T'estimo

Perquè t'estimo....la meva ment no pot deixar de pensar en aquella possibilitat ínfima de poder estar amb tu. Poder sentir-te prop meu, tant aprop que no es puguin distingir les nostres siluetes, que siguem una sola.

Sé que és gairebé platònic, sé que no t'aconseguiré, però si algun dia hi ha una petita esquerda on pugui endinsar-se la llum de l'esperança, si et plau només necessito un somriure cap a la meva persona per deixar-ho tot i venir allà on siguis. Pot ser que pensis que sóc una poetessa frustrada i poc dotada però en realitat només sóc una dona enamorada.

Només escric tot allò que penso barrejat amb un món màgic del qual m'agradaria estar envoltada. Tant de bo tot fos llum, estrelles, somnis i desitjos i no la crua realitat que es converteix en desil·lusions, decepcions i enyors. Amb aquestes paraules intento alleujar el meu dolor i posar de manifest els meus sentiments, només m'agradaria saber que m'entens encara que no puguis compartir allò que sento.

Sé que no ens coneixem, en realitat només sé el teu nom però crec que et conec més que a moltes persones de les que sé el nom dels seus pares, amics, familiars i persones més estimades. El més important no són les persones sinó que som quan estem amb elles i jo estan amb tu arribo al clímax del meu benestar interior, no podria estar millor que gaudir amb tu d'una vesprada de tardor asseguts en un banc parlant bajanades i no bajanades que ocupen els últims raigs del sol que s'amaga després d'un llarg dia.

Amb tu aconsegueixo oblidar tota la fátiga que m'acompanya incansable durant tota la jornada. Només veig llum quan miro aquests ulls que tan em fascinen i darrere l'intelectualisme que et caracteritza i el teu sentit de l'humor entreveig alló que crec que ets. Si es així seria perfecte, deixa'm comprovar allò que crec, deixam coneixe't i demostrar-te que puc ser jo qui et faci somriure cada matí quan et lleves, deixa'm acaronar-te els cabells i dir-te com t'enyoro...

El més trist de tot es que jo per a tu no existeixo, no sóc ni tan sols una amiga i per mi ets la raó del meu despertar. Com puc canviar això? Què he de fer?El temps canviarà les coses? Deixo passar el temps? T'he d'esperar?

Donaria el que fos per saber del cert que si t'espero m'agafaràs amb els braços oberts i m'abraçaràs com mai a fet ningú, fent-me sentir estimada sols amb la teva presencia. Malauradament no tindré tanta sort, no saps que existeixo i la por al ridícul em frena, ara no tinc gairebé res però si vaig en busca d'allò que desitjo amb cada engruna del meu ésser puc quedar-me en res. El temor a anhelar allò que he perdut és més fort que el desig de tenir-te així que encara que em diguis covarda esperaré que m'enviïs el teu senyal per poder alliberar els meus sentiments i mostrar-te tot allò que amago fins que puguis estimar-me.