Constato

El sol es pon, intueixo en un racó del menjador de casa, i arrenco a caminar passadís amunt, passadís avall. Finalment, m'aturo, encenc un cigarro i l'altra mà descorre la cortina. Hi ha molta més llum a fora que a dins. Tanmateix m'adono que un ocell torna al niu, amb una bestiola que s'entortolliga i intueix la pròpia fi.

Hi ha esperança, afirmava en Robert aquest mateix matí, mentre desparava la taula de l'esmorzar. Hi ha esperança? és el missatge d'ara mateix. Ell deu ser a la nostra habitació, fent la maleta, metòdic i segur, sense retorn possible. Què l'empeny? Només m'ha deixat anar quatre metàfores, no gaire brillants. És el meu futur, ara hi sóc i després no. És com un truc de màgia, crec entendre, finalment, però l'intent del prestidigitador no em deixa bocabadada. I el sentit unívoc i inequívoc només pot ser que m'està abandonant en aquest precís instant.

El fum i una llàgrima fora de guió m'ennuvolen la vista. M'ho empasso tot, voluntariosa, i només em queda el regust amargant i insolent de la soledat i l'esclat de la porta que peta, sense eco possible, en el capvespre. Ja sé què vindrà tot seguit.

La soledat era això, murmuro, i deixo que la foscor m'engoleixi lentament, inexorablement.

La gata, esterilitzada i cega (qui sap si no és una imatge de mi mateixa) sospesa remors inèdites que vénen de més enllà de les parets de casa. Un concurs absurd, rialles immotivades dels veïns, la cadena desmesurada d'un vàter.

De cop s'obre la finestra i m'envolta una brisa olorosa i tèbia que duu ecos del mar. Componc un somriure forçat, el primer d'una llarga sèrie, intueixo, perquè sóc a molts quilòmetres de qualsevol platja. És quan una imatge m'escomet: en Robert amb les galtes enrojolades pel sol i les espatlles adolorides sota una capa de crema protectora resseca, barrejada amb sol i sorra. El dia llarguíssim ens ha deixat ben aixafats i, tanmateix, ens perseguim despullats pel passadís on les portes i les finestres obertes deixen que la claror ens engoleixi. Només podem acabat cargolats l'un contra l'altre al llit, i després de l'amor voraç i irreflexiu, que ara em sembla maquinal, ell em recita que mai no ens amagarem res. I quan jo vull reblar les seves paraules, noblesa obliga, em fa callar amb el cigarro preceptiu que acaba d'encendre.

-No cal que parlis si el que has de dir no és més bonic que el silenci.

Això precisament és el que acabo de repetir, asseguda a terra a la vora del llit. La gata irromp de la foscor per refregar-se contra les meves cuixes. No és cap carícia, però: potser vol impregnar-me de la seva olor inútil i derrotada.

Tan bon punt obro el llum de la tauleta m'adono que serà de bades per a ella i per a mi. La gata és cega, ric per l'eco poètic de la frase, i per molt que el fregui, de la claror febrosa del llumet no sorgirà cap geni que faci tornar en Robert..

Sota l'armari sobresurt el vèrtex d'un cartronet. Una foto, sí, perquè temps enrere, no fa pas tant, la gent en revelava. Hi ha una data, de fa gairebé set anys. De l'altre cantó hi reconec un Robert inèdit, de cabell llarg, que estreny amorosament una dona que podria ser sa mare però que no ho és, perquè va morir quan ell era un bebè. O això em va dir.

Estic sola. Estic sola, em repeteixo, i només em queden olors, tactes, records (tot mentida, potser?) i una foto enigmàtica que ell s'ha descuidat, datada poc abans que ens coneguéssim.

Ara mateix m'acompanyen els dubtes. Hi ha raons per a tot el que passa? Em pregunto si realment vaig conèixer el Robert i si de debò vam bescanviar carícies. Encara més: l'amor que jo sentia era d'anada i tornada? ¿I si no hagués estat ell --ni ningú altre-- qui es reflectia al mirall del quarto de bany?

En Robert ja no hi és i ja no existeix. Aleshores l'amor tampoc. I si existís, no se'n podria parlar. Vet aquí la solució, em dic serena, sense creure-m'ho, mentre les llàgrimes ragen.

Ara tant me faria que el mòbil estigués vibrant contra la tauleta fins sortir de l'arc de llum de la làmpara.

Sospiro. Tot just ara adquireixen sentit tantes petites incoherències d'aquests darrers mesos, una mena de tràiler del drama de televisió de matinada (en blanc i negre, amb subtítols desacompassats) que em tocarà viure. I de cop, finalment, ressegueixo les preses falses, amuntegades, no sé si amenaçants o expectants sense més.

Però la naturalesa és sàvia, i si la màxima escalfor a què puc aspirar és la d'una gata conca i orba, segurament l'explicació més senzilla deu ser la veritable.

Tant se val el que jo em pogués creure: l'amor no existeix encara que el Robert, tal com jo l'he conegut, hagués existit.

Haver-me'l imaginat més enllà dels meus somnis --que poc importen, ja, les carícies, les paraules, els gestos, els contrastos!-- m'ha ajudat a viure, que cony, i adonar-me que tot era mentida, m'ajudarà, espero, a sobreviure.