Tempestes fugisseres...

Fa fred i jo no el sento,
surt el sol i ja no escalfa.
Quan surt la lluna et recordo,
i quan cau la pluja em despullo.
Els núvols han tapat tot el paisatge,
els rius han glaçat els marges,
i el vent et xiuxiueja que no té pressa...
Són tempestes fugisseres,
d’un cor que ja no espera,
i les ones ja reboten
contra murs, trencats i roques...
Que la calma de la mar,
t’adormi ben tranquil·la,
i et segueixi recordant,
que el meu cor va bategant.
Però que ja no puc fer més passes,
sinó dones tu permís,
sempre m’avanço,
i amb tu no descanso.
Treu paraigües i jaquetes,
preferim anar mullades,
passejar per camps i fang,
on ens bulli fort la sang.
I si passa un estel,
és un símbol de l’anhel,
que algun dia et va atrapar,
per fer un bonic caminar...


(Dolces paraules que m’acaronen
sentiments que no estacionen...
Recordant que no m’he fos,
els somnis de dos en dos...
Que no deixem mai de somiar,
passi el que passi demà!!!
Per vosaltres.)


(7/2/2011)