T'he perdut

Un relat de: N

Jo estava assentat al terra, recolzat contra la porta de l'habitació, i la mirava. Mirava com amb els seus moviments plàcids posava la meva roba a la maleta, i veia que mentre ho feia pensava amb mi. D'en tan en quan em mirava, i em somreia. Quan ja havia acabat, em va agafar a coll i be i em va portar cap el prestatge dels ninots. Amb una veu generosa em va dir, - "Quin vols? Et pots emportar el que vulguis."- Que maca que era, sempre em deixava triar el que jo volés, sempre ho feia tot per mi. Sort que la tenia, sort que algú m'estimava tan. Vaig triar el mico que m'havia regalat ella, ja que sabia que me'l havia comprat amb tot l'amor del món. Vam sortir de l'habitació, el seu coll encara envoltat pels meus petits braços, i vaig pensar que mai em deixaria anar, com m'estimava, quina sort que tenia. Va tancar la porta de casa amb clau, i vam sortir al carrer, agafats de la mà. Em sentia tan protegit, res mai em podria fer mal amb ella al costat. No sabia on anàvem, segur que era una d'aquelles sorpreses que sempre em feia. Vàrem arribar davant d'una porta, on hi havia unes lletres que no sabia llegir. Una dona gran ens va obrir, i jo em vaig quedar jugant amb altres nens i nenes mentre parlaven els grans. De sobte vaig sentir com s'obria la porta del petit despatx, i va sortir ella, ensenyant-me el mateix somriure que tants altres m'havia deixat gaudir, però aquesta vegada, en el mateix moment se li va caure una llàgrima. Vaig anar i la vaig abraçar, desitjant que mai més estes trista. Se'm va treure de sobre. Em va deixar la maleta al costat, i se'm va quedar mirant, amb aquells ulls tan foscos, igual que els meus. Em va fer un petó al front, i es va girar. Va començar a caminar cap a la porta i la vaig seguir, però la senyora gran em va impedir el pas. Va sortir per la porta, i per cada pas que feia, part de mi s'anava partint. - "Mama! Mama!."- vaig cridar, però no es va girar. Un pas més i ja no la veia, em vaig abraçar al mico, sentint tan de dolor, i amb tantes poques forces, que ni em podien caure les llàgrimes. Es va tancar la porta...i de sobte, em vaig adonar que ho havia perdut tot.

Comentaris

  • rbbarau | 10-11-2005

    Aquest és el que no m'havia d'agradar?
    Doncs sííii... m'ha agradat, ho sento..
    Però que el deixa en un orfenat o...?
    Un petonet! Vaig a llegir l'altre