Terra eixuta

Quan el camió ja marxava per l'horitzó, en Karim encara el va poder seguir amb la mirada per la polseguera que anava aixecant. Des del moment en què el vehicle havia engegat el motor ell havia quedat allà, dret enmig de la pols, sense moure altra cosa que els ulls que li deien que, en efecte, s'estava quedant sol. Quan l'últim bri de núvol marronós va desaparèixer, va ajeure el seu cos llarg damunt la terra seca i va reposar de l'esforç titànic que li havia comportat veure marxar la seva dona i els seus fills i, amb ells, els altres darrers habitants del seu poble.

Va girar-se per mirar el poblat; les cabanes mig derruïdes i els carrers argilosos confirmaven el silenci sepulcral que ho cobria tot, amb tan sols el soroll d'un vent llòbrec que remenava la pols seca i, potser, el reptar dels escorpins. Tanmateix, en Karim encara podia sentir, si tancava els ulls i parava l'orella, el brogit de gent dels dies de mercat, els brams del bestiar, les llengües estrangeres dels nòmades, els càntics de les dones en feinejar, el xivarri de la canalla, els crits dels venedors quan oferien els seus productes pel carrer, les baralles dels mercaders, els cants dels muetzins, els precs dels pidolaires, les xarangues dels músics i els dolls d'aigua, sobretot l'aigua que rajava de cent déus a qualsevol racó del poble.

Va obrir els ulls per tornar a veure els camins buits i sentir la fiblada del vent arenós del desert. Es va alçar i es va enfilar a un turonet des del qual dominava gairebé tot el poblat. Estava, en efecte, ben sol. Cap fum, cap crit ni cap moviment delatava l'existència de vida de cap mena en aquelles cases de branques, palla i fang. De fet, ja feia temps que n'hi havia deixat d'haver; molts dels habitants havien mort de fam i malalties, molts altres van acompanyar els nòmades en el seu pelegrinatge cap al nord, quan les collites van començar a ser escadusseres. Els supervivents, tossuts, van veure amb mals ulls com el govern els instava a refugiar-se a la ciutat; s'aferraven a la seva terra esquerdada i van rebutjar d'abandonar-la, però van haver d'acabar acceptant els sacs de queviures que els portaven, de tant en tant, els soldats. Ara, però, fins els més cabuts havien hagut de cedir i enfilar-se als camions de l'exèrcit amb les quatre coses que els restava i l'esperança que, un cop a la ciutat, les coses anirien més bé. Tots, llevat d'en Karim.

Va tornar a sentir-se la llengua aspra. Havia aconseguit avesar-se gairebé del tot a la set, i podia estar dies sencers sense tastar el líquid, però continuava molestant-li aquesta sensació de tenir la llengua inflada i rasposa; sovint, quan acceptava els glops que li oferien de vegades amb insistència, es deia que no ho feia per regenerar el seu cos ni per l'angoixa de la set que veia en els altres, sinó per recuperar la sensació de tornar a tenir una llengua dúctil i suau. Va baixar del turó i va començar a caminar, deixant el poble enrera. Quan va acceptar que s'enduguessin els seus fills, cansat de veure la mort als seus ulls, havia aconseguit quedar-se al poblat amb l'absurda excusa que encara havia d'arreglar coses en el poblat desert; els va dir que ja arribaria pels seus mitjans a la ciutat, o bé que el passessin a buscar en uns dies. Abans, però, de deixar-los, va donar a la seva muller la cantimplora que li havia cedit el xofer del camió. La bona dona, amb els petits als braços, havia acceptat aquell preciós do en silenci, com sempre, i amb una gran mirada tan eixuta com el mateix aire. En Karim només n'havia volgut prendre un glop, i ara ja n'havia perdut la salivera, i tornava a sentir la llengua gruixuda i enganxosa.

Va recórrer els paratges esquerdats que havien estat prats verds, i les acumulacions de pols, abans colls conreats en què la terra, agraïda, donava als pagesos una impressionant varietat de fruits. En Karim encara relacionava aquells monticles secs amb el el producte que s'hi donava; aquí, en aquesta plana, un extens camp de lli; allà, sobre els pujols, s'hi feia un magnífic cafè; més enllà, en aquella petita vall arrecerada, naixia un jardí de datilers, figueres i altres fruiters, ben regats per les sèquies allargassades. Prop de les cabanes en ruïnes en Karim recordava les hortes que portaven la felicitat als llauradors i enriquien les taules dels vilatans. Ara, encara, uns canals eixuts senyalaven, amb la seva profunditat, prop d'una soca solitària, el que havia estat temps enrera el pas del rec.

En Karim s'hi va aturar tan sols una estona. La riera s'havia eixugat i ara era tan sols una rambla esllanguida, inútil perquè ni tan sols quedava ningú per passar-hi. Abans també s'assecava un cop l'any, però la tardor tornava a portar aigües en un ritual sistemàtic; entretant, els nòmades hi duien les seves pastures pel camí encara fangós, en la seva persecució de les pluges, i el bestiar aprofitava les basses que s'hi havien fet per abeurar-s'hi. A més, el poble tenia dipòsits més que suficients per oferir als visitants l'aigua que sobrava dels recs i de les seves pròpies necessitats, fins i tot en els estius més severs.

Un any, però, els pastors van arribar més nombrosos que mai. Venien amb les seves famílies i pertinències, i amb ells hi havia gent de pobles forasters, del desert enllà. Explicaven que les pluges havien marxat per sempre, que els camps s'assecaven, els prats desapareixien i el desert creixia, que la riera no tornaria aquella tardor. La gent del poble no se'ls va creure massa. El desert era lluny encara, i la riera mai no els havia fallat. Tanmateix, el Karim recordava el mal presagi que representaven aquells bous eixarreïts i aquella quitxalla malalta, amb la pell resseca...

Aquella tardor, en efecte, la riera va tornar a fluir, i els vilatans es van riure dels mals averanys dels fugitius, pobres pastors sense terra que no sabien comprendre-la. El corrent, però, no era el d'altres anys, i al poble es començava a sentir el vent àrid del desert.

Aquella primavera la collita va ser pobra, però això no va preocupar en excés els pagesos, acostumats als canvis d'humor que tenia la terra. Creien fermament que n'hi havia prou amb tractar-la com sempre havien fet, treballant-la per tal que ella, fidel i agraïda, tornés a fer viure els camps i els prats. Únicament els comerciants, gent previsora i poruga, es van atemorir davant l'escassetat de mercaderies i van iniciar un exili cap a més enllà de les seves rutes habituals, cap a indrets més humits on refugiar els seus negocis.

El Karim travessava una terra esquerdada en què, de petit, s'havia rebolcat entre els conreus de lli, i on tota la vida havia collit les plantes i herbes que després les dones de casa seva cuinarien. Havia vist com cada vegetal de la seva terra moria sense deixar llavor, com es cremaven de primer els matolls, després els prats, més endavant els conreus i finalment els arbres, a mesura que el sol es feia més gran i els darrers núvols s'esllanguien en un cel net que no admetia cap esperança. Ara el Karim sabia que era l'últim habitant d'aquella contrada, però també sabia que la terra li pertanyia, i no només perquè l'habitava, sinó perquè des de sempre la terra l'havia fet viure, i ell havia fet viure la terra..

Any rere any les pluges es van anar fent escasses fins desaparèixer. El primer hivern que no va ploure els habitants del poblat van acabar de comprendre que el desert no només els amenaçava, sinó que s'estava menjant el seu territori irremeiablement. Continuaven arribant estrangers, de parles cada cop més inintel·ligibles i nafres cada cop més profundes sobre la pell, però ara les dones vilatanes ja no els oferien aigua i hospitalitat, sinó que recollien la canalla i tancaven les finestres quan passaven els forasters. Els pagesos pregaven mirant el cel intens i els pastors sacrificaven el bestiar magre abans que es pogués beure l'aigua que escassejava per als homes. Els més rics, aquells que coneixien la capital o bé hi tenien parents, van començar a marxar, i amb ells tot allò que hi havia al poble que s'hagués pogut vendre.

Amb el temps, els nòmades i els fugitius van deixar de passar. Llavors els vilatans es van adonar que els tocava a ells de seguir-ne la sendera. L'aigua no es trobava ni tan sols a les arrels de les plantes mortes, i la quitxalla emmalaltia amb els ventres inflats. Les cases es van anar buidant, i els carrers els poblaven únicament els vells pagesos desenfeinats, que no aguantaven l'obra però els entristia massa veure els seus camps grisos, sorrencs.

El Karim finalment va seure allà on s'acabava un pedregar. Sense adonar-se'n, s'havia afanyat en creuar-lo, i ara tenia els peus adolorits i esbufegava de cansament. Aquest cop va seure d'esquenes al camí que havia deixat; no volia tornar a veure el que havien estat prats i rierols, que en altre temps havien guarnit l'entorn del seu poblat. Cap allà on mirava, en canvi, hi havia el darrer fruit de la seva terra, el darrer fruit del Karim. Amb l'alè refet, es va alçar i va caminar unes quantes passes. En efecte, enmig d ela sequedat de l'erm, arran d'una pedra que en Karim havia alçat per fer-hi ombra, sobrevivia una bardissa amb alguns brots eixarreïts, tímida esperança verda que afrontava orgullós el vent aspre.

El Karim va ajeure's al costat d ela planta per arrecerar-la de l'aire ocre, i va contemplar-la. Sabia que era l'últim testimoni que la terra encara era viva, que encara respirava. En Karim no podia abandonar la seva terra mentre fos viva, i tampoc volia veure com es moria. Havia anat regant aquell matoll durant mesos, amb l'aigua que havia pogut manllevar dels dipòsits ressecs, amb la seva pròpia ració d'aigua, a manca d'altra cosa amb els seus propis líquids corporals, amb la humitat que podia extreure d'alguna terra que estava a punt de convertir-se en argila... Així havia pogut sobreviure aquest miracle contra el desert, l'últim conreu del poblat. I ara en Karim era conscient que s'havia acabat, que no podria distreure per gai
re més temps aquest darrer fruit de la força severa i immutable del vent sec.

Va sentir cansament i una son incerta. Eren dies sense menjar, hores sense beure, una infinitat de temps sentint el cos malalt i l'ànima buida. Va alçar la mirada cap al sol inclement i després la va baixar cap a la bardissa. Feia temps que no la regava i ella havia resistit valerosament la sequera, però ara necessitava revifar els seus branquillons. El Karim sabia que en aquell indret només hi havia una font, i la duia a dins. Va buscar entre les seves robes i en va treure un ganivet que havia estat esmolant aquella matinada. Després de fer una altra mirada als brots, va atansar el seu braç a l'arrel de la soca i amb el ganivet fer fers'hi un tall llarg i profund. Va tancar el puny del braç ferit i va sentir una humitat calenta i llefiscosa que rajava per la seva pell i s'escolava cap a la terra per fer-la fangosa. En Karim sentia aquell doll càlid mentre li venia una son dolça a les parpelles, estranyament feliç. Va deixar caure el seu cos, amb la mirada fixa a la bardissa, que acaronava amb l'altre braç. Sempre havia temut veure la fi de la seva terra, ara sí que podia estar segur que la seva terra el sobreviuria a ell.




Oongebaki
Maig 2006