Lluna

Un relat de: oongebaki

No tinc gaire espai per moure'm, però ja m'està bé. No tinc ganes de conèixer el que hi ha més enllà de les portes gruixudes, més aviat em fa por. Conec cadascun dels racons d'aquesta casa que és el meu món i no en desitjo d'altre. Pels matins m'arrossego fins a la finestra i m'assec al llindar, a que em toqui el sol. Ella normalment encara dorm. Des del llindar veig el carrer, veig ombres i colors en moviment. M'atreu, però al mateix temps em produeix una estranya sensació d'inseguretat. Com deveu saber, els gats som miops, no confiem gaire en la nostra visió. El que sabem del món ho devem sobretot al nostre nas, les olors ens produeixen un seguit d'emocions que dibuixen el que coneixem del món. Això i l'escalfor, és clar. Des del llindar gaudeixo d'un sol reconfortant mentre capto les olors del carrer i de les cases veïnes: flaires de menjar que s'està coent, la coïssor al nas dels productes de neteja, fortors de gossos i ocells, ferums de brutícia i de tabac, polsim de benzina que deixen els fums dels cotxes, corrents d'aire amb olors de persones, d'homes que suen gotes amb regust de taller, d'oficina o de bar, de canalla enjogassada que torna del col·legi amb olor de plastilina, de dones empolainades que emanen barreges de colònies, de joves emocionats, amb les seves pells plenes de sentiment, o de gent gran que passeja el seu perfum a cuir treballat. M'agrada aquesta estona en què rebo tot un doll de sensacions, amb els ulls clucs, al recer d'un sol bondadós, mentre espero que Ella es llevi.

Sé quan es desperta abans que ella mateixa; torna del seu son a poc a poc, amb moviments dels seus braços, resistint-se a ser conscient. Quan veig que gira el seu cos m'hi atanso i l'acabo de despertar amb tocs suaus amb el meu morro contra la seva cara, petits miols i, alguna vegada, amb una llepadeta a la galta. Normalment ella m'avia, remuga, em deixa a terra i se'n torna al seu món de mandres. Però al cap d'una estona es dreça, em mira, em diu alguna cosa amb un to que pretén ser seriós, m'agafa, m'enlaira i m'estreny contra el seu cos. De vegades es fa l'enfadada i em fa pessigolles com si volgués castigar-me. Llavors es lleva, fa algunes passes, es fica a la cuina, al bany, em va dirigint paraules que comprenc pel to. La segueixo, m'agrada veure-la, m'agrada sentir les olors que provoquen els seus moviments; a la dutxa, l'aigua calenta i aquella sensació de vapor que m'arriba, els sabons, les colònies, fan olors intenses que m'embriaguen. De vegades es passa molta estona al bany; obre pots i més pots de perfums profunds. Se'ls posa a la cara, al pit, per tot el cos. Altres vegades en té prou amb l'aigua calenta i un xic de sabó. Llavors és quan em fa més feliç, perquè m'agrada sentir l'olor del seu cos sense perfums, i perquè això em diu que es quedarà més estona amb mi.

La segueixo a la cuina; noves olors, fogons, rebost, aigua bullint... cafè. Em disgusta la fortor del cafè, tan intensa, però m'agrada el que anuncia. Ella, amb una tassa ben plena i fumejant d'aquest líquid pudent, s'asseu a una cadira o al sofà amb ganes de no tenir pressa. Llavors jo aprofito per asseure-m'hi a la falda; si no s'ha vestit encara du el barnús posat, de tacte tou com un llit; ella m'acarona i em parla suau. De vegades passa molta estona així, penetrant sense neguits en el meu món de moixaines. Alguns cops, quan encara no fa massa fred o massa calor, s'asseu al meu llindar de finestra, amb la tassa a les mans, i jo m'hi acosto. Aquests moments, tots dos sentint la mateixa escalfor, són els millors. Arriba un moment que sembla que tots dos estiguem emetent el mateix ronroneig. Com si fóssim dos gats o dues noies desenfeinades.

No sé quanta estona passa en aquests moments màgics; jo no mesuro el temps, i tanmateix el temps tampoc no és important. Els moments que compten són aquells en que Ella em fa festes, em posa el tiberi, quan juga a tocar-me el melic o quan puc adormir-me a tocar del seu cos. La resta són estones de dormir, de fer guàrdia al llindar de la finestra o de passejar, indolent, pels racons que ja conec. Ella entra i surt de casa, i de vegades passen estones molt llargues en què jo em miro les portes gruixudes esperant tornar a sentir els sorolls i les olors que em porten la seva presència. Llavors Ella em torna a parlar suau, m'alça i frega el seu nas contra el meu morro. El seu cos du olors diferents de llocs on ha estat, de persones amb qui ha parlat, potser també porta paquets amb objectes de flaires suggerents, menjars, robes, envasos indesxifrables però sempre amb olors característiques que inciten la meva tafaneria. Ella em deixa que remeni les bosses fins que se m'acut mossegar o llepar alguna cosa i llavors fa veure que m'escridassa.

De tant en tant, al vespre, torna a arreglar-se i a posar-se olors fortes de sabons i perfums. Llavors es passa molta estona amb els pots oberts. Acaba fent un ferum intens d'aiguabarreig, molt llunyà de l'olor del seu cos, i es posa roba que fa flaire de net. Aquestes nits passo estones especialment llargues guaitant la porta gruixuda. Quan torna està cansada, a les olors de les seves colònies s'hi ha afegit moltes d'altres i es fica al llit de seguit, sense dir-me res o, potser, algunes paraules seques i tristes. Altres vegades, però, vénen ells. Són homes que fan olors penetrants a tabac, alcohol i desig. Mai no vénen més d'un cada vegada, i difícilment vénen més d'un cop. Ella li ensenya el camí, de vegades passen una estona asseguts, però sempre acaben al dormitori. Ells mai no s'adonen que hi sóc, ni tan sols me n'he d'amagar; alguna vegada Ella, abans d'entrar al dormitori, m'enfila una llambregada. M'estimo més no entrar-hi; se senten sorolls, de vegades rialles, sovint crits, potser baralles, la barreja d'olors és desagradable i prefereixo anar al meu llindar; a aquella hora de la foscor, allà on puc no sentir què passa a la casa, em concentro en les olors nocturnes i els meus ulls miops cerquen el cel negre. No hi ha l'escalfor del sol, però, quan hi és, la blancor de la lluna em dóna una llum que també reconforta, que m'acompanya, que gairebé m'escalfa. La nit ofereix altres olors, més plàcides i silencioses, per l'olfacte pots sentir un munt de coses que de dia queden amagades sota l'enrenou de gent i tràfecs. Enmig del fred de la foscor, sembla que puguis olorar la lluna.

Un cop més, no sé quanta estona passa fins que sento com ell se'n va. Molt rarament es queden fins que es fa clar. Llavors m'acosto al llit, Ella s'està quieta, amb els ulls oberts mirant el sostre. M'hi acosto, li llepo la pell, de vegades m'atanso a la seva cara i li eixugo amb la llengua una llàgrima que s'escola per la seva galta. Regust amarg, salat. Llavors Ella m'abraça, m'estreny contra el seu cos i em té així, entre els seus braços, somiquejant fins que s'adorm. Algun cop, a més de les llàgrimes, li he llepat algun blau que tenia a la galta. Li llepo la pell com si pogués treure-li l'olor que li queda al damunt dels perfums llefiscosos que s'ha posat, l'olor amb què la impregnen ells, aquella fortor de tabac, de pell amarada de cervesa i frustració. Enmig d'unes olors que van desapareixent, a mesura que torno a sentir la seva pell, em sembla sentir, enmig del cel negre, la sentor que deixa aquella lluna que m'havia embriagat. I de mica en mica m'adormo, jo també, en l'escalfor d'unes flaires reconfortants, íntimes, ferides.



Oongebaki
Maig 2005


Comentaris

  • De gat a gat[Ofensiu]
    Bartomeu Carles | 05-05-2005

    Com he gaudit amb aquest relat! M'ha recordat el meu "Un xic de sal", també al voltant d'un gat i d'una protagonista humana femenina. En aquell, el gat s'atrevia a una petita aventura; en el teu es troba tant bé a casa que fins i tot respecta els amants de la seva estimada possessió humana.

    He trobat especialment encertat tot el món de les olors (que, de fet, es converteix en la columna vertebral del relat). I, de nou, l'estil net i endreçat, l'esforç de tria en la construcció de les frases i el vocabulari.

    Per moltes lectures més!


  • GENIAL[Ofensiu]
    quetzcoatl | 03-05-2005 | Valoració: 10

    Hola oongebaki,

    Em sembla que es el primer dia que puntuo un text i, per tant, segur que es la primera vegada que poso un 10. Pero es que m'has deixat impressionada; el relat es basolutament genial.
    M'encanta primer de tot pel narrador, perque adoro els gats (d'acord, aixo es subjectiu i no constructiu) i me l'he imaginat fent tot el que descrivia, i per com els veig jo, la personalitat i el to en parlar que li has donat es encertadissim.
    En segon lloc esta molt ben escrit: m'agrada el lexic que fas servir, l'estructuracio del text, pausat, la psicologia dels dos personatges... I el tema, el tema de la solitud o frustracio humana que sovint ens envolta, pero que has expressat d'una manera molt subtil, des de la percepcio d'un no-huma... i amb molta, molta sensibilitat.
    Pegues? No en trobo ni una. L'unic que m'ha costat era imaginar-me el melic d'un gat, pero mes aviat m'ha fet somriure -encara una mica mes-.

    Felicitats i una abraçada,

    m

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

oongebaki

5 Relats

5 Comentaris

9012 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor