Joc brut

Al parc un nen estava jugant amb la sorra sota l'atenta mirada de la seva mare. Amb la pala va dibuixar una rotllana com volent delimitar el seu terreny de joc. Tot d'una, una filera de formigues va avançar entre les seves manetes brutes i, mentre les contemplava, se li va ocòrrer un joc nou: cada formiga que sortís del cercle seria esclafada. Conscient de la desconeixença, per part de les formigues, de les normes del seu joc va tenir la gentilesa de fer-les-hi saber amb el seu particular idioma de gestos i balbuceigs. Malauradament, elles no el van acabar d'entendre i van veure la fi de la seva curta existència en aquells ditets rodanxons.

Ara aquest nen, que s'ha fet gran, ja no juga amb formigues sinó que ho fa amb persones i la seva companya de joc preferida és la seva parella. Els seus ditets, transformats en un puny dur com el ferro, pinten de morat la seva cara cada cop que no està d'acord amb ell. Però, ella ja està cansada de jugar i decideix, tot i saltar-se la norma principal, sortir del cercle per poder començar el seu propi joc. Ell, però, l'esclafa abans de què pugui fer-ho.