T'estimo

Noto la seva olor, sé que està aquí amb mi. Poc a poc, intento obrir els meus ulls, petits, al fer-se enrere al trobar la llum del matí. M'assento i l'observo, no m'ha sentit, segueix dormint. Poc a poc, passo la mà pels seus cabells curts, suaus, amb aquell tacte agradable i viciós, m'encanta.
Penso, en com ens varem conèixer i com per casualitats de la vida, varem tenir la oportunitat de compartir un plegat de sensacions que ens portaren a estimar-nos.
Torno al món, s'està movent ,es gira i em mira, amb les mans es frega les restes de lleganyes i s'incorpora al meu costat. Amb la seva mà m'acaricia la cara, em mira els ulls i s'apropa per fer-me un petó, noto la sequedat dels seus llavis, però no m'importa, em torna boig.
Decidim sortir del llit, desenganxar-nos dels llençols, però abans m'acosto a ell, em poso sobre seu i noto l'escalfor del seu cos, tendre, que s'apropa al meu i l'abraço, l'empenyo fort contra el meu pit i amb una veu tendre li xiuxiuejo les paraules màgiques: t'estimo.

Estimar? Què és estimar? Algú ens pot marcar el punt en el qual comencem a estimar una persona? Es pot estimar més? Es pot estimar menys? Com podem mirar de no confondre'l amb altres sentiments com l'admiració, l'adoració o l'embadaliment? Tot un seguit de preguntes em voltaven per el cap al pronunciar aquelles paraules tant comunes en el llenguatge humà. Potser, havíem arribat a utilitzar-la de una forma tan rutinària que havia arribat a adquirir un significat purament banal?
Em vaig quedar absorbit pels meus pensaments i observant vora la finestra, vaig contemplar com creixien petits núvols blancs en el cel blau, com els dubtes dins el meu cap, incomprensibles.

Torno a notar la seva escalfor, m'agafa la mà, entrellaça els seus dits amb els meus, donant a entendre que està aquí, al meu costat. El miro amb els ulls plens de dubtes i li dic: Què és el què tu sents? Com saps que m'estimes realment?
De cop em frena, em posa les mans sobre les espatlles, amb seguretat, clava els seus ulls amb els meus i em diu: Sé que t'estimo, per què al despertar-me cada matinada necessito sentir la teva olor, necessito sentir la teva escalfor i necessito veure't, tenir-te. Per què cada dia necessito escoltar la teva veu, dolça, profunda, i necessito que em toquis, que m'acariciïs, que estiguis per mi. No podria viure sense tu, el simple fet de pensar amb la teva desaparició em turmenta, em crea un buit tan gran dins meu que només el puc omplir amb el teu somriure, amb les teves mirades, amb els teus petons, necessito tocar-te, besar-te, mirar-te, o simplement sentir-te. El moment en què deixi de sentir tot això, t'hauré deixat d'estimar.