BRUNA

BRUNA
La Bruna seu al seient del darrera. En Marc no la deixa seure al seu costat, tot i que la faria contenta. A ella li agrada mirar el paisatge per la finestra, els camps verds, els xais que troben pel camí, un conill que corre a tota bufa pel marge, els pobles que travessen. La visibilitat avui no és gens bona, però a través de la boira ella pot entreveure el paisatge conegut. Després, l’embogeix l’olor de mar quan entren al poble. Li fa l’efecte, com cada any que fa bon temps, que el maig és l’època millor per anar-hi, ni massa calor ni la tramuntana freda que et cala els ossos i et demana recollir-te. La Bruna és feliç de poder passar uns quants dies lluny de la ciutat.
El primer que fa en Marc quan arriba no és baixar les maletes ni obrir el pis. Tots dos surten disparats cap a la platja. El sol ja ha dissolt la boira del matí i el cel es presenta enlluernador. Les vistes són un espectacle. La Bruna arrenca a córrer fins l’aigua i després es gira per assegurar-se que en Marc és allà. Ell s’ho agafa més tranquil·lament. Potser ni es banyarà. Aquella platja és plena de roques. I ha oblidat els escarpins. La propera vegada hi pensarà. A ella no li molesta caminar per les roques, fins i tot semblaria que li agrada, amb la soltesa amb què s’hi mou.
Un cop ella s’ha assegurat que en Marc és allà, girant el cap en direcció al caminet, es tira a l’aigua i comença a nedar mar endins. De fet, la temperatura de l’aigua no és important per a ella. No tens fred? —Li pregunta en Marc, sense obtenir resposta. A ell sempre li costa el primer bany, tot i que la xafogor sigui insuportable. Que diferents que són i en canvi que bé que s’entenen. A la Bruna li agrada capbussar-se i en Marc es posa dret amb gràcia sobre una roca i li fa algunes fotos i la grava. Ella sempre sembla somriure. Finalment ell, tot i que no tenia intenció de banyar-se, es treu el barret, les sandàlies i la samarreta de cotó de color blanc i entra a l’aigua amb parsimònia. Fa molta calor.
La Bruna va arribar a la vida d’en Marc ara fa nou anys, molt poruga, un dissabte de finals de gener quan ell estudiava el primer curs a l’institut. Des que ell la va abraçar aquell vespre per primera vegada i la va mirar amb aquells ulls verds, ella va saber que no se’n separaria mai. Li va semblar un bon principi, una manera prometedora d’arrencar. Aquell era el noi que volia, cap altre. Quan veu els ulls d’en Marc, la tendresa i l’adoració que hi ha en aquells ulls, sap sense cap mena de dubte que n’està bojament enamorat d’ella, que és l’amor de la seva vida. I ho aconsegueixen sense dir ni una paraula. Les paraules no calen.
El primer estiu de conèixer-se en Marc va esperar el moment oportú per amenaçar als seus pares amb un cert dramatisme, que si no permetien que la Bruna els acompanyés de vacances, ell tampoc no hi aniria. Van anar en cotxe al País Basc i van gaudir tota la família en una casa rural. La següent vegada ja no va caldre dir res, ella va seguir el ritme familiar. Ell li va anar descobrint la seva vida i la va deixar entrar en tots aquells racons als quals els desconeguts normalment no hi tenen accés. Els pares d’ell li van posar fàcil.
En Marc és corredor de llarga distància i surt a entrenar un parell de cops per setmana. Ella el segueix. Quan fa massa calor i podrien agafar una insolació, s’empassen alguna pel·lícula plegats al sofà de la sala d’estar. Si una tempesta els fa estar a dintre, la cuina també és un bon lloc per passar-hi la tarda. A en Marc li agrada molt cuinar i té molta cura de la seva alimentació i de la de la Bruna, per no engreixar-se cap dels dos. De moment ella té un cos atlètic que li permet córrer i saltar com una cabra salvatge. Com cada primavera en Marc l’ha acompanyada a posar-se una vacuna necessària i ella té pressa per tornar a casa, és força aprensiva.
L’estiu passat ell va trobar feina de bomber i va passar amb el camió quan la Bruna era amb la Montse a la platja. Van pujar fins dalt del camí a saludar-lo. Va treure el cap per la finestra del camió i ella el va mirar embadalida amb els seus ulls grans de color del cafè i va entendre que allò era seriós. En Marc anava cap a l’incendi que s’havia propagat a les muntanyes del poble veí.
La Bruna sap que és una més dins la família. Sopa amb en Marc, que li parla de la feina, dels seus desitjos i la Bruna l’escolta molt concentrada, digui el que digui. Li agrada el so de la seva veu. Naturalment dorm amb ell, s’estira al llit mentre ell estudia a l’escriptori i quan ell se n’adona, ella ja dorm, tot i el llum encès. De vegades fa una mica de soroll, gruny o esbufega adormida. No ocupa gaire espai i es mou amb cura. Es lleva darrere d’ell. I coneix els seus amics, alguns més simpàtics amb ella, que d’altres. Què hi farem! També és vegetariana. En Marc no suportaria algú que no ho fos, al seu costat. Així que aviat ho va tenir clar.
Les germanes d’en Marc, quan estan estressades, es miren la Bruna i diuen que s’hi canviarien. I la Bruna riu per dins. L’altre dia va observar de reüll la mare d’en Marc, una fervent lectora, amb el llibre Ràbia a les mans i mirant-la amb pena. No estic espantada, li volia dir. Ella és desconfiada, no cal que pateixin. També va veure que tota la família preparava les paperetes del Pacma, uns dies abans de les eleccions. La Bruna sovint pensa que ha fet sort en aquesta casa, se'n va adonar des del primer moment. Ella, que havia estat l’última de marxar de casa seva, no podia haver anat a parar a millor lloc. Ja no es pot imaginar la vida sense en Marc i les vacances en cap altre lloc millor que en el poblet mariner.
De cop i volta els arriba l’olor del dinar que cuinen a les cases properes, comencen a tenir gana. Han perdut la noció del temps com sempre que són a la platja. En Marc plantat a la sorra li fa un xiulet i li diu que han d’anar marxant. Surt de l’aigua i segueix al noi que ja ha enfilat el camí. Tot d’un plegat desitja que en Marc l’acaroni i l’estrenyi contra el seu pit. Ell sembla entendre-la i l’espera. Li nota l’alè a la cara i la mira als ulls endins i l’estreny cada vegada més fort. No havia tingut mai una sensació com aquella. Ella el deixa fer. El so del tren de les dues els treu de l’encanteri. El tren desapareix dins la muntanya.
—Vinga, Bruna, que el restaurant ja serà ple, li retreu ell. Fan tot el recorregut del camí de grava que va serpentejant fins la carretera secundària. El barri residencial d’edificis blancs i el parc amb els gronxadors apareixen davant seu. Esquiven unes gavines fent cercle a la paperera.
S’afanyen carrer avall fins al port. Ella comença a estar cansada. Ja reposaràs allà, li diu en Marc, manant-li la pressa. Ella encara faria un darrer bany a l’embarcador però no es poden entretenir. Caminen sense mirar a un costat ni a l’altre. Van fins a la cantonada i tomben cap al carrer del Mar. A cinc-cents metres hi ha el restaurant. El sol projecta una llum seca sobre el carrer estret.
En Marc es mira el rellotge i veu que només han tardat deu minuts. Encara sort! Just a fora troben una parella que en surt. Segurament tindran taula. Entren a pas ràpid, afamats i exhausts per la correguda, cap a la barra i alguns clients es giren a observar-los. Ja hi està avesat des que va amb la Bruna, tan morena i elegant. Fan unes passes. Un lladruc fort li crida l’atenció. Quan aixeca el cap veu un home gras amb un buldog. Ves en compte, Bruna, li etziba el noi. A ella li desplauria que algú li digués dòcil, però en certa manera ho és. No s’inquieta i tira endavant, sense fer cas de l’amenaça. Res preocupant. Li arriben les flaires de la cuina. La mestressa li porta un bol amb aigua fresca. S’ajeu al costat d’en Marc on no pugui fer nosa i acluca els ulls amb tota la seguretat que l’embolcalla. De sobte, una veu femenina.
–Marc?
–Ep! Arlet!
La Bruna obre els ulls quan sent que el seu amic fa la veu de content. A un metre d’ell, una desconeguda. No tarda gaire en adonar-se que ell té la mateixa expressió de quan la va conèixer a ella. Haurà de patir? De moment encara està més desconcertada que amoïnada. Tot i així no es pot estar de mantenir-se en alerta. La noia l’amanyaga i ella mou la cua.