sinó de la humanitat contra el que ell considerava un esdeveniment absurd i irracional. La seva narració, sens dubte colpidora, de la guerra i els seus efectes en la societat russa de principis de segle XIX, té el mateix efecte que qualsevol article periodístic o imatge fets després de la guerra del Vietnam als anys setanta a Estats Units. Els dos xocs van esdevenir, en el seu moment, el paradigma de la consciència social d'un fet ignominiós. Hi havia hagut d'altres guerres, molt més importants fins i tot que aquestes, però per raons que escapen a tota lògica, la campanya francesa de Rússia de 1812 i la guerra del Vietnam de 1973, havien esdevingut dos escenaris de mobilització de les consciències dels ciutadans i, per què no dir-ho, d'oposició a la guerra com a esdeveniment. Per això Tolstoi és, segurament, una víctima d'aquesta consciència sobtada de sensibilitat a un fet concret, però alhora un transmissor de luxe d'aquesta consciència d'oposició a la barbàrie. La novel·la, al ser molt més que una reflexió a la guerra, no pot classificar-se com una narració política de confrontació amb un sistema de valors, però certament té tints de crítica social, a les classes governants primer, i a la condició humana, en segon terme.
Una crítica a la classe política, primer de tot. És en aquest punt on Tolsoti es mostra més obstinat a no prendre partit, a actuar com a escriptor transmissor d'uns fets i no d'un missatge. Per això l'obra de l'escriptor rus arriba a ser un magnífic exemple de l'equilibri literari en la seva base argumental, de tal manera que, en el subtema que representa la guerra dins l'estructura de la narració s'estableix un equilibri inalterable de dos extrems magnànims: la facció russa, representada pel tsar Alexandre, i la facció francesa, personificada en Napoleó. La crema de Moscou de 1812 és la culminació de la victòria de Napoleó, però Tolstoi es limita a narrar uns fets històrics inapel·lables. A banda d'això, l'autor no es mostra, en cap moment de l'obra, vulnerable amb la disposició dels fets a favor d'un o altre emperador, sinó que teixeix aquest equilibri argumental en base, paradoxalment, a la crítica ferotge als dos governants, independentment de la nació que defensaren. Tolstoi és rus però es nega a recolzar Alexandre, i menys encara a descriure'l com a salvador de la pàtria. De fet, burla repetides vegades aquells personatges que veneren cegament al líder. És el cas de Pierre Bezújov, un noble innocent i pacifista que concep la figura de l'emperador com un semidéu, i que esdevé el blanc de la crítica pintoresca de Tolstoi. Pierre serveix a l'escriptor com l'exemple perfecte de l'home enganyat davant la divinitat, de la divinitat que no existeix més que en les consciències verges dels ignorants. És Pierre qui representarà també l'home que posarà la seva vida al servei de l'emperador, ja que posteriorment s'allista a l'exèrcit i es llança als camps de batalla per defensar uns valors inherents a un home, a un emperador. Però, malgrat que Tolstoi converteix la seva ploma en una bala metafòrica contra el zar rus, no vol tampoc justificar el paper de Napoléo en l'assumpte. Al contrari. Lleó Tolstoi caricaturitza la figura del controvertit emperador fins a límits ridiculitzants, tipificant a voltes el personatge, i dibuixant, altre vegades, el rostre d'un home mesquí, més preocupat de les seves neures que del futur de la humanitat. Napoleó és, a la vista de Tolstoi, un boig capaç de llançar milions d'homes a una guerra sense sortida. Vanagloriós, xulesc, diligent, i víctima del seu propi hiperbolisme, Napoleó és, en la novel·la, una ment amb unes crisis personals evidents i una conducta neuròtica que, en la persona de l'emperador més notori de la història, esdevé un perill per la humanitat. I així és. Tolstoi reflexiona abastament sobre l'afany de protagonisme de Napoleó i l'aurèola que entorn a ell ha creat la historiografia russa. L'escriptor critica els historiadors russos que declaraven que la derrota de Borodinó havia tingut coma causa desequilibrant un refredat de napoleó, que li havia impedit dirigir les seves tropes. Concretament Tolstoi, en defensa d'una història feta pels homes, i no pels emperadors, escriu: "Els soldats de l'exèrcit francès van anar a matar els soldats russos no per ordre de Napoleó, sinó perquè aquest era el seu desig [...] Si en aquell moment Napoleó els hagués prohibit lluitar contra els russos l'haurien matat i haurien anat a combatre amb els russos, perquè això era una necessitat per a ells".
Una crítica a la condició humana, en segon terme. Tolstoi apel·la a una pèrdua total i definitiva de la confiança en l'home i en la humanitat. Per Tolstoi, el fet que milions d'homes es llancin als camps de batalla a matar-se per una nació, els converteix en menys humans, i els desposseeix de tota condició d'éssers lliures i dignes. La representació d'aquest home enganyat i decadent és Andrei Bolkonski, que carregarà amb les dues característiques que l'autor atribueix a l'home: primer de tot, la miserabilitat de què està fet l'home de principis de segle, culpable en certa manera de l'assassinat massiu d'homes en virtut de qui sap què i, en segon lloc, de la subjecció d'aquest home a lleis que excedeixen a la voluntat humana. No oblidem que Tolstoi, tot i culpar en part a l'home de la barbàrie de la guerra, atribueix l'origen d'aquesta a la voluntat divina. Tolstoi pertany a una societat religiosa i ell professa aquesta religió com qualsevol altre noble rus, així que deixa ben clar que els homes actuen segons les lleis divines, i que la causa principal de l'assassinat de milions de cristians és l'Altesa, no com una voluntat de donar a Déu el càrrec de la mort de l'home, sinó com una exempció del propi home de la responsabilitat de decidir sobre el seu futur. La guerra, tot i que iniciada per l'ambició de dos homes egoistes i egocèntrics, respon a la voluntat de Déu, potser com a càstig, potser com a exacerbació de la idoneïtat de la mort i la misèria que suposa la guerra. En el moment més àlgid en què Tolstoi tracta la misèria bèl·lica en la novel·la, concretament al segon llibre del segon volum, l'escriptor arriba a desll
iurar l'home de tota culpa, descrivint-lo com un cos inert, sense vida i sense capacitat de decisió, simple titella d'un escena on Déu mou els fils. Concretament diu: "Però encara que al final de la batalla tots sentissin ja l'horror del que havien fet, encara que el seu gust hagués estat acabar amb tot allò, una força incomprensible i misteriosa seguiria regint els seus actes". Així, tot i que Tolstoi considera que l'home, davant la voluntat de Déu, poca cosa pot fer, mostra una real pèrdua de confiança en el que ell considera una humanitat decadent, configurada per uns homes capaços de matar-se els uns els altres en nom, ja no de dues nacions, sinó de dues personalitats embogides i mesquines.
Tolstoi reflecteix en Pierre Bezújov, també, la transformació humana que reneix de la consciència, de la consciència amarga i violenta que rebrota d'una realitat també amarga i violenta. La guerra transforma el personatge, i la crítica esmentada a la condició de l'home esdevé ara un al·legoria de l'esperança, de la confiança en l'home tot i la seva dependència divina. En un passatge de la novel·la el noble rus s'enfronta a una de les batalles que ha de decidir la sort de les dues nacions enfrontades. Bezújov és, abans d'entrar en batalla, l'home que abans es citava, sotmès a la febre patriòtica dels homes que volien ser herois i que estaven disposats a donar-ho tot per un nom i un país. Bezújov és, després de la batalla, un cos inert que ha renunciat a confiar en l'home i s'ha abandonat a ell mateix. Tolstoi pretén així, en una narració que posa els pèls de punta en què presenta un home mort per dins, encaminar el lector a prendre consciència que la guerra deshumanitza l'home, el mata per dins i hi aboca tot allò que d'horrorós pot tenir la vida.
Tolstoi recrea a "Guerra i Pau" una crítica transversal a la guerra generant una profunda reflexió sobre la condició humana. Des dels dirigents fins a les capes socials aristòcrates i el poble afamat Tolstoi crea un marc d'anàlisi històric i social extraordinari. Sens dubte una lectura imprescindible pels amants de la història, de l'amor, de la sociologia i de l'humanisme. "Guerra i Pau" esdevé en un moment històric tan caòtic com el nostre una obra clau en la que créixer i gaudir.