Tinc un e-mail

Fa tres setmanes vaig rebre un correu electrònic, no sé si directament a la "safata d'entrada" o al "correu no desitjat". Tant és, però diria que a la safata perquè sino no l'hauria llegit. Ves a saber quins terribles virus poden colapsar-te l'ordinador per obrir allò que sap ben bé que no has d'obrir perquè t'ho ha dit tothom, fins i tot l'informàtic aficionat que es creu un Bill Gates en potència. Apa, que em desvio del tema. Com deia, vaig rebre aquest correu i res, doble click a veure que diu...

Ves a saber per quins set sous una companya de classe, francesa en missió Erasmus, m'havia confós amb el professor. Es veu que volia parlar amb ell per saber si podia fer un examen anterior. El cert és que no tenia ni idea de com s'havia asssabentat erròniament de la meva direcció ni de qui era ella, malgrat que procuro fixar-me en els rostres de la gent. Vaig enviar-li una escueta però professional resposta (anomenem-la així) informant-la de que s'havia equivocat, de qui era i on podia trobar al professor i, com no, de que si necessitava quelcom només m'ho havia de dir... Per intentar establir ponts interculturals que no quedi.

En aquells moments el meu cervell va iniciar una tàctica perversa: inundar-me de falses il·lusions. En pocs minuts, el meu futur estava resolt, al costat d'ella, algú de qui no sabia absolutament res. Tot un seguit de fabulosos ensucrats sentiments s'havien ocupat d'anestesiar-me temporalment. Només faltava el pastís de noces. Odio que em passi això.

Quan finalment vaig esbrinar qui era la misteriosa noia, no sense abans fer-me l'orni, vaig quedar-me totalment penjat. Sí, d'acord, vam parlar breument (en francès, ostres, mira que em recordo de poques coses i, a sobre, ella parla castellà, però sempre caic en l'error de pensar que el poc que recordo serà suficient). No obstant, vaig adonar-me de que seria incapaç d'articular res més llarg que "hola" i "adéu". I mira que estic segur de que, si m'ho proposés, inclús podríem ser amics, però no ho provaré. No vull vessar-la, no sé ni per on començar i, segur que alguna persona masculina (*) l'està esperant al país veí.

(*) "Contes per a nens i nenes políticament correctes", de James Finn. Quaderns Crema. Traducció de Maria Roure i Quim Monzó. En la meva modesta opinió, imprescindible.