Tocata angèlica

Quan l'he vist a la tele, he recordat el seu primer concert a l'Auditori. Quin fill! Tenia totes les virtuts. Era dòcil, aplicat i perseverant. Havia nascut per ser un artista. Dels seus dits àgils, llargs i afuats brollava música celestial. Quants aplaudiments! De seguida la premsa es va agenollar davant d'aquell àngel de cabells rossos i rinxolats que tocava el piano. Els entesos el van batejar com el nou Franz Liszt. Estava a punt de complir onze anys. Durant molt temps, totes les mares m'envejaven i ara...

Ara em miraran per damunt de l'espatlla. M'adreçaran rialles burletes i paraules de commiseració. Fa temps que ho veia venir. Massa aplaudiments, massa cròniques elogioses i massa aduladors. A les semicorxeres, les fuses i els arpegis s'hi van afegir molt aviat escales de colors i fugues cap a mons irreals. Alguns àngels del cel també van caure en la temptació de traspassar els límits, però que ho digui la Bíblia no es cap consol.

Era demanar massa que al diari de l'altre dia només apareguessin les inicials? Al cap i a la fi, eren les paraules d'una menor d'edat. Ara ja no hi ha res a fer. Quan ha sortit a la tele, l'haurien reconegut encara que li haguessin pixelat la cara. Els rínxols rossos l'identifiquen com el pianista virtuós de només vint anys. Però a les notícies no han parlat ni de la música del meu fill ni dels seus cabells sinó dels seus dits. Odio els periodistes enginyosos i els jocs de paraules. Sempre els ha tingut llargs i àgils, sí, i si ha tocat el que no tocava, jo ho lamento més que ningú.