Ibsínia

Espero amatent el dia en que
et bleguis estamordida als meus braços,
xacrada d'una estranya malaltia
que alguns anomenen mal d'amor,
mal d'absència.

Mentre això no passa, em preparo,
procurant d'esmenar aspectes de
la meva persona que em disgusten,
tractant de polir les queixalades
que propicia la vida.

Però de sobte me n'adono que
potser no he de canviar jo,
ni tu, ni ningú altra,
no cal canviar en profunditat,
perquè l'estructura continua essent la mateixa.

Els fonaments romanen inalterables,
i si no m'estimes així, tal com sóc,
menys m'estimaràs quan sigui
un farsant, un hipòcrita, un convers
i un xacrat de la vida.