SOPAR D'EMPRESA

- Tio, hi ha dies en que la gent em fa bastant fàstic. Però un bastant tirant cap a molt. A veure, aquests dies no és que siguin molts, però quan passen et preguntes com la gent pot viure tan tranquil•lament, aliena a tanta falsedat permanent. A vegades penso que sóc massa enrevessat, però és que avui he hagut d’anar a un sopar d’empresa en que quan portes dos minuts assegut ja pots preveure a la perfecció quina és la dinàmica que seguirà la vetllada: tothom rient a qualsevol broma estúpida d’altri, assentint a afirmacions que no comparteixen, aparentant acceptació a comentaris indecents... Com si fóssim a un ball de màscares en el qual ningú està disposat a desfer la beta de la seva. Porcs falsos... són uns vanitosos de merda que a la que poden et deixen ben verd! Però a l’esquena eh, per davant tot són riures i tots a menjar-se les polles. Ep, i jo et dic això però després sóc el primer que consento i sóc partícip d’aquestes actituds! Avui però he decidit no perpetuar més aquesta convenció de falsedat i m’he comportat amb naturalesa. No he rigut a allò que no em feia gràcia, he discutit allò que no compartia i he evidenciat la indecència d’alguns. I saps què ha passat? Tots em miraven d’una forma totalment maniquea, com si fos un mal educat, un cregut, un egocèntric que té la veritat absoluta. La meva naturalesa els ha incomodat fins a tal punt que m’han exclòs indiscretament de les seves converses. Però t’ho pots creure? En aquesta societat s’ha naturalitzant tant el voler quedar bé que quan un diu les coses pel seu nom i actua de forma natural, es converteix en un gra al cul. No ho sé tio, però en dies així, la gent em fa molta sarna.

- Un moment... però perquè has anat al sopar?

- No ho sé tio, ja saps, en aquests sopars... cal ser-hi, cal ser-hi!

- Tens raó, hi ha dies en que la gent fa bastant fàstic.