Moixaina

On rau el glamour a la música?, em pregunto. Encara m'emociona escoltar aquelles meravelloses melodies sorgides d'una nit d'estiu, d'aquells anys, que no s'acaben mai d'escurar de la memòria. Poso el verybest dels OMD, i s'encadenen, tot d'una, cançons inviolables: "Maid of Orleans", "Enola gay", "Souvenir", "Talking loud and clear"... Mentrestant, esgarrapo amb la mirada, fascinat, abduït, finestra enllà. Apujo el volum de l'hi-fi. Algú reconeixerà, al passar per sota, aquesta música? Algú, que hi hagi fora del meu món pot d'emocionar-se, com jo, a l'escoltar aquesta tonada? Si, de ben segur, que hi haurà gent que la recordarà, coetanis meus, però, hi haurà també gent nova, gent jove, entestada a no seguir els ritmes actuals, i a deixar-se portar, per aquesta dolça moixaina?