Somnis daurats amb gust a sal... (infantesa)

Un relat de: nichs

Somio tantes vegades que encara camino -i jugo corrent amunt i avall, descalça, pels carrerons de Baixamar, al costat de la platja daurada de Torredembarra, mentre la tarda ataronjada es deixa tenyir pel blau, difuminant liles, rosats, vermells granatosos i fins grocs ataronjats... sobre un mar infinit, que passa del més viu caliu rogenc al més fred i profund blau marí, negant-se a despendre's de la calor solar acumulada al llarg d'un dia...

Somio també que em llevo a quarts de 7, amb el soroll apagat - arribat a través de les seves cortines de foradets, deixant entrar l'olor a mar blava pel balcó obert- dels pescadors que marxen cap a port, per agafar de nou la barca... i que em vesteixo en la fosca, en silenci, agafo les clauetes i el moneder, i baixo a comprar el pa, sota un dèbil sol tímid que encara es nega a dissipar la boira marina de l'albada...

Tot el poble desperta, i el forn, que fa hores que treballa, deixa olorar el pa cuit i torrat des de la placeta de l'església, on hi ha el camionet de les pageses que venen fruita i verdura a dojo, acolorint de vida el fosc asfalt, mentre reparteixen frescor i verdor moribunda però exultant a cabassos.

A casa tots dormen encara, i jo, faig una volteta més, allargant la tornada, anant pel passeig, vora la mar, enlloc de travessar ràpid el carrer de darrera -on vivim-. La mar ara és d'un cel clar, gris, quasi blanc. Tan sols una, dues persones, estenen ara la tovallola, mentre els peixets costaners aprofiten els darrers minuts de tranquilitat cristal·lina... abans no vingui l'aglomeració humana a refrescar-se, entre crits, eixordant l'eterna cançó de les ones -que, si escoltes en silenci, t'acompanya enllà de la platja... fins a casa, travessant la primera renglera de casetes blanques, pel túnel de la caseta pescadora del passeig, que comunica el meu carrer amb el mar, i fa eco, eixamplant el seu cant, mentre les meves passes, arrítmiques i més silencioses que de costum, procuren no callar-ne el so blau marí...-.

Finalment, a les 10 tocades, baixem a veure el mar... mentre m'obliguen a esperar: he de digestar l'esmorzar. La gran s'estira a l'ombra: mai ha estimat massa el mar. La petita, em demana atenció i jocs de pales i pilota... i jo m'hi ofereixo una estona, mentre em deixo guanyar: ja fa estona que els meus ulls no veuen sinó el mar, que estic nedant en els meus pensaments, acaronada per l'aigua amb gust a sal... que ara, tan sols, em fa pesigolles als peus.

No puc esperar: o ara o mai. Corro cap als pares, i prometo a mon pare que entraré lentament i amb compte a les gèlides aigües... mentre ell em somriu: coneix prou bé aquest sentiment. La mare es queixa, dient que encara em falten 20 minuts de digestió, que hauria de prendre el sol, i em demana que no em mulli el cap, com sempre faig -i faré de nou-, salant-me els cabells, i que no em deixi endur per les ones massa enllà...

Però jo ja fa estona que he corregut avall la sorra... i ara em deixo acaronar de nou els peus. Entro unes passes més enllà, i la gèlida aigua del matí desperta tots els meus sentits: un calfred em recorre l'esquena, amunt i avall, negant-se a seguir el moviment ondulatori de les ones, sempre acompassat. Avanço sense fressa, no m'aturo en cap moment... i quan els dits freguen la superfície, desdibuixo les ones que em desafien, a la superfície, negant-se a deixar-me entrar en el seu bany... i compto fins a un, dos i... plaff!! em capbusso de cop: no podia esperar més... o ara o mai!

El mar em banya de nou, i s'enduu tot el que era i sentia... ja no hi sóc, malgrat ser-hi. Ja no sento els crits aguts dels nens, seguits de les veus de mares patidores. Estirant els braços, em capbusso de nou, i nedo enllà, a contracorrent... uns metres endins, on les ones neixen... i llavors el desig em perd.

Torno després d'uns instants eterns a la platja, busco les ulleres... i em reuneixo amb la mar, que m'esperava, desitjosa per ensenyar-me els seus fons irradiats pel sol, les roques, eriçons marins, petxines torrades que fan mosaics al subsòl, mentre ell les acarona amb arcs de mil colors, desfragmentant la llum i pintant-ho tot... trencant el temps i allargant-lo fins a l'infinit.

Nedo, em cabsusso, i em deixo endur per les ones... amunt i avall, endavant i enrera... a un ritme acompassat. La música, ara, és el silenci rítmic dels moviments aquàtics. Els peixos juguen a perseguir-se i seguir-me distants, acariciant la meva extranya pell, sense escames... Jugo a trobar nous racons, a enfonsar-me fins nedar vora la sorra submarina... i sortir de nou allí dalt, agafant aire i esquitxant-ho tot.

Dues hores més tard allà la sorra, uns intants tan sols dins l'aigua horitzontal, sento un crit quan trenco de nou la superfície cristal·lina per agafar aire... és hora de tornar a casa. Per sort, fins que no hagi de dutxar-me, seguiré essent salada, perfumada pel i amb gust a mar... i navegaré en el so que m'arriba encara, acompanyat del ventet humit i dolç, estival.

Comentaris

  • Bon bany[Ofensiu]
    Flanagan | 04-05-2007

    Hola! Doncs què dir-te! Bona prosa.
    Havies de fer la digestió?? Jo sempre me la passava pel forro...i veig que tu algun cop també:P.
    Molt maco i molt nostàlgic. De moment, el què més m'agrada.
    1 ptunet

    Àlek

    PD: i gràcies pel dibuix del Barrufet;)

  • Em sembla un relat molt [Ofensiu]
    GTallaferro | 03-05-2007 | Valoració: 9

    acurat on descrius molt bé, com ens sentim quan som nens. Ho mirem tot amb calma, sense presses, gaudint de cada instant. M'ha agradat molt, tot i que jo sóc de muntanya, m'has aconseguit transportar en aquest etern instant de la teva infantesa.

l´Autor

Foto de perfil de nichs

nichs

26 Relats

24 Comentaris

21952 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Tan sols...
Uns ulls terrossos que miren (i admiren) allò que veuen, unes orelles que escolten... i una ment que sent, no pensa i dibuixa el món a la seva manera... amb paraules o amb gestes.