Tempesta seca

LLamps i trons, feia esgarrifà, ni una gota d'aigua, era una tempesta seca.

Anàvem pel bosc, perquè ens havien dit, que allà a prop, havia una ermita. Vam accelerà eñ pas perquè pensàvem que cauria un xàfec, el cel tot grisenc de tant en tant ( massa sovint pel meu gust ) l'esquinçava un llamp i als pocs segons un tro, que feia que l'anima et trontollés.

Eren les cinc de la tarda del mes de setembre. En aquestes dates, el dia encara és llarg i lluent, però aquell dia que haviem escollit per fer una excursiò, se'ns va espatllar tot de sobte.

No sabíem si tirar endavant o recular. Ell ( que és més agosarat ) va decidir pels dos : Tirar endavant !. Mal aniria que no trobéssim l'ermita o alguna casa per aixoplugar-nos del xàfec, si és que l'arribava a fer.

Pel camí vam trobar " una mestressa "amb un cistell de bolets en un braç, i a l'altra ma portava un bastó.

- Bona tarda tinguin vostès -. Ens va dir cordialment, obrin una boca que li falraven la meitat de les dents.
- Bona tarda, senyora-. Li vam contestar. - Perdoni, que sap si per aquí a prop hi ha una hermita ?-.

La mestressa esmoixinada ens va contestar. - Tenen un bon tros, vostès que son de ciutat... doncs un parell d'hores caminant -.

Mentalment vaig calcular dues hores per anar, mig hora per fer fotos, ja que havíem arribat al menys immortalitzar l'esdeveniment, i dues hores més per tornar... quatre hores i mitja, doncs... ara , les cinc més ... Quarts de deu !!!. I amb aquest temps !!!.

- Ni parlar-ne , no hi anem !-.

El meu home amb va mirar amb cara d'aprovar la iniciativa de reular.

- Senyora, vol dir que plurà ?-.

- No, no tinguin pas por ! aquí sols fer això, molt de soroll i res més, però, jo visc aquí mateix i els hi puc explicar la història de l'ermita que me l'havia contat la meva àvia.
Els hi agrada la truita de bolets... ?, jejeje, a qui no li agrada una bona truita amb ous frescos i bolets acabats de caçar, amb un bon vinet de la bota del racò ?... vinguin, vinguin, que visc aquí a prop, i no tinc mai visites, em faran companyia una estona, vinguin... !!! -.

La mestressa vivia sola, ens va dir. Un dia el seu marit va anar a caçar bolets i no va tornar més.
D'això ja feia quasi vint anys.

A la casa s'estava fresc, Feta de pedra i fusta, fresca a l'estiu i calenta a l'hivetn.
Amb una llar de foc que ara estava apagada.

En un moment ens va fer una truita amb bolets, que jo... no havia menjat res tan bo en ma vida.
Ous frescos que va agafar del galliner i els bolets gustosos amb aroma de bosc i pinassa.
El vi negre, gustós i amb flaire.
Un pa de pagès que ella mateixa feia i coïa en un forn que tenia al costat del corral.

Un berenar exquisit !.

Ella, anava relatant les històries que la seva àvia li havia transmès a còpia d'anys, una darrera l'altra.
No se'ns feia pesat tot al contrar, era molt amè.

Però el menjar, el vinet i la caminada ens anaven tancant els ulls.
Els meu home se'l veia que feia esforços per no tancar-los, i jo vaig quedar mig...

Em vaig despertar ... de sobte, ell, m'estava sacsejant amb força. -Desperta,desperta !!! -.
- Què passa ?, on som ? -. Li vaig dir agafant-me al seu coll. - No ho sé, peròaixò...és el bosc, com hem pogut venir a parar aquí ?, si estàvem a la casa d'aquella dona, fa una estona ?. Mira el rellotge... son les onze del vespre !!, com pot ser ? !!!.

Ens vam alçar i vàrem començcar a caminar, no sabíem on érem ni a on anàvem, però caminavem... caminàvem, no sabíem cap a on.

En el poble hi havia un gran enrenou.

Totes les TV, l'estatal i les privades estaven cobrint l'informació : Desprès de 25 anys d'haver desaparegut en aquests paratges. Un matrimoni de Reus ha estat trobat.
En bon estat de salut però oamb l'aspecta cansat, i amb els cabells llargs i blancs, el matrimoni Soler, no sabut donar cap explicació coherent respecte a la seva desaparació ara fa 25 anys.
A l'hora de la seva trobada , les onze d'ahir al vespre, portaven la mateixa roba de quan van desaparèixer.
Ells expliquen que només fa unes hores que estaven endinsats en el bosc, però la realitat és... que han passat 25 anys.

On eren ?, que han fet durant tots aquests anys ?, com reaccionaran quan s'assabentin que no han passat unes hores, si no 25 anys perduts ?.

Un altre misteri per resoldre en aquest paratge que molts anys enrera ja és va "empassar" a Tomàs el carboner, que també va retornar a la seva casa del bosc 20 anys desprès d'haver-lo donat per perdut.
Ell, tampoc va ser capç de donar cap explicació, no sabia que havien passat tants anys.
Solament va dir que se'n recordava que la seva dona li havia fet un remenat de bolets per dinar i que en el bosc, abns d'anar a caçar els bolets, hi havia hagut una tempesta seca.