DESESPERANÇA

ESTIU...
Sento com ell obra el primer calaix del rebedor, és on guarda el cinturó. El torna a tancar. Obra la porta del carrer, marxa de casa.
Jo estic estesa al terra de l’habitació. Intento moure’m però em fa mal tot. Em col•loco em posició de nadó. Un esparadrap em tapa la boca. Tinc tot el cos ple de cops, morats per tot arreu. Quasi no puc obrir l’ull esquerra, el tinc inflat i em fa molt mal. He intentat cridar però no puc, em sento impotent.

TARDOR...
Són les onze i mitja de la nit. Necessito sortir d’aquesta casa, però tinc massa por. Sento que a les noticies diuen alguna cosa de violència de gènere. No hi faig cas.
La porta es tanca de cop. Un calfred em recorre tot el cos. No vull que torni a passar. No vull que em toqui.
Apago la televisió i m’aixeco poc a poc. Tremolo. Vull deixar de tremolar però no puc. Tinc por.
Ell creua tot el passadís, porta una cervesa a la mà. Ha tornat a beure. M’agafa pel coll. Vull treure-me’l de sobre però no puc. M’agafa molt fort, m’està ofegant. Poc a poc tot es torna fosc.
Desperto. Són les tres de la matinada. Estic despullada sobre el llit. Porto un esparadrap a la boca. Em fa mal tot. Vull creure que no és veritat. Ha tornat a passar.

HIVERN...
Miro la prova d’embaràs. Suposo que desitjo que doni negatiu. Ja no ho sé. No sé ni si tinc desitjos ara mateix.
Per què tinc tanta mala sort. Les llàgrimes em cauen galtes avall. Em sento tant impotent...
No puc tenir un fill així, no vull que el meu fill neixi així. No vull sentir-me més lligada a ell. No vull que el meu fill tingui aquest pare.
Però per marxar d’aquí només tinc una opció. El cinturó està al calaix del rebedor i ell deu estar al bar, encara tardarà en arribar.
És millor ara que el nen encara no sent res...