Darrere el somriure de l'actriu

No podia evitar pensar en ell, sabia que per ella era un complet desconegut. Malgrat tot, l'atracció que sentia era quelcom més enllà d'ho explicable. Les inversemblants escenes que junts havien viscut acudien a la seva ment com llampecs fugaços i s'interposaven en els seus pensaments, en els moments més inoportuns, en els instants menys indicats.

"Era una freda nit d'hivern. Bora la finestra asseguda al replà, prenia cafè i veia com s'anaven consumint entre els seus llavis, un cigarro rere un altre. El seu alè entelava el vidre i per la petita escletxa per on fugia el fum, s'escapaven els seus desitjos més íntims.

Ja n'havia passat tan de temps des de la última vegada que es veieren! Potser, ell ja se n'hauria oblidat d'ella. I, sense més, faria la seva vida. Però, per no se sap per quin estrany motiu encara tenia un feix d'esperances dintre que li donaven forces per intentar enviar-li senyals de les formes més sotils que coneixia, dir-li que encara el tenia present, que quan somreia i deia un amb la mirada; només jugava a fer un paper (més o menys verídic) davant la vida."