teatre (en mi)

La buidor d’aconseguir i no arribar o d’arribar i no passar, podríem dir-ne de mil i una maneres. No, de veritat que no, no pots estar content per pujar un primer esglaó i quedar-te embovat mirant els altres. Des de quan s’ha felicitat a algú quan s’entrebanca? És correcte doncs, rebaixar el llistó a un mateix, aconseguir enganyar doncs, els teus sentiments per.. sentir-te una mica més ple? No parlem de gots ni quantitats d’aigua, la visió no pot ser mig plena ni mig buida. La qüestió posem-li doncs que és un Hamlet, un ser o no ser, una bogeria interior que em menja, esquizofrènicament em sento atrapat, visc en la meva bogeria senzilla (no us penseu pas, que estic per tancar-me) i necessito exterioritzar-ho, és la meva ànima qui em reclama que ho expressi. I si afloren les paraules del meu pit, com llàgrimes que cauen, sense pressa, salades, enganxoses de sentiments oposats. No vull deixar el què estic fent, sóc feliç. Vull recitar-vos textos de Shakespeare, de Molière, de autors que ni vosaltres mateixos heu sentit parlar mai, vull buscar entre línies, llegir-me els aparts, crear dins meu les escenes, sentir-me obert el món i que el món em regali el plaer de deixar-me gaudir, sí, dic gaudir com sempre dic i sempre recalco. Vull gaudir com faig ara i com no ho he fet mai.. veure i formar part del teatre.

I així et dic, doncs, que vull seguir formant part de tu.