Pablo Morales, autor del Tirant Lo Blanc

PABLO MORALES, AUTOR DEL TIRANT LO BLANC.

¡Que n'és, de trist, que haguem de recórrer a efemèrides aritmètiques per rescatar de l'oblit, generalment injust, el geni d'autors ja traspassats! Com apuntava l'ignorat W.H. Wilkins amb senzillesa patètica:

O Fame! Where livest thou? When shall I meet thee?

Vers que, traduït en vulgar per l'eximi i prefabrià Arístides de Bofarull i Farfolla, queda així:

¡O Fama! ¿Auon vius tú? ¿Cuan vos hai de trubâ?

Pablo Morales, contemporani dels festivals de la Organización Iberoamericana de Televisión, la tan denostada OTI, és una mostra palesa de tità de les lletres silenciat. És per això que, no havent-hi cap raó intrínseca per al seu record, aquí i ara, començarem per l'inventari exhaustiu de la seva obra visible :

-un catàleg per a l'exposició de treballs manuals "Los retirados también se la pasan bien" per a la parròquia del Sagrado Corazón de Pichincha.
-l'article "Recuperemos la propiedad en el habla: ¡nunca más la palabra carajo!, aparegut al Boletín de Exalumnos de la Escuela Politécnica de Cochambre.
-dos poemes sense títol (i de fet, sense signatura, per la qual l'atribució és encara avui en dia motiu de controvèrsia) publicats al suplement de cultura del prestigiós diari La Verdad Provincial.

El contrast entre l'obra difosa i el que, amb total propietat, considerem obra invisible no pot ser més acusat. El Pablo Morales erudit callat, sempre obert a la col·laboració, amagava un polifem de les lletres. No de bades el nostre taciturn professor de primària (entre altres quefers) va escriure els capítols IX, XXXVIII, així com un extens fragment del XXII del Tirant lo Blanc.

Conscients de la preocupació que desvetllarà una afirmació d'aquest calibre en els sectors més tancats de la intelligentsia nostrada, procedirem tot seguit a sondejar els antecedents, els pressupostos ideològics i les conseqüències de la tasca empresa per l'autor i, ai las, inacabada.

D'una banda, la lectura, en una excel·lent versió espanyola, de l'obra completa de Hölderlin, així com el coneixement profund del que abans hom anomenava sense rubor tebeos i que ara cal anomenar còmics, per l'altra, van dur Pablo Morales a prendre una determinació que no admetia marxa enrere.

"He decidit" traduïm del seu diari íntim, cedit per cortesia de Florinda Bernal, promesa abandonada tres cops al peu de l'altar, talment una Felice Bauer de l'hemisferi sud, "he decidit, insisteixo, amb l'ímpetu inherent a la joventut, estudiar una vella llengua peninsular, anomenada polièdricament valencià, llemosí o català a seques". No hi ha indicació temporal per a una determinació tan cabdal: tot apunta que aquest tomb tan impensat com productiu es va dur a terme durant la primavera del 1960. Dues fites més en aquest procés intel·lectual de primeríssim ordre: Pablo Morales, agnòstic convençut, decideix fer la primera comunió vestit de mariner i es fa tatuar una sirena impúdica a l'avantbraç dret. I, qui ho diria, tot plegat respon a una dèria, els motius de la qual exposarem tot seguit: escriure, i no reescriure, una obra no per desconeguda al seu país, menys fonamental en l'elenc d'obres mestres de la literatura mundial. Estem parlant, sens dubte, del Tirant.

Per què el Tirant i no la lírica de François Villon o el bàrbar i denostat Beowulf? Què hi canvia, de saber-ho a no saber-ho? El cas és que una feixuga malaltia epidèrmica el manté reclòs a casa durant setze inacabables mesos, entre l'estiu del 58 i començaments del 60, i ell aprofita, prescindint d'efemèrides oportunistes i absurdes, per llegir El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha.

Fascinat per la prosa cervantina, descobreix l'elogi sincer que s'hi fa de la novel·la de cavalleries que allà anomenen Tirante el Blanco. El passatge, no per conegut, deixa de merèixer una glossa. En l'escrutini, benintencionat i contundent, que el capellà i el barber del poble sostenen per purgar i cremar els llibres que tant mal han fet al veí Alonso Quijano, tots dos coincideixen a indultar la novel·la en qüestió. És aquest gest inèditt el que provoca la curiositat del nostre abnegat erudit, el qual es conjura que, tan bon punt l'afecció remeti, anirà a la Biblioteca Central de la Universidad de Chichinabo per aconseguir el volum desitjat. En les setmanes compreses entre la decisió i l'acompliment del desig, el seu germà Restituto del Carmen li aconsegueix el volum III del magne Teach Yourself Catalan.

No faltarà qui hi afegeixi una motivació extracultural a la reorientació de l'obra de Pablo Morales. Sembla que Purificació Deulofeu i Expósito, lectora de català exiliada a la universitat chichinabenca, li va transmetre el punt de passió inèdit i necessari per a qualsevol projecte vital. Ja tenim, doncs, el nostre home engrescat a dur a terme una tasca digna de gegants, malgrat els seriosos problemes amb l'accentuació gràfica.

La ingrata Purita, per a felicitat de Florinda, abandona l'autor quan més la necessitava, quan tot just calia passar a màquina l'excelsa creació. Morales, mecanògraf infecte, dels que teclegen amb un dit, només arriba a copiar els passatges que hem citat més amunt. D'aquí la fragmentarietat necessària de l'intent.

Els sentiments es muden i la creació roman.

Cal no oblidar que un seguit de vicisituds duran el nostre entranyable escriptor als oficis més diversos, que abasten des de l'ensenyament del infants a la representació d'una coneguda beguda de cola, passant pel contraban de tabac, d'encenedors a prova de cops de vent i de revistes eròtiques per a esquerrans. Les lletres, tot i la magnitud assolida i difícilment igualable, deixaren de tenir l'espai que pertocaria en la vida de Pablo Morales, aclaparat per múltiples --i algunes dubtoses-- atribucions de paternitat i una alopècia galopant.

El que s'esdevingué més tard és només anècdota. Una cohort de malevolents parlen d'una conxorxa amb un erudit francès, un tal Pierre Ménard, aspirant a autor real del Quixot. També és mentida que Pablo Morales inventés el hoola hoop i les més infectes coreografies de la cançó de l'estiu.

A l'espera d'un reconeixement, no per tardà indegut, convidem el compassiu lector a una aportació econòmica agraïda i significativa per alleujar les estretors dels fills del vell savi ultraatlàntic, entre els quals m'hi incloc.