Terra de Ningú

Sempre m'havia fet creure que era una persona amb potencial i que aconseguiria tot allò que em proposés en la vida. Mentre ella va ser al meu costat tot va anar com la seda. Era la meva musa, el meu amulet de la bona sort. Si tenia clar que volia ser escriptor és perquè ella va dipositar totes les seves ànsies en mi. Als meus ulls, ella era l'arquetip de l'alegria i, en els seus, sempre brillava una espurna d'esperança que, per uns instants, em permetia camuflar el meu tarannà feble i poruc. Com més m'ajupia, ella més s'altivava impregnant el meu esperit tendre d'un cúmul de sentiments que m'alleujaven.

La Laura, que així es deia la mare, sempre va saber que hi havia quelcom especial en la meva imaginació. Quan tan sols era un nen, a la nit, s'ajeia dolçament al meu costat i m'explicava contes. Sovint jugàvem plegats a construir històries i, quan em quedava sol, refugiat sota el llençol i amb l'ajuda d'una lot, les plasmava sobre el paper per no oblidar-les.

Quan encara no havia complert els vuit anys, el pare ens va abandonar i no vaig saber mai el motiu. Però, no el vaig trobar a faltar ja que, la mare va posar tots els seus esforços en impedir que el fet de créixer sense una figura paterna em suposés un tràngol.

Com en qualsevol nen, a mesura que m'anava fent gran, la meva personalitat s'anava perfilant i, lentament, anava superant aquella timidesa vers la qual pugnava constantment per vèncer les meves fòbies, que no eren poques. I, així, vaig arribar als vint anys quan, sense preavís, un desventurat matí de boira, un accident de cotxe va decidir endur-se la mare i, amb ella, el bri de fermesa que podia haver sembrat en mi.

D'ençà que em vaig veure obligat a plantar cara a la vida tot sol, cada petit pas que havia de fer em suposava un gran repte a superar. Vivia envoltat d'un halo d'ansietat que em portava al llindar de l'egocentrisme i la introspecció i a preguntar-me el per què de tot plegat. De fet, no acabava d'entendre què hi feia en aquest món. Em sentia anul·lat, tan útil com una forquilla dins un plat de sopa. Estava sol. Sol i desconcertat.

Sempre que la confusió monopolitzava els meus pensaments m'entraven unes ganes immenses d'arrencar a córrer però, de sobte, em quedava paralitzat perquè no sabia en quina direcció fer-ho ni qui em trobaria pel camí. La veritat és que tenia por. Por de no arribar a sentir-me realitzat però, sobretot, por de la gent impura. El no poder veure a través dels altres com ho feia a través meu em cohibia i el meu escepticisme no em permetia refiar-me de ningú. Tot allò en què creia estava mort.

Com no m'agradava l'entorn en què havia d'encaixar a la força, vaig decidir escapar-ne. Però, donat que no podia fugir d'una forma física, vaig optar per fer-ho a través de la ment i les drogues van ser la meva principal via de transport. D'aquesta manera, a costa d'estupefaents, vaig aprendre a viure en consonància amb la tristesa. Molts diuen que el dolor ens acosta a la realitat però, jo vaig preferir evitar-la i viure una enganyifa inventada per mi mateix de la qual jo n'era el principal protagonista: una titella de la nostàlgia esclavitzada pels seus propis fils. Malgrat tot, m'era molt difícil evadir-me perquè tot estava impregnat de la seva presència. Fins i tot l'aire que respirava duia emanacions que commemoraven la mare.

De forma ineludible, els anys van anar passant i jo m'anava submergint en una abstracció cada cop més confosa. Aquest fantasieig era, però, la font d'inspiració dels meus llibres gràcies als quals malvivia. Amb tot, el meu modus vivendi es caracteritzava per un reguitzell d'alts i baixos que donaven una certa sinuositat a la meva pèssima i bohèmia existència.

Quan estava sota l'efecte de les drogues era feliç i respirava l'aire pur d'un món que havia engendrat en el meu cap. Un món sense vanitat, un món on el bo no entra en contraposició amb el dolent, un món sense límits on tothom és lliure. Mes, aquesta era una felicitat transitòria perquè, tot d'una, retornava al món real. Un món marcat per una societat de consum moguda pel materialisme, per l'afany d'uns d'enriquir-se a costa dels altres, per la injustícia i la monstruositat. Però, sabia de bon tros que el cosmos que havia creat en la meva ment podria, per a molts, resultar un tant utòpic, inassolible. Fins i tot jo mateix tenia la sensació de què m'apropava a un horitzó cada cop més llunyà però, m'intentava convèncer de què, tard o d'hora, arribaria a tocar-lo.

Un dia com qualsevol altre, en una de les tantes visites matinals que acostumava a fer a la biblioteca, vaig llegir un apunt històric que parlava de les fronteres del Comtat de Catalunya amb l'Al-Andalus, al segle IX, i de l'existència d'una zona sense domini, per part de cap del dos bàndols, a la qual va anomenar Terra de Ningú, Terra de ningú, Terra de Ningú, ...de Ningú, ...Ningú. Com més ho repetia, més clar ho tenia: aquest seria el títol del meu pròxim llibre. Ja tenia un nom per aquell paradís imaginari fruit de la meva particular idiosincràsia.

La nit en què feia la presentació de l'obra, la seva veu em va arribar a les orelles eclipsant totes les altres i vaig poder veure en ella la transparència que únicament havia arribat a percebre en la mare. Quan es va acabar tot el protocol, tot i no saber què li diria, una força ingent em va empènyer a cercar-la. La sala era massa gran i entre aquell enrenou tan eixordador m'era impossible distingir el so que, feia tan sols uns instants, m'havia captivat. El fet de no trobar-la em feia estar inquiet i, a més, feia estona que no em prenia res i el cos se'm començava a impacientar. Vaig sortir a fora per no cridar l'atenció i la vaig veure allí, recolzada a la paret, fumant, abstreta de tot. El fum que subtilment expulsava l'envoltava. Em semblava una visió. Vam restar uns segons incommovibles fins que ella em va mirar i em va oferir la seva cigarreta. Jo vaig accedir allargant la meva mà cap a la seva i vaig notar com encara em tremolava per l'abstinència.

-Abril -es va presentar.
-Eladi -vaig replicar encara encegat per aquella aura.
-Ho sé -va afegir de manera succinta.

Ens acabàvem de conèixer però, tots dos, vam sentir la necessitat d'explicar-nos la trista història de la nostra vida com si d'una apologia personal es tractés. Suposo que vam creure que només ens podríem entendre l'un a l'altre i amb el que em va explicar vaig poder deduïr que la vida tampoc va ser fàcil per a ella. L'Abril, igual que jo, no volia formar part del context, com a sinònim restringit de món, en què li havia tocat néixer. Pertanyia a una família amb molts diners i vivia rodejada d'una atmosfera d'hipocresia en la qual sentia ofegar-se. Necessitava oxigen però ningú sentia els seus crits d'auxili. Cansada d'esperar que algú vingués a rescatar-la va lluitar per alliberar-se, doncs sabia que el camí en què ella somiava existia i que, tot i que sospitava que seria pedregós, la duria al destí que tan anhelava. El que no sabia és que el seu camí es creuaria amb el meu fent que les seves expectatives per un futur millor quedessin frustrades.

Després d'haver-nos sincerat amb el nostre ego i d'haver deixat ben clar qui erem, tot va anar molt ràpid. Vam passejar una bona estona però, la nit se'ns queia a sobre i no volíem que la llum de la lluna, que aquella nit era plena, continués testimoniant la nostra desgràcia. Li vaig proposar anar a casa meva i va assentir tot i estar convençuda del que això suposaria. Un cop al cau rellent que tenia per pis, vam agafar una borratxera monumental i vam acabar fent l'amor enmig d'immundícies. Aquella nit, tota la força de destrucció de les drogues es va convertir en lascívia fent de la nostra, una relació merament epidèrmica.

Des d'aleshores, ja no viatjava sol a Terra de Ningú, ho fèiem els dos junts i cada cop ens costava més tornar-ne fins que, un dia, l'Abril s'hi va quedar per sempre. Jo vaig intentar quedar-me amb ella en diverses ocasions però, no ho vaig aconseguir. Era com si el destí m'estigués gastant una broma insolent. Ni tan sols ens vam poder acomiadar. D'ella només em va quedar una nota que mai escriuria amb paraules que jo mai llegiria dient-me que no em culpés, que jo no era el culpable de la seva mort. Però, a qui volia enganyar? L'Abril era una lluitadora. Havia renunciat a totes les comoditats que se li van oferir des de ben petita per ser fidel als seus ideals i jo la vaig arrossegar amb mi a un món irreal resultat de la meva cobardia. Erem molt diferents. Ella sentia la necessitat de millorar les coses i jo l'única cosa que feia era fugir. Ja fa molt temps de tot això i el buit de la seva absència encara em turment però, els seus vestigis pesen sobre mi mantenint-me subjecte a la realitat evitant que els meus volàtils pensaments alcin el vol.