Talls

TALLS
I.
Una blancor mat i esmorteïda il·lumina la carnisseria, presidida per un taulell de fusta. A banda i banda, dos aparadors plens de ditades on jauen bocins de carns diverses, condemnats a la indiferència fins i tot de les mosques. Dels ganxos pengen restes ràncies d'embotits, on hi destaca de manera miraculosa un únic pernil panxarrut per encetar. El carnisser abandona la rebotiga on un fluorescent parpelleja com un insecte que agonitza. Després d'un sospir, creua els braços peluts damunt el pit i, no tenint cap més feina, s'estudia el davantal esgrogueït, esquitxat amb constel·lacions mínimes de sang, que amb dificultat conté un ventre tan descomunal com buit. A la ràdio, soterrada entre paquets de pasta caducats, s'acaben d'esgotar les notes d'un clàssic pop de qualsevol temps passat i millor.

Al carnisser li ve de gust un cigarret. N'acaba de fer un a la rebotiga, mentre feia veure que endreçava factures de proveïdors. Encara no són les onze i de moment ningú no ha fet dringar la campaneta de la porta. Podria fumar-se'l dins de la botiga, perquè ningú de la migrada clientela li ho retrauria. No obstant això, un estrany pundonor li ho impedeix. Quan s'han estripat les cartes amb què un juga, tot hauria de valdre, conclou amb sentit comú. Però malgrat tot, s'hi nega.

La dona no va despertar d'una operació senzilla i absurda. El cirurgià, a penes una veu sense rostre, sacsejant-lo per les espatlles, li va suggerir una donació d'òrgans múltiple que va signar en silenci. Després en va venir un altre, de no premeditat, de la mare anciana i de la nena. Des d'aleshores l'home barreja de nit alcohol, pastilles i vídeos snuf sense volum que li ensenyen talls inversemblants, fins que les parpelles s'ensorren. Després d'un son lleuger que té poc de reparador, el mal d'esquena i l'opressió de la bufeta el desperten de matinada, i ja és impossible tornar a adormir-se. És el moment d'encetar un nou cartró de tabac: amb el fum dels cigarrets, concep històries felices que s'esdevenen en mons que canvien, però a fi de bé, en què hi ha diàlegs, músiques de fons i fins i tot un polsim de coherència i d'esperança.

Abans que la nena, un viu retrat d'ell, s'alci per engegar de nou la televisió, el carnisser esmola la navalla d'afaitar amb una cura amorosa. Pràcticament sense sabó es rasura les galtes excessives i es deté, només una fracció de segon, a tres dits en diagonal de la nou. Després s'empassa dos gots de cafè fred, sense sucre, i desperta la mare, que s'asseu davant la televisió i, inexpressiva, ressegueix més que no pas acaricia la cabellera esbullada de la néta.

El carnisser podria sortir a fumar al carrer, esclar. És primavera i el temps convida a tafanejar, ni que sigui a distància, el batibull enrarit de les altres botigues i dels vianants, una barreja de vells veïns xacrosos i de nouvinguts insultantment joves i guapos que lloen sense mesura les estretors físiques i morals del barri. L'home no havia sentit mai fins aleshores la paraula chic. Malgrat tot, en l'espai gairebé sempre buit de la carnisseria, se sent més segur que a peu de carrer, perquè un món en ebullició, com el d'allà fora, el desconcerta i el fa sentir tan buit com el mateix ventre que li demana alguna cosa més que anís, ansiolítics i tabac negre. Per això s'estima més espiar, ni que sigui a través dels cartells d'events caducats, cagats per les mosques, dels vidres de la botiga, sense voler entendre què hi passa, arreu.

Quan a mig matí puja al pis, troba la mare murmurant una pregària insistent i monòtona a una verge extàtica, tan bonica com el dolor que coven totes dues dins. El carnisser pren un altre got de cafè i per una escletxa, es mira com l'àvia intenta encomanar a la nena la devoció crepuscular. La néta, però, fa que no amb el cap mentre mastega un tros de plàtan acompanyat d'un bocinet de pa sec.

Fa a penes uns dies, els esnobs de roba cara i somriure constant eren poc més que una anècdota. Alguna clienta de la carnisseria, en recollir la comanda, havia deixat anar, amb una barreja d'incredulitat i d'orgull, que un pintor famós, ja mort, havia viscut de jovenet al barri. En cotitzar-se a l'alça la seva obra, menystinguda quan era viu, s'havia revaloritzat tot el que tenia a veure amb la seva vida miserable.

Pla integral de reconciliació i respecte històrics i sostenibles. El carnisser es va encabir en un trajo passat de moda i va assistir a un acte informatiu al centre cívic. No hi va reconèixer ningú perquè la gent amb què s'havia criat pertanyia a dos grups, absents en la mateixa mesura: les víctimes de la droga i dels diners fàcils i els qui, conseqüentment, havien construït una vida més digna fora del barri. Només va arribar a copsar el to triomfalista d'un d'aquells senyorets de casa bona, que manifestava la intenció clara capgirar l'ordre preestablert i convertir el barri en l'última moda delirant. Mentre tothom aplaudia entusiasmat, el carnisser va pensar de manera fugaç que li resultava familiar aquella inflexió de veu. Després hi va haver un torn de precs i preguntes inacabable durant el qual, no gosant aixecar-se per vergonya, l'home va fer una llista on va consignar que havia de dur flors al cementiri, esmolar la seva magnífica col·lecció de ganivets i començar a odiar aquell pedant.

De camí cap a casa el viacrucis de bars i bodegues amb què de vegades solia acabar el dia li van substituir les tasques a acomplir, fins que va veure el paio elegant entrant al portal de casa seva. El carnisser va pujar els quatre pisos esbufegant, sense importar-li que la mare s'hagués tallat escandalosament mentre esquarterava una gallina per fer brou i la nena jaiés per terra marejada de tanta sang. Sense una explicació les va fer callar de les seves lamentacions, va pujar el volum del televisor i es va recolzar en la porta, tot mirant per l'espieta. Al cap d'una mitja hora, va veure l'esnob jovial i relaxat, encaixant amb la veïna sorda i senil. Quan va sonar el timbre, la nena i l'àvia van apartar la vista de la pantalla durant un moment i el van interrogar amb la mirada. El carnisser, amb el cor a la boca, va articular un "no" inaudible. L'altre no va perdre el somriure, va anunciar amb veu impostada que tornaria en algun altre moment i va desitjar-los bona nit.

El carnisser va recordar aleshores que el nouvingut era el cirurgià que havia operat la seva dona.


II.
Tots tres dinen en silenci mentre pel celobert s'escolen drames de ficció i d'altres de reals. Hi ha una treva per a les excavadores i la pols de l'ambient enrareix el gust i l'olfacte de les coses. Incomprensiblement, la televisió roman en silenci i la filla anuncia amb to neutre que no es troba gaire bé i que se'n va a estirar al llit. El carnisser s'empassa, sense assaborir-lo, el quart got de vi i l'àvia despara taula esquivant en tot moment l'esguard desencaixat del fill, sense reaccionar tampoc al rot amb què dóna per acabat l'àpat.

III.
Ara ja no cal tornar a obrir fins que no passa la calor vertical del migdia. La xafogor implacable ha anat delmant les clientes. Abans d'ahir, la vella del pis del davant. Les pensions centenàries de llits llogats per estones han estat substituïdes per blocs d'apartaments minúsculs i sofisticats, els inquilins dels quals no substitueixen com a clients les velles mortes ni per error.

El carnisser els veu traginar feliços i ingenus per un barri que és cada cop més d'ells, com una terra promesa que s'han fet a la seva mida. D'un dia per l'altre, els colmados de tota la vida esdevenen botigues ecològiques i solidàries on el gènere és asèptic i de preu prohibitiu. Els escadussers locutoris de la primera metamorfosi del barri, ara avortada, desapareixen per permetre el creixement, orgànic i racional, això sí, de minúscules galeries d'art, els amos de les quals guien amics i clients, si és que cal diferenciar-los, a través del batibull d'estudis d'artistes, bars de copes i bistros que cal conèixer tant sí com no.

El carnisser ha anat marcant amb un ganivet a la porta tots els intents de l'home per parlar amb ell. Tot plegat segueix un protocol. Sona el timbre, preferentment quan són tots tres a casa. El carnisser el mira i el sent --ni el veu ni l'escolta-- per l'espieta, i la resposta és invariable. "No". I no pot evitar que se li posi la pell de gallina en articular-la, cosa que no atribueix a la por, sinó a la incertesa. I si li obrís la porta i, escoltant el que diu, acceptés el que fos?

Les nits del carnisser són cada cop més curtes. Quan s'acaba les pastilles, en pren de la mare: tant se val si són per a la tensió, la diabetis o el colesterol.

Temps enrere, encara apareixia per la bodega del barri per fer-la petar amb l'amo i per proveir-se d'anís o de vermut a granel. Ara que hi ha una llibreria esotèrica, s'acontenta amb cartrons de vi de marca blanca.

La carnisseria està pràcticament buida. L'home mata les hores fumant-hi i llegint revistes ocultistes que compra a pes. De tant en tant, en un rampell de lucidesa, s'adona que en qualsevol moment l'altre entrarà, i per més que es vulgui tapar les orelles o s'amagui en la rebotiga ara ja fosca, l'haurà d'escoltar. Si es trobessin ara mateix, se sentiria d'allò més humiliat. Brut, borratxo, desnonat, incapaç de parlar i de reaccionar a res que no sigui el fred, que li posa pell de gallina malgrat la xafogor. I el pitjor de tot és que, com li tremola el pols, aquest matí s'ha fet un tall lletgíssim a la sotabarba mentre s'afaitava. Quina fila, tot plegat. Com mantenir el "no", la dignitat, quan no queda res per agafar-se?

A l'altre costat del carrer veu com la filla arrossega la seva còrpora rodanxona camí de casa. L'altre la interpel·la. En adonar-se que no reacciona, la sacseja suaument per les espatlles, esbossa un somriure i deixa anar unes paraules amables. La nena fa que sí amb el cap, li retorna un somriure apagat i assenyala cap a la carnisseria. L'home no segueix l'índex amb la vista. Són a penes dos segons. Des
prés, agafen direccions oposades.

El carnisser s'adorm l'esquena contra la paret. Somia però no en recorda res. La porta de la botiga es queda oberta.

Dinen en silenci. La televisió porta dies avariada, però això no sembla amoïnar la vella, que ha substituït, sense esforç aparent, la devoció catòdica per un escampall d'estampetes ràncies i expressives. La nena anuncia que no es troba bé i que se'n va a estirar al llit. El carnisser deixa anar un crit inarticulat en irrompre en l'habitació. Hi descobreix la filla en roba interior, interrogant-lo amb ulls tristos. El pare no demana res, només es fixa en la taqueta de sang en l'entrecuix de la nena.

Serà aquesta nit. L'home tornarà. El carnisser l'esperarà en un racó, i encara que li tremoli el pols, aquest cop la marca no serà a la porta, sinó al coll. La vol neta i profunda perquè es mori als seus braços inactius per sempre més, abans de prémer el timbre.