Sopa de lletres

Vaig començar a afeccionar-me als llibres quan encara no sabia llegir. Llavors, però, no ho sabia, que aquesta pràctica m'acabaria alienant, de retruc, de la resta d'individus de la meva espècie.
Els devorava amb autèntic fervor, l'un rera l'altra, de primer amb les reserves lògiques que aquest acte despertava, i més endavant amb afectada vocació de misantrop. Al principi em costaven de pair. M'eren força indigestos (sempre he sigut propens a patir problemes de caire intestinal lligats a l'acumulació de gasos a la zona abdominal, segons sembla, degut a un desajust hereditari que afecta la meva glàndula pilòrica). Uns més que d'altres, està clar. Però això, un, amb els anys, aprèn a acceptar-ho com un fenomen del tot natural i, a la llarga, s'hi acostuma.
Sempre he tingut predilecció per les novel·les de lladres i serenos. No sé ben bé perquè. Qüestió de gustos, suposo. De fet, son les que paeixo millor, sense que amb això vulgui menystenir, de cap de les maneres, altres gèneres tant o més respectables. Sembla com si el meu organisme fos capaç de classificar-ne a primer cop d'ull l'origen i la glàndula pilòrica s'obrís de bat a bat, pletòrica, perquè tot anés rodat; oli en un llum.
Això és com tot, un s'hi ha de posar, a poc a poc i bona lletra, avui un tast aquí, demà un tast allà, tractant d'esbrinar en cada mossec aquell ingredient subtil que marca la diferència. El que és el tot. Ja se sap, sobre gustos no hi ha res escrit.
Així s'inicia l'etapa del descobriment. Com a totes les disciplines de la vida.
Hi ha títols de digestió lenta, feixuga, i en canvi d'altres que s'assimilen solets, en un tres i no res. El millor fora poder trobar el punt mig entre un àpat insubstancial, insípid, trist, i un de massa agosarat. Tinc un amic que està obsessionat a cruspir-se novel·les com més gruixudes millor, lloms de guaflex inclosos. També n'hi ha que s'entesten a seguir un gènere determinat, la qual cosa fa que la digestió esdevingui una tasca monòtona, sense solta ni volta, del tot previsible. Jo, a aquesta gent, els animo a variar, a ser valents, vaja, que això no pot fer mal a ningú. A més, de sempre que ho he sentit a dir que en la varietat un hi troba el gust.
La primera vegada que a casa em van veure engolir un tom del calibre de Crim i càstig, de Dostoievski, de poc que no els mato de l'ensurt. Això, emperò, inicià una època (tots passem per èpoques) d'idil·li amb la literatura russa. A continuació vaig confeccionar un menú a base d'Anna Karenines, mares, i doctors, no necessàriament en aquest ordre. Però me'n vaig atipar al cap d'un temps. Tot em cansa, de fet. Ho reconec. Això em cataloga com un fotut tastaolletes.
També m'agradaria esmentar els problemes de consciència derivats d'aquesta dèria que, com en tot, hi son. A alguns llibres els arribes a agafar una certa estima (d'altres els odies, no cal dir-ho), fet que provoca que no te'n puguis desprendre tant fàcilment com desitjaries. Et costa desempallegar-te'n. Ho consideres gairebé com un crim. El més greu d'això és que amb la salut no s'hi juga. I un bé que s'ha d'alimentar.
Del que podeu estar segurs és que mai cap llibre m'ha fet mal. I us puc assegurar que no em considero cap sibarita. Ho he tocat tot, jo. Estic curat d'espants. Ara, potser, amb el pas dels anys, em puc considerar una pèl més sibarita que abans. És del tot normal. Però a vegades, em sento estrany. I sol. Rar. Sobretot quan menjo fora de casa. Noto que m'observen. Que la gent es fixa en mi. Que soc un punt d'atracció de mirades furtives. Tothom xiuxiueja quan veuen que trec un llibre de sota el braç, i el planto damunt les estovalles. Sovint, els cambrers, a l'observar tanta cerimònia, agreujada pel fet de no perpetrar cap acte consumista, t'obliguen a demanar tant si vols com si no vols, almenys per amortitzar la despesa que els fas en coberts i tovallons. Si trenques aquest protocol tàcit, el cambrer et clava una mirada assassina d'aquelles que espanten el més valent. Per això ara acostumo a dinar a biblioteques públiques, llibreries, i altres llocs similars on se que tinc la matèria prima assegurada.