Un somni

Un relat de: oongebaki

Tinc un somni. És un somni absurd, sense sentit, ridícul i tot, però alhora és un somni ric, alegre, viu, tan viu que m'hi entretinc construint-lo, i de vegades em fa por que no estigui aixecant un edifici massa alt, i sento vertigen. És un somni tendre i que defuig tota lògica, però hi vaig afegint detalls i, de vegades, em fa l'efecte que pretenc adaptar la realitat a aquesta imatge que m'he creat, enlloc de fer-ho al revés, adaptar la imaginació a allò que tenim al carrer. Em fa sentir feliç quan hi penso i, tanmateix, m'avergonyeixo de pensar-hi, i em fa por de creure-m'ho.

És un somni lluminós. Estic ben vestit, amb un conjunt fosc i una camisa blanca de colls alçats, el cabell ben clenxinat i la cara perfectament afaitada; la pell em llueix, potser de la suor, però també podria ajudar-m'hi un xic de maquillatge excepcionalment triat per a l'ocasió. El vestit fa goig, és evident que ningú no l'ha portat abans d'avui. Somric. La cara destil·la tota ella una llum especial, i no és la suor, ni el maquillatge, ni les llums exagerades d'aquesta sala opulenta; no, són els ulls que reflecteixen una emoció especial, una ànsia, una felicitat immensa. Davant meu, una cara bruna, més aviat rodona, respon a la mateixa emoció; el seu vestit és similar, els hem triat perquè facin joc, però té detalls molt personals; el color és més clar, per exemple, i li ressalta la pell morena. Ell hauria volgut dur barret per tapar aquest cabell escàs que tant l'acomplexa, però li he insistit que no feia al cas. També l'he hagut de convèncer que vingués amb ulleres, com jo, amb les ulleres que sempre li dic que li senten tan bé però que ell no s'hi agrada. Li arreglo una mica la corbata; no li calia, però jo volia acostar-li la mà sentir que estava fent alguna cosa per ell, que ell sentís que estava fent alguna cosa per ell. De fons hi ha una remor insolent de gent que fa comentaris alegres i remou cadires sense preocupar-se gaire del soroll ni dels crits; també hi ha canalla que xiscla i corre. El soroll s'ha anat fent més fort fins a aconseguir desenganxar les nostres mirades, els nostres somriures. Ens esperen. Han respectat que estiguéssim una estona sols, però no podem trigar més. Sortim del despatxet on ens havíem amagat i ens dirigim al saló totalment il·luminat. Quan hi entrem, tothom deixa de xerrar i aplaudeixen. Llavors ens adonem del nostre protagonisme i ens agafem del braç per atansar-nos a la taula que presideix la sala. Passo una barreja de vergonya i d'orgull escènic, però penso que estic decididament satisfet que hàgim decidit suprimir la música en aquesta part de l'acte.

Seiem a la mateixa banda de la taula quan el regidor, a l'altra banda, ens convida a fer-ho. A la meva dreta seu també el meu germà; a l'esquerra de l'Abbas, el seu oncle. El regidor queda dret i comença a parlar. Una noia, asseguda darrera l'Abbas i el seu oncle, va traduint a l'urdu tot el que es diu en català; detall innecessari, perquè l'entenen prou bé, però l'Ajuntament ens ha ofert aquest servei per garantir el ple coneixement d'un acte oficial per totes les parts implicades. El regidor fa un discurs molt particular, sortint-se segurament dels protocols habituals. Explica al públic com ens vam conèixer l'Abbas i jo, en un bar del meu barri on ell feia de cambrer, com ens va costar molts cafès amb llet començar a parlar l'un amb l'altre, primer en un anglès mediocre, després en un castellà que l'Abbas s'esforçava a aprendre. Com un dia vaig gosar traspassar la frontera del cafè, allà on sempre el seu oncle ens guaitava, i li vaig recomanar una pel·lícula "a la que a mi també m'agradaria d'anar". Com després em vaig oferir per ensenyar-li la ciutat, per anar a conferències i exposicions, per ensenyar-li català, per xerrar fins a altes hores de la matinada; com ell, al seu torn, em presentava els seus amics, em parlava del seu país, dels països on havia viscut, com em va convidar a sopar "plats típics" al seu pis, i com d'aquell pis no en vaig sortir fins ben entrat el dia següent. Com va acabar venint a viure a casa meva, com vam fer el primer viatge junts, i després el segon, i els altres. Com els seus amics van acabar sent meus, i ell s'incorporava a les festes del meu cercle. Com hem volgut estrènyer encara més aquest cercle i he aprofitat l'amistat que m'uneix amb un regidor de l'Ajuntament per fer pública i notòria una unió que ja existeix des de fa més d'un any, i hem volgut dotar l'acte de tota la cerimònia perquè tothom sàpiga que el nostre amor existeix. El regidor acaba el seu discurs amb una inevitable arenga sobre l'amor que no coneix límits legals i sobre la comprensió entre les cultures, part que per fortuna no s'allarga massa. Dit això llegeix els textos legals que preveuen la nostra unió, ens fa les preguntes rituals i ens dóna els documents per signar, a nosaltres i als testimonis. Abans de donar l'acte per finalitzat, donem lectura a textos breus escollits per l'ocasió; jo llegeixo fragments del Llibre d'Amic e Amat, del Càntic del Càntics i de Salvat; ell ha triat gazals de poetes de la seva terra i un fragment de l'Alcorà. Ens fem un petó moderat però prou allargassat perquè la gent esclati a aplaudir. Llavors miro el públic, a qui havia donat l'esquena tota l'estona: la família, ben satisfeta i al complet; els amics, alguns d'ells arribats de ben lluny; els parents i amics de l'Abbas, destacant per la foscor de les seves cares i, les dones, per l'exuberància dels seus vestits; la premsa, que no havia volgut perdre's el sensacionalisme de l'acte (i, al capdavall, no era el que volíem, donar-hi la màxima transcendència?). La sala és plena de gom a gom, i em sento acompanyat, veient les cares de la gent a qui estimo i que comparteixen aquest moment de felicitat. Agafo el braç de l'Abbas per portar-lo enfora mentre la gent m'allarga mans i besades. Ja enfora, em desempallego dels companys i els dic que vagin al restaurant que hem llogat, allà ho acabarem de celebrar. Nosaltres pugem al cotxe elegant que ens ha deixat un amic de l'Abbas, el mateix que ens fa de xofer. Un cop dins ens agafem de la mà, en silenci. Ja està fet el més difícil, encara que l'Abbas sempre diu que el més difícil serà fer-me ballar bé un vals aquest vespre, després del sopar. Per davant queda un vespre de felicitacions, cava, ball i molta alegria. I, més endavant, reprendrem aquelles carícies que hem descobert un any enrere, quan vam conèixer l'escalfor dels nostres cossos i l'energia de les nostres mirades quan s'uneixen. I una il·lusió compartida, i una felicitat que ningú no ens podria prendre, ni que fos pel que ja havíem viscut. Tot això ho penso sentint la seva mà i el seu silenci, sense mirar-lo. I en aquell silenci diu (o potser no ho diu i sóc jo qui ho pensa?) que ara caldrà anar pensant a adoptar una criatura. I el nou somni s'amuntega amb el vell, i es fa més complicat, i irreal, i irrealitzable, i absurd, i desperto del somni sense que en cap moment hagi estat dormint.

Ara me n'aniré a dormir. Demà em llevaré (no sé si hauré somniat; tant se val) i aniré, com cada matí, a esmorzar al cafè de la cantonada. I, com cada dia, demanaré un cafè amb llet que, potser, em portarà a la taula aquell xicot paquistanès de cara rodona i ulleres, un xic calb. I potser li faré algun comentari, en anglès mediocre, com l'altre dia, quan em va dir el seu nom, o en castellà, en què em va dir que li parlés malgrat que li costa. I potser, només potser, demà li digui a l'Abbas que aquest vespre he tornat a somniar que ens casàvem.


Oongebaki
Abril 2003

Comentaris

  • Un somni d'actualitat[Ofensiu]
    Bartomeu Carles | 05-05-2005 | Valoració: 10

    referit a un assumpte que desperta recels en alguns/es quan ha estat reconegut legalment. Em sembla que algun d'aquests profetes de mal averany hauria de llegir el teu relat per adonar-se que una realitat expressada i viscuda amb tanta sensibilitat no pot fer mal a ningú (i que, per tant, no cal tenir por de res). Però, maluradament, em temo que tots aquests/es deixarien de llegir el relat a mitges, quan s'adonessin del sexe dels dos protagonistes.

    Em sembla, però, que el somni és realment utòpic: integració compartida a aquests nivells i acceptada per tots (cultures diferents, famílies, amics). Però l'utopia sempre ha mogut el món, oi?

    M'ha agradat especialment el to del relat, el ritme i el vocabulari ben escollits, l'ambient d'intimitat serena que saps crear.

    No acostumo a valorar numèricament, però he llegit altres coses teves per aquí i per això no puc estar-me de recórrer a aquest 10, per ajudar a valorar la producció d'un autor/a que em sembla que ens seguirà oferint regals sorprenents.

    Enhorabona!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

oongebaki

5 Relats

5 Comentaris

9011 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor