T'estimo

T'estimo

T'estimo. T'estimo com no he estimat mai a ningú. Quan tanco els ulls, apareixes, quan me'n vaig a dormir, ho faig pensant en tu, quan em desperto ets la primera persona amb qui penso. Els meus sentiments cap a tu s'estan convertint en una obsessió, una obsessió per voler estimar, per voler sentir, per voler viure.
T'estimo per ser com ets: Per com t'enfades, pels teus gestos, per la teva olor, per als teus consells, per com se't mouen els llavis al parlar, per com em perdo en la teva mirada profunda, per la teva manera de ser, de pensar, de parlar, pel teu cabell, per la teva veu, pels teus ulls, pel teu peculiar sentit de l'humor, per la teva capacitat d'esforçar-te pel que vols aconseguir, pels teus comentaris, pels teus errors, pels teus encerts, pel que se't dóna bé, pel que no, pel teu somriure constant a la vida, per ser bona persona, per no tenir mai mala fe, per voler fe sempre dels altres bones persones, per ajudar als altres sense voler-ne res a canvi, en definitiva, per ser com ets.
He provat d'ignorar-te. T'he esborrat de la meva agenda, i no he pogut deixar d'estimar-te. He fet tot el possible per a enganyar-me a mi mateix i dir-me que no t'estimava, però no ha servit per res. El que sento per tu és una cosa tan forta, tan inexplicable que fa sentir-me incomprès, em fa sentir desemparat i em fa sentir boig, però: i què? I què si estic boig? Perquè estic boig d'amor, d'amor per tu, i si per sentir el que sento he d'estar boig, espero estar boig tota la meva vida.
Et vaig al darrere intentant treure't una paraula, un somriure una mirada, el més mínim gest cap a mi, en aquest moment, en el moment que em pares una mica d'atenció, ni que sigui una milèssima de segon, el temps per a mi es para, només existim tu i jo i la resta de gent, de coses, d'objectes desapareixen, només estàs tu, jo, el teu gest i la meva immensa felicitat que deriva en un somriure cap a la teva intensa mirada penetrant.
A vegades et truco, per preguntar-te qualsevol ximplesa, però l'únic que busco és sentir per un moment la teva veu, imaginar-me que estàs al meu costat i que ens abracem, que et sento prop meu, sento la teva olor, les teves mans, la teva respiració, escolto bategar el teu cor, i el meu s'accelera, que no existeix res més que tu i tot i així només et sento, només t'imagino, només imagino que et sento: és per això per al que visc? Per imaginar? Saber que mai més podré fer res més que imaginar-te, i que mai m'estimaràs, que no pots, però renunciar a tu no em fa renunciar als sentiments que sento per a tu, ja que aquests són la cosa més maca, més perfecte, més intensa que mai he sentit, sí tu ets la cosa més maca, més perfecte, més intensa que mai he sentit, perquè et sento, et sento en pràcticament tots els moments de la meva vida. La meva vida sense aquests sentiments no seria vida. La meva vida sense tu no és vida.
Dir-te que t'estimo, perquè? Si sé que tu ni m'estimes ni m'estimaràs, que tu ja ets feliç i que no em necessites ni em necessitaràs mai, que tens el que vols i que el que no ho tens ho aconsegueixes, que com ja he dit no em necessites, jo sóc totalment prescindible, no sóc més que un dels inconvenients que té la teva vida.
Quan m'has ignorat, m'has fet molt mal, m'has fet sentir com una merda, però no per això he pogut deixar d'estimar-te, que sense tu, no vull ser res, que sense tu, no vull ser.
La veritat és que en el meu món idíl·lic tu ets al meu costat, però, aquest món no existeix, ni existirà mai, mai et tindre al meu costat, ni m'estimaràs mai, mai et podré deixar d'estimar, mai, mai, mai.