SOMNIS D'ADOLESCÈNCIA

És el moment, quan és fosc i em poso al llit, quan em venen mil pensaments de cop que fan que no pugui dormir. Que no sé exactament el perquè, però em venen unes ganes immenses de plorar. Potser és per la irreprimible sensació de solitud, o potser per la manca d’ella. No ho sé, ni ho vull saber. El cert és que m’agrada aquesta sensació. I així és com mica em mica m’adormo entre pensaments i llàgrimes.

És tan gratificant aquest moment... el moment on deixo a un costat el món real i entro al màgic món que he creat. On no es coneix el dolor ni l’odi, on no s’hi permet entrar res dolent. On tot és possible i res és impossible. El món dels somnis.

Somnis on m’agrada caminar descalça, a les fosques, sentint el fred del terra a l’hivern sota la planta dels peus en el silenci de la nit. On, a part de les petites i sigil·loses passes que faig per no trencar aquest punt d’equilibri que he trobat, només sento el soroll que la fusta fa al contraure’s. M’encanta aquesta sensació.

Somnis on ja no sóc jo, sinó la petita i innocent criatura de vuit anys que juga amb el seu gos, aquell gos tan especial, que ja no hi és, però que sap que en el fons mai marxarà. I si bé no hi és al món real, en aquest món no desapareixerà. Perquè questa criatura no és capaç d’estimar tant a ningú com aquell petit ésser viu que la cuida i la protegeix.

Somnis on el tinc a ell al meu costat, sentint la seva olor, respirant el seu aire, sentint els batecs del seu cor al mateix ritme dels meus. On puc escoltar la seva veu fluixeta dient-me a cau d’orella que m’estima, mentre tanco els ulls i poc a poc els seus llavis es van acostant als meus. Puc sentir la sensació de les papallonetes bellugant-se al meu estómac.

Són somnis tan reals, sensacions que s’emporten els núvols grisos de turmenta i permeten que surti el sol. Sensacions tan agradables que no voldria que s’acabessin mai. Són aquestes petites coses que em fan feliç.

Aleshores és quan es fa de dia, quan tot s’ha acabat, quan obro els ulls i torno al món real. On no hi ha peus descalços en la fosca, no hi ha el silenci, no hi ha gos, i tampoc hi és ell. No hi ha res. I només desitjo que torni a fer-se de nit per tornar a aquest petit món que ha creat el meu subconscient i que hi estic tan a gust.