SOPA JULIANA

SOPA JULIANA
No volia plorar, però les llàgrimes em van començar a rodar galtes avall, i no vaig poder fer res per aturar-les. I no era per la ceba, que també. Quan ahir al vespre estava tallant verdures a la juliana per fer-ne una sopa, vaig pensar en l’àvia Anna, la mare de la meva mare. Habitava una casa a mar, en un poblet mariner que vivia de la pesca i que més endavant amb el turisme es va anar omplint de gent. Jo me l’estimava la meva àvia materna, que no vol dir que la paterna no, però en part era perquè a l’àvia Maria l’havia de tractar de vos i em feia resar abans d’anar a dormir. I també perquè era la padrina del meu germà. L’àvia Anna era la meva i no havia volgut de cap manera que jo portés el seu nom, no fos cas que anés encadenat amb la seva mala sort, deia.
Els pares em feien contenta quan em deixaven uns dies amb l’àvia amb el pretext que el petit els absorbia la vida. Quan obria la porta de la casa sentia l’olor del mar que la impregnava. Aquella salabror constant ja no m’abandonava fins al setembre. T’estava esperant, em deia mentre m’agafava la maleta plena de vestits lleugers, banyadors i xancletes. I jo entrava en la seva vida amb el barret bombí de palla posat i la capsa blava de crema solar a la mà. I corria al menjador a cercar el cargol de mar enorme de sobre el bufet. Me´l posava a l’orella i escoltava el mar.
Encara recordo el moscat amb pa amb tomata que em preparava al matí per esmorzar, quan ja havia estovat bé els matalassos de llana i ventilat les habitacions. No hi ha res com el rim menjat directament del cep, deia l’àvia, avesada a anar a la vinya. Quan ja havien ruixat els carrers del poble perquè no fessin pols, baixàvem les escales i anàvem a la fàbrica de gel per omplir la nevera. Acabat de dinar i amb la llum del migdia que s’escolava per les persianes verd fosc del balcó, l’àvia recollia i jo em gronxava al balancí al mateix temps que llegia algun conte que m’havia portat de la ciutat.
Quan baixava el sol sortíem a passejar fins a la platja i allà ens assèiem a berenar. L’àvia obria el cabàs de vímet i en treia les tovalloles i el iogurt i la fruita. Ella es posava morena i a mi em sortien pigues. Vèiem de lluny quan les barques entraven al port i, sense presses, ens dirigíem a la subhasta cantada que es feia sota la porxada de la plaça. M’agradava veure les safates blaves amb peix i trossos de gel en el terra i un home parlant amb una velocitat que mai vaig aconseguir entendre ni una paraula. Donava per fet que era la meva edat la que impedia que entengués aquelles paraules ràpides i indesxifrables. Amb els anys em vaig adonar que només si eres pescador, podies ser capaç d’entendre-ho. Seguidament enfilàvem cap a la peixateria del carrer estret. L’àvia em complaïa i em deixava triar el peix que menjaríem per sopar. Voldràs un roger fregit, o una lluça enfarinada amb all i julivert? El diumenge faré els calamars farcits que t’agraden tant. Vols una mica de musclos? L’àvia, que deia carrota i tant pis, també em feia sopa de pa i la juliana. Era una cuina d’aprofitament, de quan has passat una guerra. Li agradava salar anxoves i jo l’ajudava. Omplíem pots de vidre i els guardàvem al rebost. Al vespre, com jo no tenia escola, ens podíem permetre sortir a la plaça a menjar un gelat i escoltar les sardanes. A vegades pensava que m’hi quedaria a viure amb l’àvia.
Encara fan sardanes i m’agrada ballar-les i dic tant pis i cuino sopa juliana amb molta carrota. Tendeixo a pensar que la manera de fer de l’àvia va entrar en la meva vida i va ser una sort. A la vida de tothom hi ha un lloc on ha passat alguna cosa o moltes i després hi ha tots els altres llocs. Tot i haver desaparegut, el record d’aquell temps no s’ha fos, les escenes viscudes no s’esvaneixen i tinc la sensació de no haver-la perduda, l’àvia Anna! Ahir per sopar a taula hi va haver sopa juliana i una plata de sardines a la planxa amb all i julivert. Una festa.